Tothom, algun cop a la vida, pot perdre el fil. Aquesta és una de les idees que ens volen transmetre des de L'Altre Festival, la trobada internacional d'arts escèniques i salut mental que enguany celebra, del 9 a l'11 de juny, la seva novena edició. A través del seu lema, 'Pots perdre el fil', tracten de trencar amb l'estigma que encara pesa avui dia sobre la salut mental. Alhora, però, avisen que tothom que s'hi apropi a algun dels espectacles també estarà a mercè de perdre el fil. Això sí, també adverteixen que serà un lloc on es podrà trobar. I, qui sap, si perdre de nou.

La Fàbrica de Creació de la Fabra i Coats, al barri barcelonès de Sant Andreu de Palomar, serà l'espai on es desenvoluparà la nova edició d'aquest esdeveniment en el qual, des de l'any 2015, interactuen les arts escèniques i la salut mental. Enguany comptarà amb trenta-cinc espectacles de teatre, dansa, música i poesia, propostes artístiques, de companyies aficionades i professionals, creades o protagonitzades per persones amb problemes de salut mental o sense, així com creacions que reflexionen sobre la salut mental.

Parlem amb dos membres de l'equip de L'Altre Festival, la Beatriz Liebe i la Martina Cumova, sobre què podrem veure a la programació d'enguany, la importància de les arts escèniques per a les persones amb trastorns de salut mental, però també per a aquelles que no l'han patit, i, en definitiva, parlar d'un festival que compta amb la col·laboració d'una trentena d'entitats de salut mental, així com una cinquantena de persones voluntàries.

Actualment, la salut mental és un tema del qual se'n parla, una situació molt diferent de la dels anys en els quals trobem la llavor del festival.

Beatriz Liebe (B.L.): Una llavor que la trobem fa més de vint anys, o fins i tot més. L'Altre Festival està inspirat en la tasca, en línia amb la psiquiatria comunitària, del psiquiatre Josep Clusa. Ell va ser un dels impulsors d'una companyia de teatre vinculada al Centre de Dia Pi i Molist, anomenada La Trifulga dels Fútils, que més tard esdevindria una entitat independent i autogestionada. Va ser el 2015, pocs anys després de la seva mort, quan va sorgir la idea, sobretot per part dels seus fills, de crear L'Altre Festival per donar continuïtat al projecte social i cultural del Dr. Clusa.

La intenció del festival també havia de ser la cerca d'altres companyies com La Trifulga dels Fútils arreu del món. Així que, per engegar el festival, ens vam ajuntar un grup molt divers de persones, el qual també el formen la Thaïs Clusa, filla d'en Josep, i el Manel Anoro, president i cofundador de l'associació. I la primera cosa que vam descobrir va ser que de companyies com La Trifulga dels Fútils n'hi havia moltes repartides pel territori, i també a escala internacional.

És curiós que treballant en el mateix món no s'arribessin a conèixer fins llavors. És important, doncs, que les companyies tinguin un espai on trobar-se.

B.L.: Hi havia una certa desconnexió. I crec que una cosa bonica del festival és el fet d'apropar-se a una visió més cultural per crear una connexió entre totes aquestes companyies. L'Altre Festival va néixer amb la voluntat de programar companyies aficionades que estiguessin vinculades a l'àmbit de la salut mental, però també companyies professionals que tractessin la salut mental a nivell temàtic. Amb els anys això ha anat evolucionant i ara, de fet, hi ha diverses línies més que tenen a veure amb la creació comunitària o amb companyies mixtes i gent de perfil divers.

Beatriz Liebe: "Una cosa bonica del festival és el fet d'apropar-se a una visió més cultural".

Com ha estat la trajectòria del festival? Heu tingut diverses seus i, fins i tot, una edició a Rosario, Argentina.

B.L.: La primera edició es va fer al recinte de la Fabra i Coats, així com a la Nau Ivanow, a Barcelona. El vam voler fer bianual pensant en la capacitat de producció de les companyies, però de seguida ens vam adonar que no era així, i que es podria fer, perfectament, un cop l'any. En la segona edició vam fer un salt, i es fa fer al Mercat de les Flors, a Barcelona, que ens ho van posar molt fàcil per donar continuïtat al festival. Després vam anar saltant entre el Teatre Kursaal de Manresa, i de nou a la Fabra i Coats. I a la sisena edició ja ens van contactar de Rosario.

