El Laberinto de Ariadna és un col·lectiu d'escriptores i escriptors que s'uneixen per compartir experiències i que organitzen actes al voltant de la literatura des de fa 10 anys. Parlem amb la presidenta de l'associació, Dolors Fernández, i el tresorer, Silvano Andrés de la Morena.

Què és El laberinto de Ariadna?

Dolors: És una associació literària sense ànim de lucre que té com a objectiu promocionar les manifestacions poètiques, literàries i culturals a Barcelona i rodalies. Les nostres sessions són de lliure accés ja que tenim la voluntat de ser un grup obert perquè hi pugui participar tothom qui vulgui.

Tenim una visió aperturista perquè creiem en la interrelació d’idees, punts de vista, influències. En aquest sentit la incorporació de noves persones al col·lectiu sempre és positiva. Així diguem que ens podem nodrir d'aigües noves. Considerem que els grups tancats acaben sent endogàmics i que això és perjudicial. S’acaben creant i perpetuant vicis i mals hàbits. De manera que, dins la nostra dinàmica, fem presentacions de llibres, xerrades, col·loquis, taules rodones i homenatges.

Us enfoqueu en la poesia.

D: Sí, i per una raó clara: les persones que van fundar el col·lectiu fa 20 anys a Castelldefels, eren poetes, però mai se li ha negat l'entrada a la novel·la, el conte, la narració o l'assaig. Inclús a d’altres disciplines artístiques: com la música, la dansa, la pintura. Ho demostra la I Trobada Interdisciplinar de Poetes i Artistes que vam organitzar a Castelldefels al 2019.

Les persones que fan poesia acostumen a ser més actives?

El poeta potser és més actiu en presència associativa. El poeta escriu i comparteix amb la resta, és habitual que s'organitzin recitals, fins i tot que altres recitin la seva poesia, i això dona peu a crear espais de participació activa.

Silvano: La poesia es presta a donar veu al grup de forma immediata i breu, permet que arribi més fàcilment.

Us definiu com a col·lectiu. L'escriptura és molt solitària, no?

D: Absolutament. Per això busquem compartir motivacions, formes, resultats. Ens reunim a la nostra seu, a l'Ateneu Barcelonès, tot i que amb la pandèmia, durant pràcticament tot el 2020 i la meitat de l’actual 2021, ens hem hagut de reconverti, mitjançant els actes telemàtics.

No es donen prou suport les escriptores i escriptors?

S: (ironitza) Els escriptors no som molt diferents de la resta d'éssers humans. El suport literari és complicat, però jo l'he percebut, l'he rebut i he intentat donar-lo. És veritat que una reunió d'escriptors no és un sindicat, però té elements comuns. Un col·lectiu és interessant sobretot per a les persones que arriben noves, se t'obren portes que desconeixes. Un pot estar perdut: com publico, on publico, quan he de presentar el llibre..? Quan coneixes moltes solucions pots escollir la més adequada.

D: És estimulant, fa més fàcil fructificar, per entendre’ns. Et dona instruments, revistes per publicar, per exemple, et permet participar en ressenyes. És un facilitador.

Què t'ofereix El Laberinto?

S: Hi ha una diferència entre les persones que són sòcies i les que no. Està obert a tothom però les que paguen la quota anual tenen més possibilitats d'actuació.

D: Per exemple, l’opció de presentar el teu llibre, de disposar d'una sala i un públic fidel, d'un mitjà que és la web i de la promoció a les xarxes.

Coopereu amb altres col·lectius?

D: De fet, ens interessa molt la cooperació. Creiem que al món cultural són importants les sinergies, estem en contacte amb el grup Poémame, que té una plataforma web, una revista i ara una editorial. També amb l'espai Miguel Hernández d'Elx, i amb la revista Nagari de Miami en la qual tenim una secció fixa. Tot el que ens pugui unir és benvingut. I, per sobre de tot, tenim un vincle molt estret amb l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC).

És bilingüe, contràriament a la divisió que es produeix, per exemple, als premis literaris. Com ho viviu?

D: No distingim. Als nostres recitals som absolutament respectuosos amb les dues llengües, català i castellà i es poden utilitzar indistintament ambdues.

S: La major part d'actes són bilingües. Cadascú utilitza la llengua amb què se sent més còmode.

D: Si mai no hi ha hagut cap conflicte en aquest sentit, segons jo ho interpreto, és perquè els nostres socis, el nostre públic ja s’identifica amb el bilingüisme d’El Laberinto i s’hi senten còmodes. Les persones amb un pensament més radical veuen que no som el fòrum adequat.

Com l'associacionisme, l'escriptura s'acostuma a fer per amor a l'art. Creieu que s'hauria de professionalitzar?

S: Es pot viure de l'escriptura quan el mercat t'ho permet. Un escriptor és professional sempre i quan escriu al llarg de la seva vida i ho fa bé acaba sen reconegut. Jo no m'he plantejat si sóc professional o no de l'escriptura, formalment parlant, és clar. En aquest sentit, he sigut professional com a professor, però com a escriptor no he tingut una nòmina, evidentment i afortunada.

