María Zafra: "Si no insistim en el llegat de les dones cineastes, s'acabarà esborrant la seva obra"

El mes de maig acaba enguany donant inici a la 31a edició de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona amb el seu 'Goig d'Estiu', una programació que omplirà de cinema feminista les sales de Barcelona des del 31 de maig fins al 12 de juliol.

En aquest gairebé mes i mig de projeccions, la Filmoteca de Catalunya, el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison o el Centre d'Arts Santa Mònica seran testimonis del diàleg entre obres clàssiques i actuals, buscant crear una genealogia entre les directores del passat i del present.

A més, un any més, la Mostra traurà les pantalles i les butaques a les places de la ciutat amb el seu 'Cinema Fora de Lloc', que permetrà apropar al públic la tradició cinematogràfica feminista i LGTBI+.

Per saber més sobre l'edició d'enguany del festival hem parlat amb María Zafra, directora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.

Quines seccions teniu enguany dins de la programació del 'Goig d'Estiu'?

Doncs hem organitzat la programació en quatre seccions. La primera és la que hem anomenat 'Persistències Fílmiques', que és la que organitzem a la Filmoteca de Catalunya del 6 a l'11 de juny i és una programació amb llargmetratges, curtmetratges, pel·lícules de ficció i  no-ficció, animació i pel·lícules recuperades de les pioneres, que posem en conversa amb films actuals.

També tenim la retrospectiva d'Yvonne Rainer, que també fem en col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya. Tenim la secció 'Cinema Fora de Lloc', que consisteix en diverses programacions a diferents places de la ciutat de Barcelona. I, finalment, les 'Seccions Especials', que són programacions que fem a diferents espais emblemàtics, com la Bonne o el Centre d'Arts Santa Mònica.

Tal com has mencionat, des de la Mostra poseu el focus en aquest diàleg entre pel·lícules de moments històrics passats i el contrast amb films contemporanis. Què aporta aquesta experiència a les espectadores?

Això és una proposta que sempre ha sigut fonamental en la forma de programar de la Mostra i volem tornar-la a posar al centre, perquè realment és quelcom que és totalment bàsic per a com nosaltres concebem el cinema i la programació.

El que també hem fet aquest any és agafar una temàtica que serà la línia conductora de tota l’edició. Es tracta de les revolucions, les resistències i les insistències. I el que farem és que tota la programació, totes les pel·lícules, tindran d'alguna manera, una conversa amb aquesta temàtica, però de formes molt diverses. I en totes les programacions farem aquesta idea de conversar entre el passat i el present.

És una manera de recuperar determinades cineastes i donar-les reconeixement?

I tant, de fet aquesta conversa ens permet generar o posar en relleu el tema de les genealogies i recuperar cineastes que van ser pioneres del cinema, que estaven a la indústria de la creació cinematogràfica des dels orígens. Cineastes que van ser innovadores als anys cinquanta, seixanta i setanta.

I, d'alguna manera, aquesta genealogia ens ajuda a descartar la idea que les cineastes són una 'rara avis', perquè no són ens aïllats. Així podem aprendre les unes de les altres i veure que les cineastes actuals no són les primeres, sinó que moltes ja ho han fet abans que nosaltres. Em sembla que és fonamental i enriquidor.

"La representació real de les dones en el món audiovisual és molt baixa."

Aquesta creació d'una genealogia i la recuperació de la memòria suposa per a vosaltres tornar a l'esperit original de la mostra, al vostre ADN.

Totalment. De fet, mai s'ha perdut aquesta línia, però ens vam adonar és que no ho transmetíem al públic. Era una cosa que, per nosaltres, a les converses de programació estava claríssim i posàvem en rellevància tota l'estona, però ens vam adonar que havíem perdut el trasllat al públic de l'important d'aquesta acció.

Per això vam decidir fer-ho com molt més visible aquest any i fer aquesta aposta. De fet, tenim projecte que es diu 'Arxipèlag', que porta en marxa set edicions, on convidem dones a presentar peces què reten homenatge a una altra autora. I, visualment, ho presentem com un arxipèlag on cada directora a la qual es ret homenatge és una illa i totes estan connectades.

Ara mateix vivim en un moment en què estem veient com el cinema fet per dones està avançant moltíssim, fins al punt d'emportar-se els grans premis dels festivals més reconeguts. Noteu aquest canvi de paradigma?

