Mireia Siles Planas: "S'han de cuidar les entitats, perquè, a la llarga, són com un oasi"
El Centre Sant Pere 1892 fa més d'un segle que és una entitat social i cultural de referència a Ciutat Vella.
Un dels grans reptes de les entitats socials és la seva supervivència. El dia a dia està, sovint, ple de dificultats que poden posar en dubte el futur de les organitzacions. El Centre Sant Pere 1892 és un exemple de longevitat, ja que aquesta antiga entitat religiosa convertida en ateneu fa cent trenta-dos anys que és el referent social i cultural del barri de Sant Pere, a Barcelona.
Recentment, a més, han posat en marxa el premi Enric Martínez i Julià que, a més d'homenatjar a un dels socis més cèlebres del Centre, vol visibilitzar la tasca d'altres entitats socials.
Per conèixer més sobre la nostra entitat protagonista d'aquesta setmana, hem parlat amb la presidenta del Centre, Mireia Siles Planas, i amb el cofundador del premi Enric Martínez i Julià, Enric Martínez-Castignani.
En quin context neix el Centre Sant Pere 1892?
Mireia Siles Planas: Doncs, mira, com el nostre propi nom indica, el Centre neix l’any 1892 de la mà del pare Codina, un capellà del barri de Sant Pere, que volia adoctrinar religiosament als nanos del barri, però que, a la vegada, buscava que tinguessin una formació, en un context d’un barri molt obrer i de gent molt senzilla.
Aleshores, a partir d'aquí, apareixen activitats paral·leles, socials i culturals, per fer que la gent del Centre pugui tenir una vida social. D’alguna manera, el que no feien les administracions públiques, s’estava fent des de l’entitat. Tot plegat, com hem dit, neix d'una entitat religiosa, i nosaltres som els hereus d’aquell Centre, però en l’actualitat de religiós ja no queda pràcticament res i el que fem és potenciar més tota la part social i cultural.
Quina relació teniu amb la resta d’entitats del barri?
M.S.P: Fa dos anys, quan vam canviar de Junta, vam reunir-nos amb moltes entitats del barri, sobretot també amb Centres Cívics que tenim per aquí, com el Palau Alòs o la Casa dels Entremesos, per presentar-nos com a nova Junta i establir col·laboracions i ho vam aconseguir. Per exemple, quan vam inaugurar el local nou al carrer del Rec, van venir els gegants de Sant Pere, que també estan a la Casa dels Entremesos, i amb aquests petits gestos intentem generar una mica d'unió.
Com ser el procés de ser una entitat religiosa a desvincular-vos d’aquesta part de la vostra història?
M.S.P: Aquest procés va sorgir quan l’Ajuntament de Barcelona va comprar l’edifici, cap a l’any 2009. Paral·lelament, dintre mateix del Centre va néixer la reflexió, el debat, de plantejar-nos si realment calia continuar sent una entitat d’Església. Com a part del procés, vam consultar a la Federació d’Ateneus per veure com podíem fer el canvi i es va decidir crear una associació nova, amb uns nous estatuts. Va ser una decisió votada i acceptada per tothom.
Quin és el secret per què una entitat sigui tan longeva i sobrevisqui a tots els canvis socials i culturals?
M.S.P: Personalment, jo crec que el secret perquè una entitat sobrevisqui són les persones que la formen. Sobretot ara que estic com a presidenta, crec que puc veure les coses des d'una altra perspectiva i he arribat a aquesta conclusió. Al final són les persones les que fan que una activitat tiri endavant, com per exemple, és el cas de l'Enric Martínez i el seu germà Ignasi, que van dir, "volem fer aquest premi en honor al nostre pare". Sense ells, continuant amb l'exemple, no hi hauria premi.
I així amb moltes de les activitats que es fan al Centre. Si un soci proposa posar en marxa una coral, aquesta activitat es fa, i no es faria si no fos per aquesta proposta inicial. Crec que també és molt important sentir-te part d'una família, sentir-te part d'un espai on et sents acollit, on fas unes amistats... Nosaltres el que intentem és que això no es perdi, perquè això és l'essència d'una entitat. S'han de cuidar aquests espais, cuidar les entitats, perquè, a la llarga, són com un oasi que ens pot salvar de moltes coses, sobretot de l'individualisme.
