L’ACP (Associació Catalana de Puntaires) és una organització de puntaires posicionada a escala estatal. Nascuda el 1984, compta amb 1.200 persones associades amb la voluntat de mantenir i enfortir el sector de les puntes.

Parlem amb la presidenta de l’ACP i de l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català, Rosa Maria Provencio sobre el món puntaire i la situació actual de la cultura popular.

Què és l’Associació Catalana de Puntaires?

És una entitat que agrupa totes les persones que tenen interès, afició i gust per fer puntes. Reuneix puntaires i fabricants de material puntaire com fils, agulles o patrons. També agrupa escoles, tallers o altra mena d’entitats jurídiques.

Quin és l’objectiu?

Millorar el coneixement de les puntes, difondre-les, preparar tècnicament les puntaires i projectar la nostra punta tant a Catalunya com a fora.

Com es va fundar l’Associació Catalana de Puntaires?

L’associació és del 1984 i curiosament va ser un home el fundador. Ell va veure que eren moltes les puntaires que treballaven a casa però no es coneixien. Des de llavors hem anat creixent i aprenent de les persones que venen i de les interrelacions de les associades.

Què oferiu des de l’Associació?

Des de l’ACP oferim cursos tant nacionals com internacionals. Acostumem a fer un curs a l’any amb una puntaire estrangera per aprendre de les puntes d’arreu del món. A Europa a tot arreu es fan puntes, des de Finlàndia fins a Grècia, Gibraltar, Portugal... I tenen unes característiques molt pròpies que les fan ben diferents unes de les altres.

També oferim assessorament. Hi ha molta gent que sap fer puntes però no com començar-les o acabar-les, com fer una punta invisible, o com cosir-les. Hem rebut fins i tot un correu d’una noia dels Estats Units que ens preguntava com fer una punta concreta i li vam fer un taller especial els dies que estava aquí al país. Ens adaptem molt a les necessitats de les persones que ens demanen informació.

I compteu amb una biblioteca especialitzada.

Una de molt gran amb llibres antics i moderns, tenim uns cinc-cents. Moltes obres no les entenem perquè estan escrites en idiomes que no coneixem com grec, alemany, rus o finlandès, però les comprenem per les fotografies. No tenim limitació de llengua, la punta és universal. Es pot interpretar tot per gravats i fotografies.

També teniu un patrimoni de puntes de donacions i adquisicions des del 2014.

La col·lecció de puntes està ja catalogada. És important perquè no deixa de ser un patrimoni i un llegat i perquè hi ha peces molt bones. N’hi ha de Rosalina, Duquessa, agulla, punta de Cinta, etc.

A banda dels cursos, quines activitats es porten a terme a l’Associació?

Un cop l’any fem la Diada de la Puntaire en una població diferent de Catalunya. La població es tria per l’oferiment de l’ajuntament de la localitat. Es fa en conjunt amb l’ajuntament perquè uns mil puntaires expositors, més els dos mil puntaires que vénen a comprar, més els cinquanta compradors d'altres països és una invasió per alguns pobles.

El Concurs de Punta Contemporània és internacional i té un prestigi notable perquè va ser la primera entitat que va fer un concurs sobre puntes en àmbit global. El que comporta la punta contemporània és que ara ja no només es fan coixins, llençols o mocadors i les puntes ja no són només blanques o beix. Ara es fan de tants colors com la natura i desapareix la geometria perquè ens saltem totes les normes. Ara amb les puntes podem fer el que vulguem: crear un paisatge, purament abstracte, imatges, edificis, volums...

Quina és l’acollida de les activitats?

Rebem moltes visites de l’estranger. Parlar de puntes és el mateix que parlar d’alta cuina o d’alta costura, poca gent sap fer una molt bona punta i vénen a aprendre. Així, la punta és el refinament del gust per l’art tèxtil i de tota mena d’art. S’ha de tenir molta sensibilitat, no és una cosa de masses.

Quina és la situació actual de les puntaires amb l’afectació de la Covid-19?

La pandèmia ha estat molt dura perquè ens hem hagut de deixar de reunir i això per les puntaires és molt difícil. De vegades necessites consultar amb una companya com solucionar un problema que no veus com resoldre'l. Fins i tot, de vegades s’obre una taula de discussió sobre els colors. Ara potser reprendrem les activitats el mes d’octubre. Amb un nombre molt reduït de persones i amb totes les mesures necessàries. El PROCICAT marca unes normes i serem estrictament fidels, però ens fa molta il·lusió tornar-hi.