És veritat que ara mateix sembla que el cinema fet per dones està a tot arreu i les directores estan guanyant els festivals més importants, però si parles de directores fonamentals amb les estudiants que surten dels graus de comunicació i de les universitats no tenen ni idea.

I aquestes són les directores que nosaltres hem recuperat des de l'inici, per lluitar contra la sensació que existeix un esborrat sistemàtic. Perquè per nosaltres és una feina d'insistir tota l'estona, estem aquí i ho continuem dient, i ho direm les vegades que calgui, perquè si no insistim en el llegat de les dones cineastes, s'acabarà esborrant la seva obra.

"Volem fer pensar, volem que les propostes cinematogràfiques que fem puguin ocupar l'espai públic, volem poder trobar-nos, poder gaudir juntes i atraure a un públic molt divers."

En un context en què les directores estan aconseguint tantes coses, per què encara és necessària una Mostra de Cinema de Dones?

És la pregunta clàssica. És important reconèixer que la situació ha canviat i estar molt alegres per tota la feina que portem molts anys fent i per veure directores de cinema recollint grans premis. Però, també és real que està tota aquesta feina de reconstruir la historiografia, de com s'explica al cinema, que queda per fer.

Si mires els currículums educatius o universitaris no hi apareixen les dones, no hi són a la història del cinema. O sigui, la representació real de les dones en el món audiovisual és molt baixa.

En aquesta edició esteu decidides a recuperar la memòria d'Yvonne Rainer, a la que dediqueu una secció íntegra. Per què l'heu escollida?

Yvonne Rainer és una cineasta dels Estats Units que, ara mateix, té noranta anys, i que va començar la seva trajectòria artística com ballarina i coreògrafa. Va formar part de tot un moviment coreogràfic revolucionari i va començar a jugar amb l'audiovisual i la coreografia. Aquestes primeres peces seves, més vinculades a la dansa, sí que s'han mogut una mica més de projecció.

També té tota una sèrie de llargmetratges que va fer entre els anys setanta i noranta que són absolutament radicals. Fa tota una feina d'invenció d'un nou llenguatge audiovisual per parlar dels temes que volia parlar.

Quines són les temàtiques que centren la seva obra?

Rainer és molt radical en les temàtiques que aborda en les seves pel·lícules. Per exemple, parla de la menopausa, del racisme, dels privilegis... Però la seva radicalitat no només ve dels temes, sinó que la forma en què aborda aquests temes.

Igual que la forma clàssica del cinema és un llenguatge creat per poder parlar des d'un lloc de privilegi, ella porta aquest pensament crític al cinema. Per nosaltres és una creadora icònica.

Parlem ara d'una de les senyes d’identitat del festival com és portar el cinema a les places amb tot un cicle de projeccions. Què aporta aquesta experiència a les espectadores i a vosaltres com a organitzadores de la Mostra?

Per a nosaltres és un goig poder portar el cinema a l'espai públic i poder fer comunitat i trobar-nos i portar pel·lícules que no sempre són comercials. La gent suposa que és un públic molt especial el que pot veure aquestes pel·lícules i per a nosaltres això és erroni.

Volem fer pensar, volem que les propostes cinematogràfiques que fem puguin ocupar l'espai públic, volem poder trobar-nos, poder gaudir juntes i atraure a un públic molt divers.

En el cas de les projeccions a l’exterior trobem molt protagonisme de comèdies dels anys noranta dirigides per dones lesbianes. Què suposa recuperat aquesta memòria?

Suposa posar en valor el que es va anomenar 'New Queer Cinema', un moviment que també va estar molt protagonitzat per figures masculines, però on va haver-hi grans cineastes femenines que van fer obres de creació independent, basades en la comunitat, que són fonamentals per entendre el moviment.

Aquest any vam decidir que volíem portar aquestes comèdies a les places per fer una programació amb la qual  riure i que aquest riure fos una forma de lluita, una arma per gaudir.

El festival, a més de recuperar la memòria, vol impactar a les noves generacions amb una proposta formativa. En què consisteix?

La Mostra forma part de Drac Màgic, una cooperativa que porta ja cinquanta anys treballant per portar la cinematografia i reflexió cinematogràfica a les escoles.

En aquest sentit, enguany tenim diverses activitats formatives en marxa, com per exemple el projecte 'Visions Perifèriques', en què un grup d'estudiants estan fent la seva pròpia programació, i també s'està fent un projecte de creació audiovisual amb un grup d'estudiants de Santa Coloma de Gramenet, del barri del Fondo, anomenat 'Salto de Eje'.