Nadine Feghaly: “Dibuixar va ser la meva salvació”
Comparteix
La Nadine Feghaly és una il·lustradora i artivista libanesa. Font: Martí Albesa. 
Les dones participants en la trobada ‘Mediterrània, teixint resiliències. El valor de la pau’. Font: Martí Albesa. 
Una de les dinàmiques sobre la Pau, en plena natura, que s'ha organitzat en el marc de la trobada.
La il·lustradora i artivista libanesa, resident a Barcelona, ha participat en una trobada amb vuit altres dones activistes, artistes i creadores de l’Orient Mitjà, organitzada per l’ICIP i la Faberllull Olot.
Reflexionar sobre la pau a partir de les experiències personals de diverses dones originàries de Palestina, Síria i el Líban. Aquest és el propòsit de la trobada ‘Mediterrània, teixint resiliències. El valor de la pau’, que han organitzat conjuntament l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i la Residència Faberllull d’Olot.
Entre el 16 i el 20 de setembre, nou dones amb trajectòries diferents, que provenen del món de l’art, l’acadèmia i el periodisme; algunes de les quals continuen vivint al Pròxim Orient, i altres a Catalunya; han compartit reflexions i aprenentatges per tal que la trobada sigui una experiència sanadora per a les participants.
Una d’elles és la Nadine Feghaly, il·lustradora i artivista libanesa que actualment resideix a Catalunya. Feghaly ens parla del profund poder de l’art per sensibilitzar, inspirar l’acció, desafiar les desigualtats i, en definitiva, resistir.
Com estàs vivint el fet de participar en aquesta trobada, compartint espai i experiències amb la resta de dones activistes?
Sense dubte, puc dir que l’experiència és molt enriquidora, profunda i, al mateix temps, molt intensa. Hi ha de tot: color, força, dolor i una gran connexió entre totes nosaltres, que tenim moltes coses en comú, però d’altres no. Les facilitadores de l’ICIP ens estan acompanyant de la millor manera, una tasca que no és fàcil, i ens ofereixen un espai segur, de molta escolta, flexibilitat i obertura. Entre nosaltres estan fluint moltes emocions, de tristesa, de ràbia, de riure… I moments molt especials, com cantar totes juntes en àrab.
Quins aprenentatges i reflexions han sorgit en el marc de la trobada?
Jo fa dos anys que visc a Barcelona i, en aquest temps, he participat en molts tallers i he format grups d’aquesta mena, però mai només amb dones i àrabs. Això ens ha facilitat comunicar-nos en el nostre idioma, compartir tot allò que ens uneix i parlar de les experiències de cadascuna, que són úniques, perquè algunes formem part de la diàspora i altres continuen vivint als seus països.
Són trobades molt inspiradores per a totes vosaltres.
A mi, personalment, participar en aquest projecte m’està obrint el cor i, sense haver de parlar gaire, em sento molt escoltada i compresa. També he percebut que hi ha una enorme necessitat de dol col·lectiu i creatiu, perquè és un any molt difícil per tota la situació que es viu a Gaza i a la zona. Al meu propi país, també. No és fàcil saber com navegar per la vida quan hi ha un genocidi en marxa. No sabem com fer-ho, i no parlo només de nosaltres o de mi, sinó de la humanitat en general.
Per conèixer-te una mica millor, com i per què vas començar a dibuixar i quan es va despertar en tu aquesta inquietud social?
Vaig començar a il·lustrar el 2006, quan encara vivia al Líban i va esclatar una guerra al país que va durar un mes. Va ser aleshores quan va sorgir dins meu una gran necessitat d’expressar el que sentia. Honestament, dibuixar va ser la meva salvació. Em va ajudar a treure-ho tot cap a fora, a donar forma i color al dolor, a la tristesa, a la ràbia, a l’insomni…
Vaig entendre que l’art i la creativitat són molt importants en situacions tan dures com aquestes i em vaig formar com a artterapeuta. A partir d’aquí, les meves obres van començar a tenir una forta càrrega social.
"L'art és la meva arma i la meva forma de resistir".
De quins grans temes parles a les teves obres?
Sobretot, de feminisme, de l’amor que sento pels animals i de la defensa dels seus drets, de la natura, del canvi climàtic i de molts altres temes socials. Alhora, també participo en protestes i reivindicacions. En definitiva, crec molt en l’art com una forma de resistència. Sento que l’art, d’alguna manera, és la meva arma i la meva forma de resistir.
Què significa ser dona i activista en un país com el Líban?
Jo vaig néixer quan hi havia una guerra civil al país i he viscut una altra guerra. En aquest context, jo sentia que no podia quedar-me en un lloc que no era segur i on la mort està tan present, tan a prop. Soc molt sensible i no tenia la força per quedar-me al Líban. Patia estrès posttraumàtic i encara avui tinc insomni. I tota la situació que es viu a Palestina i el Líban m’ha impactat profundament.
Marxar del teu país és una decisió molt dolorosa.
No va ser fàcil començar de nou, però a Espanya i Catalunya vaig sentir que se m’obria una porta cap a un lloc més segur, on em podria sanar, encara que lluny de la meva família. Malgrat les dificultats, em vaig saber reconstruir aquí. Aquesta experiència de vida queda molt reflectida en el meu art i avui estic molt agraïda pel fet de poder expressar la meva veu a través de les meves mans, i sobretot que aquest art ressoni en persones que es troben o han viscut una situació similar.
Afegeix un nou comentari