Més que un club i una gran plataforma. El FC Barcelona també és un fenomen associatiu.

”El lema que defineix el Futbol Club Barcelona com «més que un club» ha fet fortuna. Ha calat a fons entre la multitud de socis i seguidors de l’equip que, en la darrera temporada, ha guanyat totes les competicions en què ha participat. Era inimaginable aspirar a tanta glòria. El rècord és gairebé impossible d’igualar, amb la qual cosa el Barça ha engrandit el que ja era una llegenda. El «més que un club» no es pensà per a definir-lo des d’una perspectiva exclusivament esportiva. El Barça també és un fenomen associatiu que supera l’àmbit del futbol, atès que les diverses seccions han conquerit títols en una multitud de competicions d’àmbit internacional, cosa que també el fa únic. El seu museu, un dels més visitats, reuneix entorn a l’exposició esportiva i social una notable col·lecció d’arts plàstiques. La presència de la UNICEF a les samarretes que llueixen els jugadors constitueix una aportació altruista a una de les organitzacions més prestigioses de l’àmbit de la solidaritat.

El club supera l’espai estricte del futbol i sobrepassa fenòmens similars que es produeixen en alguns altres països i en alguns altres esports. Com l’USAP de Perpinyà ha superat el rugbi, assumint la representació de la catalanitat davant d’una França unificadora, el Barça molt abans va assumir el fet català des de la diversitat present a les graderies del seu estadi. La repressió a què ha estat sotmès des del poder centralista i oligàrquic l’ha convertit en un símbol de les llibertats, de la defensa de la identitat cultural, fins a ser clausurat, juntament amb l’Orfeó Català, per la dictadura de Primo de Rivera. La concentració de sentiments i peculiaritats l’han fet un mecanisme eficaç d’integració social; i és tanta l’afinitat aconseguida, que ha deixat un espai molt estret per a l’arrelament d’altres clubs en una gran ciutat que, en qualsevol país, generaria més rivalitats.

Des de Joan Gamper fins a Joan Laporta, el club ha tingut una munió de presidents. No és gens estrany que presidir-lo sigui tan considerablement atractiu. Va néixer entre un jovent selecte que estimava l’esport; la presidència l’ostentaven de bon principi els mateixos jugadors, però ben aviat, a mesura que els èxits infonien projecció a la presidència del club, van aparèixer candidats que la utilitzaven com a plataforma de consolidació de la seva pròpia rellevància social. La gran majoria de presidents formaven part de la burgesia industrial, especialment el tèxtil. A mesura que el sector va decaure, es van incorporar a la presidència els sectors emergents: la banca i l’estalvi, la construcció, el turisme, darrerament un advocat hi arribà amb el recolzament del sector de l’automòbil en una carambola que desbancà un publicista. El món de la comunicació ja havia tingut en el president màrtir Josep Suñol, empresari de la premsa, el seu representant.

Costa molts diners una campanya per a la presidència del Barça i el prestigi social no justifica tan considerable inversió a fons perdut; el càrrec és honorífic. Sempre s’ha dit que a les llotges dels grans clubs es fan grans negocis... En aquests moments, el país és mou al mig d’una crisi amb dues campanyes electorals. Els partits polítics ja han iniciat la seva. Ja és conegut que Joan Laporta, després de ressuscitar d’un vot de censura que li deixà en quadre la junta directiva, va jugar al pòquer fent una catxa, apostant amb un sol as (el del jove Josep Guardiola) ha acabat gaudint d’una glòria que el condueix irremissiblement a la política. La impossibilitat de reelecció –pel límit temporal en l’exercici de la presidència que ell mateix introduí als estatuts socials– ara el converteix en jutge i part d’una batalla electoral entre antics col•laboradors, també aspirants a la glòria. Per molt sinceres que siguin les promeses de fervor barcelonista, és evident que la projecció que dóna la presidència del Barça és al darrere de totes les candidatures. Des del fervor associatiu complau constatar que una entitat (inicialment esportiva) sigui centre de tanta atracció.

Hi ha qui aporta el seu nom a la cursa de precandidats perquè només això ja dóna rellevància. N’hi ha que organitzen estratègies de màrqueting a l’americana, personatges que en sa vida han relligat quatre paraules presenten llibres buscant titulars d’una premsa que explota la situació posant llenya al foc. Sorprèn veure entre les candidatures possibles algun personatge que es dedica als negocis especulatius del futbol, crida l’atenció que es postuli l’advocat que ha aconseguit que l’autor de l’atracament a l’Orfeó Català no hagi posat ni un peu a la presó... Potser per a fitxar-lo d’assessor atès que fou vicepresident de la Fundació del Barça? Encara sonen els noms dels perdedors de les eleccions de fa vuit anys campant per les tertúlies que, després de cada partit, les televisions dediquen al Barça. Es diria que amortitzen els avals milionaris imprescindibles per a optar a la presidència, condició que impossibilita l’absoluta majoria dels socis del club a arribar-hi. Tot plegat és prou pintoresc i tot un contrast amb els continguts idíl·lics del «més que un club», lema que és ben cert, malgrat que, davant dels negocis del futbol, una mesura de prudència legislativa l’ha fet poc democràtic”.