Tere Tarruella: "Les colles de trabucaires som part de la cultura popular catalana, però som singulars"

Durant les festes majors de municipis d'arreu de Catalunya, o en dies assenyalats del calendari festiu, podem escoltar galejades, és a dir, trabucaires disparant a l'aire amb els trabucs per transmetre alegria. De fet, és un dels elements més importants de la cultura popular catalana, i així ho reconeix la seva inclusió al Catàleg de Patrimoni Festiu de Catalunya. Les seves sortides també ajuden a comprendre una part de la nostra història, ja que els orígens del món trabucaire es troben en el bandolerisme i en les agrupacions de defensa populars i guerrilleres.

Malgrat la seva popularitat i rellevància dins la cultura, darrerament les colles de trabucaires es troben amb alguns obstacles als quals han de fer front amb el suport de la Federació Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, entitat que engloba cinquanta-sis colles de tot el territori. Un d'aquests esculls és l'aplicació de la normativa Instrucció Tècnica Complementària (ITC) número 26, una legislació sobre les manifestacions festives amb armes d'avantcàrrega amb la qual les administracions fan importants requisits i demandes a les colles.

La federació, que el 2023 celebrarà el seu quarantè aniversari, ofereix suport en aquest aspecte a les colles que ho necessitin. Però també duu a terme altres tasques com la difusió dels i les trabucaires com a elements rellevants de la festa popular, especialment davant la presència de veus crítiques a causa de les fortes explosions que generen els trabucs en ser disparats. El relleu generacional o la inclusió de les dones en les colles trabucaires han esdevingut altres grans objectius a assolir.

Per tal d'afrontar tots aquests reptes, entre les colles es va veure la necessitat d'impulsar un canvi a la Federació Coordinadora de Trabucaires de Catalunya. Tant és així que el 16 de gener de 2021 una nova junta, encapçalada per Tere Tarruella, va entrar a presidir la federació tot agafant el relleu de l'anterior junta, i formalitzant així un canvi en la presidència de l'entitat per primer cop en trenta-vuit anys.

Parlem amb la presidenta de la Federació Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, Tere Tarruella, sobre el món trabucaire, la tasca de la federació, els reptes que ha d'afrontar i les reaccions que encara avui dia genera la seva presència al capdavant de la federació en un món que encara està molt masculinitzat.

L'activitat principal de les colles trabucaires són les galejades. D’on venen?

Hi ha diverses branques que expliquen d'on venen els trabucaires i les galejades. Una d'elles diu que són els perdedors de les guerres carlines, trabucaires proscrits, molts d'ells desertors, sigui per no estar d'acord amb la guerra o en veure que l'estaven perdent. Es van establir als boscos, baixaven al poble a les nits i amb els anys van començar a treballar als masos. I llavors, quan hi havia un naixement, durant les Caramelles per Pasqua o per Nadal, sortien amb els seus trabucs, que ja els devien tenir vells i rovellats, i galejaven per fer festa.

Després, sobretot a la Catalunya central, quan hi havia festa gran o quan venia alguna personalitat al poble, els ajuntaments i l'església demanaven als trabucaires que sortissin a rebre'ls. Fins que aquesta pràctica es va veure restringida a causa de la dictadura de Francisco Franco. Els trabucaires podien desfilar, però amb l'arma descarregada. A posteriori, després d'una postguerra molt dura, les tradicions es van alentir encara més.

I quan es produeix el ressorgiment de les colles trabucaires?

Als anys vuitanta, quan s'instaura de nou la Generalitat de Catalunya. Recuperem la cultura popular tradicional catalana i hi ha un gran ressorgiment de colles de cultura popular, com les geganteres o les castelleres. I entre elles, les colles trabucaires. Va ser un gran moment.

Aquest gran moment es manté quaranta anys després?

