Ramon Altimira: "Està passant alguna cosa, els més petits s’estan interessant"

A banda del Ball de Drac i Diables de Montornès del Vallès, ha ajudat a formar altres entitats, com la Colla de Diables de Montmeló. És una de les persones que es va esforçar per no deixar que la cultura catalana acabés morint. 

Altimira, juntament amb altres persones d’arreu de Catalunya, van revifar el teixit associatiu català nodrint-se de moltes de les persones que havien arribat d’arreu d’Espanya. Actualment, vivim un altre moment en el qual els moviments migratoris estan en el punt de mira. El teixit associatiu també es pregunta com integrar-hi tothom.

 "És molt complicat per a nosaltres, però també per a ells!"

Com des de les entitats es pot fer que les persones nouvingudes s’impliquin al teixit associatiu?

Ara ja no ve gent del sud d’Espanya, ve gent d’arreu del món. És una altra història cultural, lingüística... Tot. És molt complicat per a nosaltres, però també per a ells! Per exemple, nosaltres l’any 1985 vam començar a fer activitats a la zona on més persones migrades hi havia, al polígon. Allò havia de ser una ciutat, la Ciutat Satèl·lit Riera-Marsà, el que ara és "El Polígon" o Montornès Nord. 

Era gent d’Andalusia, Extremadura... Molts d’ells s’hi van involucrar. Per primera vegada, enguany, els fills i les filles de les persones que van haver de migrar han ballat amb nosaltres! Feien voltes al drac després de l’espectacle de plaça!

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Ball de Diables i Drac Montornès (@balldediablesidracdemontornes)

Aleshores, com ho vau fer?

Doncs la majoria de gent que hi havia a la colla eren ells, les persones que estaven al polígon. Baixaven al Casal de Cultura (construït entre Centre i Nord), preguntaven, s’interessaven i volien participar. El Ball de Drac i Diables de Montornès del Vallès va començar gràcies, en gran part, a aquesta gent.

No se sentien tan exclosos, potser perquè hi havia una llengua comuna i les diferències culturals no eren tan grans. Nosaltres parlàvem castellà, però van aprendre la nostra llengüa. Després la cosa va anar canviant. 

"Si no pots comprar un llibre de lectura com has de pagar un vestit de diables?"

I ara?

Ara veiem la manera com respon la gent nouvinguda i és totalment diferent. Per la foguera de Sant Joan, que la fem a Montornès Nord, un cop apagada tothom desapareix. No sabem si no és que hi ha interès o no saben què és ballar amb el foc celebrant el solstici. S'hi afegeix un altre problema, la gent de Montornès Centre tampoc hi va!

Jo sempre m’he queixat de la gent de sempre del poble. Aquesta gent mai venia als actes i ara es queixen però no participen. Aleshores ens ajuntàvem al Centre Cívic, La Lira. Una entitat centenària! Era més important, però, l'esport i les festes d'una entitat privada. 

Però vau moure molta gent, aleshores.

La gent amb qui jo havia estudiat no venia a aquestes entitats; van ser els andalusos i els extremenys amb el Casal de Cultura. Va ser tota aquella gent amb qui vam començar a impulsar les entitats.

Les limitacions econòmiques també eren importants aleshores i ara.

Clar, un dels problemes que ens trobem és que si no pots comprar un llibre de lectura com has de pagar un vestit de diables? Abans, qui baixava del polígon a Montornès centre era un símbol de benestar econòmic i social. Era pujar un esglaó social.

"Sortir a fora amb un megàfon i cridar 'a veure, els que sou de fora, veniu aquí' és absurd".

Actualment ens trobem unes migracions diferents, com ho abordaries? 

No hi hauria d’haver barreres lingüístiques, a l’escola han d’aprendre català i castellà. Preguntem als mestres quants canvien d’idioma quan no se’n surten? Això també és inserció social. 

Ens hi podem entendre, però no hem trobat que hi hagi persones interessades a participar activament en la nostra entitat. És cert, però, que el volum de gent que movem nosaltres no és el mateix que el d’una colla castellera. Estem parlant de colles amb 500 persones, nosaltres som 40 o 50 com a molt.

Com es pot plantejar el relleu generacional i apropar-se a gent nova?

Clar, sortir a fora amb un megàfon i cridar “a veure, els que sou de fora, veniu aquí” és absurd. Darrere hi poden haver situacions personals complexes o econòmicament no es poden permetre pagar el vestit, que val més de cent euros. Si no tens per menjar, com has de pensar en festa?

Hi ha gent que no sap què és ser diable, potser perquè no vol o perquè no ho vol saber. En qualsevol cas, trobem que els infants a escola sí tenen interès i comencem a rebre’l. Ja és la segona generació la que mostra interès. 

Però tu encara fas tasca pedagògica, no?

Sí, sí... Encara hi ha escoles que em truquen perquè la seva classe es diu diables o diablesses! L’any passat vaig anar a quatre escoles amb infants ben petits. No sabia ni què podia explicar al començament, però són la base.

No duc ni carretilles; duc la forca, el vestit. Als infants d’aquesta classe, inclosos els infants que són fills de persones migrades, sí que els hi quedarà petjada. 

"Certament, comencem a veure'ls sota el foc."

Com les entitats es poden apropar ara?

Clar, com socialitzen? Què miren a la tele? Quines xarxes socials fan servir? Hi ha barreja cultural al cercle d’amistats o van per separat? Quines dades demogràfiques tenim? Perquè jo no sé què miren. 

Fa anys Bola de Drac va servir per ensenyar i normalitzar el català per molta gent, i de molt lluny, mira el David Broncano; però ara què? Una altra pregunta que ens hem de fer: tothom està preparat perquè les persones nouvingudes entrin al teixit associatiu i cultural? 

I quin futur esperes per aquestes persones?

L’any passat vam començar a veure que ballaven amb el drac, on actualment hi ha molta migració d'arreu del món, aquesta és una espurna. Està passant alguna cosa, els més petits s’estan interessant. 

Certament, els comencem a veure sota el foc. Són els fills i filles de les persones nouvingudes que van arribar fa temps. Ara, penso, ens cal un apropament per ambdues parts. També has de tenir present que han de comprar una gralla, un vestit, una assegurança, una quota...

I per a les entitats?

Les entitats culturals populars, tradicionals i autogestionades... Malauradament penso que plegaran en pocs anys. La tasca voluntària que es fa queda ensorrada entre paperassa i burocràcia. De fet, ara hem d’anar al registre perquè han canviat la norma i hem de passar, a mà, totes les persones sòcies d’una plataforma a una altra. 

No sé si val la pena que ens preocupem per a les persones nouvingudes a les associacions en deu anys, si les associacions potser ni tan sols hi seran. No sé quantes hores hi estarem avui, tampoc sé si hi ha gaire més gent que s'hi vulgui implicar d’aquesta manera.