Martina Cumova (M.C.): Som dos equips, que fem servir el mateix disseny i marca, una programació i un estil similar, però som independents. Defensem que si el festival s'ha de replicar a un altre lloc, que hi hagi un equip local. Ens van contactar per nodrir-se del projecte i vam fer una trobada a Barcelona. Es van assentar unes línies bàsiques de què és el que compartim i què és el que no volem que formi part del projecte en el sentit més global.

A primera vista sembla un festival únic. Hi ha experiències similars tant a Catalunya com a la resta del món?

M.C.: Estem en contacte amb alguns d'ells. De fet, estem treballant en un projecte europeu. Però sí que és veritat que cada festival és un món i cadascun aposta per una manera de fer diferent. Igual que L'Altre Festival, no hem trobat res, i crec que serà molt difícil de trobar-ho. L'Altre Festival és particularment interessant per ser punt de trobada de persones unides pel teatre, la dansa i altres arts escèniques.

B.L.: Existeixen altres projectes comunitaris similars. Ara tornem de Lisboa, on se celebra el Festival Mental, sobretot centrat en el cinema. I com aquest, hi ha altres propostes molt interessants a Itàlia, a Grècia, a Escòcia, la República Txeca... És veritat que aquest tàndem, cultura i salut, està bastant de moda. A Catalunya han emergit iniciatives, com el Festival Creativament, de Terrassa, el Festival Sacseig, o el Festival d'Arts Comunitaris de Catalunya (FAACCC) amb el qual també tenim punts en comú.

Què aporta a persones amb trastorn de salut mental poder participar activament en la cultura?

B.L.: Crec que els aporta el mateix que li aporta a tothom. Hi ha una part que té a veure amb l'expressió, i una altra part que, tot i que es visibilitza més en el col·lectiu amb problemes de salut mental, també és important per a la resta de persones, que és la socialització. Ens passa a totes les persones que fem teatre perquè, per definició, el teatre és de les poques disciplines humanes que no es pot fer sol. Perquè existeixi el fet teatral has de tenir com a mínim dues persones, una espectadora i una intèrpret. Inevitablement, t'has de trobar amb algú altre per poder fer arts escèniques.

Crec que també és important el fet de poder participar en la vida cultural d'una ciutat. Els espais culturals són espais d'exercici d'opinió, de crítica, de presència, de visibilització. Com a festival hem aconseguit avançar en el fet d'ocupar espais culturals de la ciutat d'altres maneres. Històricament, els espais culturals han correspost a una elit. Però això és un tema que repercuteix més en tota la societat, que no pas un sol col·lectiu.

Beatriz Liebe: "Hem aconseguit avançar en el fet d'ocupar espais culturals de la ciutat d'altres maneres".

Així, doncs, no hi hauria d'haver distincions entre persones que pateixen trastorns de salut mental i les que no.

M.C.: Es diu que un de cada quatre persones pateix o patirà un trastorn mental. Però nosaltres creiem que són quatre de cada quatre, perquè totes, en algun moment de la nostra vida, hem patit, o patirem, algun problema de salut mental. Per a nosaltres no és important que una persona tingui o no un trastorn mental. L'Altre Festival és un espai de trobada totalment horitzontal en el qual defensem que tothom pugui fer teatre, dansa, i la resta d'arts escèniques. I que tothom pugui gaudir-ho, sense necessitat de diferenciar.

El Manel Anoro, director del festival, sempre diu que una companyia és com una llar. Ell creu que es tracta d'un espai relacional, sense etiquetes, sense prejudicis. I això fa que a les persones, amb trastorn mental i sense, a totes, ens pugui ajudar a sentir-nos millor.

Què destacaríeu de la programació d'enguany?