D: Per mi hauria de poder ser una professió, però ara per ara no és una opció perquè és complicadíssim. Les condicions no ens permeten que sigui una activitat única. No ens podem sentir professionals perquè tenim altres tipus de feines remunerades (si no, de què vivim?) que, en la majoria dels casos, acaparen el nostre temps i sovint bona part de les nostres energies. L’obra, òbviament, se’n ressent. Llavors no t’ho pots plantejar, per més que vulguis, com una professió. Crec que s'hauria de dignificar la feina de l'escriptor, i que se n'abusa molt.

Quin n'abusa?

Hi ha molt de desig per escriure i molts mitjans que se n’aprofiten. Acaba per ser una activitat no reconeguda, menystinguda. Si no es reconeix econòmicament, com passa ara, s’acaba devaluant. Allò que no es professionalitza i retribueix proporcionalment perd valor dins la societat, inclús al si mateix del nostre “gremi”. I consti que això no vol dir que la motivació per escriure hagin de ser els diners, està clar que no, mai. El que vull dir és que estem actuant a la desesperada com a escriptors i això, repeteixo, ens devalua.

En quins casos?

D: En col·laboracions en revistes sense cobrar, per exemple. A les editorials, que ja ni tan sols exerceixen com a tal, sinó com a impremtes. Això és impensable en altres professions, que tu hagis de fer una feina per la cara, perquè d’altres es lucrin. Internet, en aquest aspecte, ha agreujat encara més el problema. Sens dubte, té avantatges, molts, però també greus inconvenients.

Quins inconvenients?

Els mitjans digitals ofereixen informació, quantitats immenses de textos, “d’obra” gratis, legal o piratejada, i en cap punt d’aquesta cadena l’autor percep la seva quota econòmica. Immers en aquest sistema, qui escriu, qui edita, com es visibilitza, d'on obté el benefici? Llavors anem a parar a la publicitat, que em sembla d'un mercantilisme absolut i que hauria de ser fora del procés natural del text escrit. Arriba un punt que el lector desapareix com a destinatari natural, es dilueix en l’anonimat i el fet d’escriure esdevé autista, si més no, endogàmic. Això no és gens professional.

S: Ser periodista és una professió, ser escriptor és una altra cosa.

D: Això és veritat. L'escriptor és un artista. No es pot mesurar en nombre d'hores treballades, no es produeix sempre igual ni amb la mateixa qualitat, no és una feina regular, i per això és complicat sotmetre-ho a pautes.

I això serveix d'excusa per a les editorials?

D: Tot i ser l’autor el protagonista absolut, perquè sense la seva obra no hi ha llibres ni editorials, és l’element més vulnerable del sistema. És inacceptable.

S: Les editorials saben que no vivim de l'escriptura. Saben que al nostre ego li va bé dir que té un llibre publicat. Fins i tot quan et fan un contracte, com ha de ser, sovint hi has d'anar al darrere. És una baralla amb finals curiosos.

Vosaltres en parleu a l'associació?

D: Per això hi ha l'ACEC, que té departament jurídic i CEDRO, que està lluitant molt per la defensa d'autors en mitjans digitals, perquè, com dèiem abans, la figura de l’autor ha quedat molt desprotegida. Nosaltres ens limitem a l'expressió artística, a la poesia i la literatura.

Què teniu previst aquest any?

D: El 17 de setembre tenim una taula rodona sobre “La literatura del mal”. A l’octubre, el dia 1, el catedràtic José Maria Balcells presenta una recopilació d'articles sobre Miguel Hernández i després hi haurà una taula rodona de joves que opinaran sobre l’insigne poeta. El 15 d'octubre Silvano Andrés de la Morena presenta el seu poemari El universo en octosílabos i el 22 del mateix mes hi haurà la revista Poetry Spam al centre cívic La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat, dins del cicle jove coordinat per la poeta Paula S. Piedad.

Al desembre tindrem el nostre acte estrella, sempre en fem un a l’any, aquest cop sota el nom d’Electropoesia, a Castelldefels, coordinat també per la Paula S Piedad.

Teniu un cicle de poesia jove.

D: Ens interessa molt el contacte intergeneracional. Tenim dos tipus d'actes: per una banda, els adreçats a persones consagrades (aquí han participat Miquel de Palol o Alejandro Duque Amusco, o en el seu moment Joan Margarit), i després aquells actes per als nostres socis i gent jove.

I funciona?

D: La gent jove té reticències a l'hora d'apropar-se a un col·lectiu amb una mitjana d'edat superior i intentem trencar amb això. Hi ha una frontera invisible que ens separa però ells, penso, poden aprendre molt de nosaltres i nosaltres, és clar, d'ells. Cal picar pedra.

S: Hem d'obrir camí.

D: Però amb matxet.

Què és per a vosaltres la literatura?

S: Per a mi és una manera de ser-hi, al món, una manera d'entendre'l, d'interpretar-lo i de reconciliar-m’hi, d'assimilar-lo. Quan escric puc conjurar els meus dimonis, les meves pors i els meus desitjos. Per a mi és natural, sempre ho he fet així, mitjançant la paraula.

D: Per mi és una manera d'estar al món, una manera d'entendre'l, d'interpretar-lo i de reconciliar-me, d'assimilar-lo. Són els meus dimonis, les meves pors i les meves aspiracions plasmades de manera natural, sempre ho he fet així.