Parlem ara precisament d’una de les vostres principals activitats: el premi Enric Martínez i Julià. Com sorgeix aquest reconeixement?
Enric Martínez-Castignani: Aquest premi es crea el 2019, de fet, la primera edició es va fer el 29 de juny del 2019, i es crea bàsicament perquè el Centre fa més de cent anys que fa una tasca dintre de la societat civil en la qual ha tingut sempre en compte els valors humans, la formació cultural i el fet d'estar pendent dels col·lectius més desafavorits.
D'altra banda, tenim la figura del meu pare, l'Enric Martínez i Julià, que li dona nom al premi. Ell va néixer l'any 1932 i era d'aquests nens del barri que venia d'una família sense massa possibilitats econòmiques perquè van perdre l'avi durant la Guerra Civil. Al Centre, el meu pare va descobrir un lloc on, per ser pobre, no el maltractaven, sinó que va poder fer-se com a persona, com a ésser humà en totes les seves facetes. D'aquí ve la seva vinculació amb l'entitat, que va mantenir fins a l'any 2019, quan va morir. El premi, al final, és un testimoni més de la que havia fet el meu pare juntament el Centre.
Què vol premiar aquest guardó?
E.M.C: Recollint tot el que comentàvem va sorgir la idea de crear un premi que treballi tots aquests aspectes i que premiï persones o entitats que treballin aquests aspectes, d'entrega a la societat, de solidaritat, de valors, de cultura, de solidaritat, etc. I així va néixer el premi, una iniciativa del meu germà i meva a la que la Junta del Centre va donar tot el suport.
Parla’ns que l’entitat que heu premiat enguany: Xamfrà, Centre de Música i Escena del Raval.
E.M.C: Aquest any vam considerar que potser estaria bé donar el premi a una entitat cultural i van sortir diverses entitats dintre de les propostes, i una d'elles era Xamfrà. La veritat és que la candidatura va guanyar per una majoria molt àmplia, de gairebé un 90% dels vots, i quan els hi van comunicar, van estar molt contentes.
A més, vam fer una cosa molt interessant el dia del lliurament, que va ser fer un debat amb la Fàtima Ahmed, que és la vicepresidenta d'una altra entitat referent al Raval, Diàlegs de Dona, on vam poder tocar molts temes, com ara la inserció social i conèixer millors com aquestes dues entitats treballen aquest tema.
Quin és el principal repte de l’entitat, ara per ara?
M.S.P: Doncs, principalment, que com molts ateneus i entitats, tot el que fem, ho fem de forma voluntària. Aleshores, clar, nosaltres al matí estem treballant i ens hi hem de posar a les tardes, els caps de setmana o quan tenim estones lliures.
Evidentment, volem fer totes les gestions i les activitats de la millor manera possible i de forma professional, perquè ens estimem la casa, però és molt cansat perquè gestionar una entitat és com una segona feina.
Com esteu treballant el relleu generacional a l’entitat?
M.S.P: Ara per ara, estem molt contents perquè tenim un Grup de Teatre Infantil que va creixent i això per a nosaltres suposa assegurar el futur del Centre. El teatre sempre ha sigut una de les nostres principals activitats, de fet, jo mateixa vaig començar fent teatre infantil amb l’Enric i eren els nostres pares els que ens ensenyaven a fer teatre.
Ara, el grup de teatre infantil el porten dues noies, l'Helena i la Laura, que també venen del teatre infantil, però que són joves, i que també estan al Centre fent teatre "de grans". I elles, ara fa un parell d’anys, van agafar el relleu de diversos pares que havien estat fent teatre i estan continuant amb aquesta tasca. I ara, fins i tot, tenen llista d’espera de nanos que volen fer teatre i això és fantàstic!!!
Afegeix un nou comentari