El bailaor Rubén Heras (Badalona, 1997) i el guitarrista Jero Férec (Londres, 1993) van crear Flamenco Queer just abans de la pandèmia. Des de llavors, tot i la crisi que travessen l’oci i la cultura a tot l'estat, han col·laborat amb diferents artistes i espais per compartir el seu art, ja sigui a través de les xarxes o als escenaris.

A dia d’avui, Flamenco Queer pretén trencar amb el binarisme i els rols de gènere del flamenc, reconciliar tota una generació amb la seva memòria històrica i retornar aquest art als col·lectius als quals realment pertany. Es tracta, també, d’un viatge personal per als seus impulsors, que consideren el flamenc un refugi i un llenguatge subversiu.

Com va néixer Flamenco Queer?

Jero Férec: Fa sis anys vam coincidir treballant al mateix tablao. Més tard, ens vam trobar a un esdeveniment d’artistes de flamenc i voguing a la Sala Apolo de Barcelona. En aquell moment, jo estava buscant un bailaor queer per proposar-li fer coses juntes... havia vist ballar al Rubén i m’agradava molt.

A partir d’aquí vam quedar i se’ns va acudir preparar “nits de flamenco queer” a La Federica, del Poble Sec. Especificàvem això de ‘queer’ per avisar la gent que veuria un flamenc diferent, sense saber que acabaria sent el nostre nom. Tampoc pensàvem tenir tant públic des del primer moment. Vam al·lucinar.

Però va arribar la pandèmia...

J. F.: La Federica va començar a programar aquestes nits de flamenco queer mensualment. Aviat ens van començar a trucar d’altres llocs. Però, efectivament, va arribar la pandèmia. Això també ens va donar l’oportunitat de parar i pensar més tranquil·lament com encaminar el projecte. De seguida vam crear xarxes socials i vam començar a donar-li forma.

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de FLAMENCO QUEER (@flamencoqueer)

Penseu en el flamenc com a eina de transformació social?

J. F.: Definitivament. El flamenc és un llenguatge capaç de connectar persones de contexts completament diferents. Històricament, ha estat utilitzat per part dels pobles oprimits com a eina de lluita i d’expressió. Moltes de les seves lletres són increïblement reivindicatives.

Jero Férec: “El flamenc és molt més que un art destinat als àlbums de record dels turistes”.

En aquest sentit, és molt més que un art destinat als àlbums de record dels turistes. Nosaltres l’hem portat a espais com ajuntaments, centres culturals, associacions LGTBIQ+, a les festes de La Mercè, al VIHsibles Festival de València... i esperem portar-lo a molts més.

Quins vincles diríeu que hi ha entre el flamenc i la cultura queer?

J.F.: El flamenc és un art del poble. De les persones gitanes, de la classe treballadora, de les dones... i, per suposat, també té referents LGTBIQ+. A principis de segle, a Barcelona, el flamenc es practicava al barri del Raval i del Poble Sec, a llocs on potser veies un quadre flamenc i després un espectacle travesti. El públic era molt divers, així com ho són les seves arrels.

Aquesta història ha estat silenciada, per això nosaltres intentem fer visible i reivindicar el lloc que la comunitat LGTBIQ+ té al flamenc des de sempre. Fernando López també tracta aquest tema al seu llibre 'Historia queer del flamenco'.

Creieu que ara s’ha tornat un art elitista?

Rubén Heras: Ara, amb el nivell de sous i de vida que tenim, ja no és tan accessible. No tothom es pot permetre anar a un tablao, i menys una comunitat precaritzada com la LGBITQ+. A nosaltres ens costa molt promoure aquesta accessibilitat econòmica en els nostres espectacles, perquè els espais no sempre hi estan d’acord i ens acaben limitant amb el pressupost. A més, de vegades col·laborem amb artistes d’altres disciplines importants en la comunitat queer, com el drag o el voguing, als quals no volem deixar de pagar dignament.

De què “parla” Flamenco Queer?

R.H.: Abans de la pandèmia proposàvem diàlegs a través dels nostres espectacles sobre temes com el consentiment, el VIH, la violència intragènere... També vam fer una versió del poema Canción del Mariquita de Federico García Lorca. Un tema interpretat per molta gent, però sempre des d’una visió heterosexual i amb un caire bastant alegre. Nosaltres, en canvi, hem volgut expressar el dolor i la ràbia que encara ens provoca l’assassinat de Lorca sota un règim totalitari amb una sevillana fosca, lenta i funerària.

Rubén Heras: “El que no hem deixat de fer mai és intentar trencar amb el binarisme i els rols de gènere del flamenc”.

Ara, però, li estem donant la volta a tot això. En el nou single juguem molt més amb la nostra connexió com a artistes i interactuem en un món de fantasia. El que no hem deixat de fer mai és intentar trencar amb el binarisme i els rols de gènere del flamenc. Tant pel que fa a l’estètica com en la nostra performance, així com en la revisió i adaptació de les lletres –que moltes vegades tenien una perspectiva misògina i racista.

Per tant, també parla de vosaltres.

R.H.: Sí. Jo no m’he reconciliat amb el que realment vull fins que vam crear Flamenco Queer. Assimilar que jo necessito ballar amb faldilla, per exemple, m’ha costat molt. Quan ballava amb pantalons feia el gest d’agafar-me una faldilla invisible. Un amic em deia que no ho fes, que quedava lleig... però jo penso que eren senyals que m’enviava el meu subconscient. Jero m’ha ajudat molt amb això... i ara estic començant a gaudir de veritat i a saber qui soc. Encara hi ha dies dolents, en els quals no m’hi trobo, però aquests també formen part del viatge.

Quina acostuma a ser la resposta de les persones que us veuen actuar?

R.H.: Quan acabem els espectacles, molta gent s’apropa a dir-nos que gràcies a nosaltres s’ha reconciliat amb el seu passat. El flamenc és un art que a moltes persones, a Catalunya, les vincula a la seva infància per les històries de migració de les seves famílies.

Jo, que sóc xarnego, penso que és molt bonic i necessari per poder recuperar la nostra memòria. A casa meva mai havia escoltat flamenc “pur”, però els meus avis l’havien cantat i el meu pare de jove escoltava flamenc fusió (Kiko Veneno, Camarón, Los Chichos...). Quan em van preguntar què volia ballar, ho vaig tenir molt clar. Era quelcom que em demanava el cos, encara que al principi no en tingués ni idea.

I tu, Jero, com et vas trobar amb el flamenc?

J.F.: Jo no sóc d’Espanya, però a casa meva sí s’ha escoltat molt flamenc des que jo era petit, i sempre m’hi he sentit molt identificat. La guitarra, així com el món abstracte de sons i colors que és per a mi el flamenc, es van convertir en el meu refugi. Quan vaig tenir l’oportunitat de venir a estudiar aquí, no ho vaig dubtar.

R.H.: Ara, però, continuem estudiant, perquè en el flamenc mai es deixa d’aprendre. I en realitat és un art que no té res a veure amb el teu lloc de naixement. Jo sempre dic que Beyoncé, per exemple, és molt flamenca.