Un dels problemes ha estat que nosaltres, normalment, comprem el material a les trobades que no s’han pogut fer. Per sort a Barcelona podem comprar i els venedors també s’han organitzat molt bé per vendre i poder recuperar la previsió de material.

I com preveu el futur?

Igual, això es reprèn en dos dies. Jo no havia fet mai tanta punta com amb la pandèmia. He pogut acabar totes les puntes pendents. Només em queda una, que l’acabaré a final d’any segur. Abans ens faltaven hores al dia i amb la Covid-19 va canviar tot. Com nosaltres hem continuat treballant des de casa, la punta ens ha ajudat a passar les hores. També ens connectem amb plataformes i parlem entre nosaltres.

Creu que aquesta activitat té interès pels joves?

Les puntes tenen interès pels joves si descobreixen que no són les tovalloles, els coixins, etc. Que en punta es poden fer teranyines, una tempesta, una ecografia d’una gestació d’un infant, una recreació de la sagrada família, algun vestit de núvia d’alta costura.... Això és el que la gent jove no ha descobert perquè només ha vist les de les àvies.

És més fàcil apropar als joves a altres activitats que no a una creativa com aquesta. S’hauria de tornar a posar atenció a les escoles, fer macramé per fer-se una polsera als deu anys ja seria una manera d’acostar-los. Igual que jo he passat uns anys sense fer puntes i quan he estat gran m’hi he tornat a posar, s’ha de deixar aquesta llavor a la gent jove, que els estimuli a ser creatius i que després quan siguin grans, si volen, que s'hi puguin posar.

Com es va iniciar en fer puntes?

De petita, com moltes de nosaltres. Abans a les escoles es feien labors. Brodàvem, fèiem ganxet o boixets, i va ser llavors quan ho vaig aprendre. Després, quan ja tens una feina, deixes les labors de banda, i si constitueixes una família ni parlar-ne de la feina que et comporta. Arriba un moment que et vas alliberant d’alguna d’aquestes obligacions, tens temps per a tu i reprens algunes d’aquestes activitats. Un dia descobreixes un coixí a l’armari i penses que t’agradaria tornar-hi, i ho fas.

Què li aporta aquesta activitat?

Les que ens dediquem a les puntes ens ho passem tan bé, que ho traspassem. Les persones que vénen a fer puntes ni tenen mal de caps, ni migranyes, ni necessitats d’anar al metge a buscar pastilles, ni depressions... És una manera de viure feliç.

Quan tu acabes una feina no saps l’alegria que suposa veure un treball teu acabat i veure'l com volies... és una satisfacció que qualsevol artesà compartirà. És un temps que ha estat un goig per tu anar-ho fent i només et porta moments feliços.

També és la presidenta de l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català. En quin punt està la cultura popular?

La cultura és segura. El que ha fet l’Ajuntament de Barcelona a la Mercè ha demostrat que, fins i tot, el foc pot entrar a ser una manifestació pública de cultura popular. La cultura és una escola de ciutadania, té un gran paper social i és un tipus d’expressió d’un poble que surt de dins.

Què opina de la declaració que va fer el govern de considerar la cultura un bé essencial?

Estic totalment d’acord, la cultura és tan important com menjar o beure. Jo no podria viure sense cultura. Considero que la cultura forma part de les necessitats de la nostra ànima.

La cultura popular està en perill d’extinció?

Estem lluny d’això. Quan veus tanta gent jove en grups populars, veus l’enxaneta tan petita enfilant-se... això no es frena d’un dia per l’altre.

Les institucions fan prou per a la cultura?

Sempre es pot fer més, però no coneixem per dins com funciona. Els impostos tenen un límit i les institucions treballen amb el que es recull. Potser haurien de créixer els impostos i no sé si hi estaríem gaire d’acord. Penso en com gestionem els ingressos de l’ENS i no agafem un autobús si es pot anar a peu, és a dir, mirem de fer el màxim possible amb el que tenim.

I els mitjans de comunicació?

Em dol que la cultura popular sigui tan poc visible als mitjans de comunicació. No se’n parla i això sí que és una pena. Els mitjans sí que ajuden molt a difondre la manera de fer del nostre poble. És una pena que per part del periodisme no es tingui en compte que les activitats de cultura popular són notícia. Hauria de ser tasca de tothom, entre tots hem d’anar sembrant perquè hi hagi una bona collita.