B.L.: Hi ha trenta-cinc espectacles organitzats en tres espais temàtics: divendres es tractarà la inserció laboral amb la Compagnie Quanta i un col·loqui posterior en el qual es parlarà d'experiències i models a escala local i internacional; dissabte programem la franja 'Temps de dansa', amb espectacles curts, professionals i aficionats en una mateixa sala. Un d'ells és 'Calidoscòpica', una creació de la coreògrafa Sònia Gómez, que ha fet tàndem amb l'actriu Encarni Espallargas. Juntes estrenen aquest espectacle que té com a origen el festival, on es van trobar fa dos anys.

I diumenge, programem la franja 'Dones i Salut Mental', format per dues creacions que, metodològicament, estan totalment fetes a partir de l'experiència de la persona. Finalment, hi ha una pota més, que té com a objectiu donar visibilitat a les persones refugiades, en aquest cas, ucraïneses.

Un col·lectiu, el dels refugiats, que també pateix molt de salut mental.

M.C.: Veiem que hi ha un trauma, que hi ha moltes persones amb problemes de salut mental importants que no estan diagnosticades. Però no se'n parla i, per tant, no es veu. Creiem que és rellevant també donar aquest espai de participació a les persones refugiades. Hi col·labora l'associació Djerelo, una entitat ucraïnesa que fa moltes activitats culturals dedicades al col·lectiu que atenen. El que intentem és visibilitzar aquestes persones, no tant per sensibilitzar, sinó per provocar el contacte entre persones locals i refugiades i que, com a artistes, també tinguin veu.

Quant a les activitats, hi ha l'espectacle de dansa 'Together Alone', d'una companyia formada per cinc dones joves refugiades a la República Txeca; després tenim l'espai 'EnFILant Emocions', un matí familiar on convidem famílies locals i refugiades a trobar-se dins d'un espai de patis oberts, i fer diferents activitats de dansa, moviment, etcètera; i posteriorment, el diumenge a la tarda, actuarà una companyia local formada per persones refugiades que van crear el seu propi espectacle, 'Estudio desde el alma'.

Què n'espereu de l'edició d'enguany? Quins reptes teniu?

B.L.: Un és ampliar la composició del públic. Tenim molta assistència de públic, de fet, omplim quasi totes les funcions. Però el seu perfil està molt més vinculat a la salut mental i no tant a la resta de la societat. I és que, malgrat que amb la pandèmia està canviant la concepció, la salut mental espanta, és una barrera. A més, al sector de l'art i la cultura hi ha un prejudici a tot el que tingui temàtica social. La gent no s'imagina que un espectacle de temàtica social pugui tenir un interès artístic. Però això jo crec que també està canviant bastant. I de fet cada vegada hi ha més artistes professionals que s'interessen per trencar amb aquest estigma.

M.C.: M'agradaria destacar la transformació d'un públic concret, que són els professionals de l'àmbit sanitari i sociosanitari, que veus com canvia la seva mirada. Veuen el talent, i les capacitats de les persones a sobre de l'escenari, i els recol·loca completament. La seva mirada normalment es dirigeix cap al problema, però el festival els canvia molt la visió. Jo crec que és supernecessari, sobretot pels professionals que treballen amb persones amb trastorns de salut mental cada dia.

El Manel Anoro ens deia l'any passat que els recursos se centren massa en la consulta, i no es posa tant la mirada fora d'ella.

M.C.: Jo crec que està canviant. Als Centres d'Atenció Primària hi ha la figura d'un referent de benestar emocional. Ja no estem parlant del patiment, sinó que estem parlant del benestar, que jo crec que és un pas molt important. Aquestes persones fan una tasca extraordinària, tot i que no ho tenen fàcil perquè han arribat a un sistema sanitari que porta molts anys de la mateixa manera. Però, a poc a poc, la seva tasca tindrà un impacte molt important a la societat. S'ha de reconèixer l'administració pública que va apostar pel benestar emocional.

Els referents de benestar emocional piquen molta pedra amb els professionals de l'àmbit sanitari. Una cosa és la prescripció social, que aquí porta molts anys, però no acaba de funcionar del tot. I aquí és on el referent de benestar emocional també ha entrat, en un sistema molt tancat, i en el qual, a poc a poc, va introduint aquests temes tan necessaris.