El que ha passat és que precisament han passat quaranta anys i estem envellint. La majoria de persones que formen part de les colles són d'aquella època i costa molt que els joves s'enganxin. Amb el relleu generacional les colles tenen un gran repte. Això sí, ara fa dotze anys, quan vaig entrar a la federació, potser parlàvem d'una trentena de colles i avui dia ja hi ha cinquanta-sis de federades.

Per tant, quina és la salut de les colles trabucaires?

Per una banda, diem que estem envellint, però no puc dir que ens estem quedant sense colles. No obstant això, ens estem adonant que algunes de les colles més noves són grups d'amics, que no sabem si duraran molt o poc. Són colles molt diferents de les més antigues i amb més solera, com les de Súria, de Solsona o de Manresa, que sí que són gent de poble, que s'ajunten i que han fet galejades durant molts anys.

La pandèmia va afectar la salut de les colles?

De moment no ens ha afectat quant a múscul, ja que en tenim dues colles més de les que hi havia federades abans de la pandèmia. Així que no podem dir que hem perdut massa, no ha estat així. Però el que sí que s'ha perdut ha estat alegria. Abans la gent sortia al carrer i s'entregava per fer feliços als altres. Ara molts prefereixen quedar-se a casa. La pandèmia ens va afectar sobretot en els ànims.

Quin és el lloc que té el món trabucaire dins la cultura popular catalana?

Darrerament, hem fet grans coses, com participar en la inauguració de torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família. Som part de la cultura popular catalana, però jo sempre dic que som singulars: o se'ns estima molt o se'ns odia. Encara hi ha molta gent a la qual li agrada, ens animen i ens aplaudeixen quan passem pel seu carrer. D'altres vegades no. Hi ha gent que no té paciència, i malgrat que només estem tres o quatre minuts pel seu carrer galejant, ens han arribat a tirar objectes des de les finestres, com ous o fins i tot una tassa.

Ara per ara, la gent jove té fills més tard i, mentrestant, n'hi ha que decideixen tenir animals de companyia. Jo entenc perfectament que els animals viuen molt malament els sorolls forts. A mi m'agraden molt els animals i sé pel que passen quan senten els trabucs. Però no ho fem cada dia, sortim en molt comptades ocasions. De fet, de vegades, posem menys pólvora i fem trets només de pistó. És veritat que fem soroll, però sempre diem que fem soroll d'alegria.

"És veritat que fem soroll, però sempre diem que fem soroll d'alegria".

Ets ferma defensora de la integració de les dones a les colles trabucaires. Quina és la presència de la dona actualment?

De moment, d'uns set-cents trabucaires que som, unes cent cinquanta són dones. Les dues primeres trabucaires van ser de la colla de Sant Andreu de Palomar l'any 1984, així que des de llavors és evident que el nombre de dones ha crescut. Però encara hi ha moltes dones a les quals diversos motius, com ara la maternitat, els impedeix incorporar-se a les colles. Així que el que hem de fer és visibilitzar-les.

A més, encara tenim detractors. Cada any fem la Trobada de la Dona Trabucaire, que es va instaurar perquè una colla no va deixar entrar dones. Però encara hi ha homes que diuen que no fa falta, que tracten igual la dona que l'home. I és mentida. De fet, les galejades d'aquestes trobades es poden fer de només dones o conjuntes. I ens hem adonat que quan només galegen dones, els homes no les acompanyen. Si ja són poquetes, i a sobre la resta de la colla no les acompanya, doncs aquestes galejades no llueixen.

Què va suposar que el relleu l’agafés una dona en un món tan masculinitzat com el trabucaire?

Tant la nova junta, com jo mateixa que l’encapçalo, hem estat ben rebuts perquè es necessitava un canvi. I noto que els trabucaires m’aprecien.

Imagino que no ha estat fàcil perquè a més heu agafat el relleu d'una junta que feia molts anys que hi era.

No, no ho ha estat. Jo sabia com estaven les coses, perquè vaig treballar amb ella. I com m'estimo aquest món, veia que l'anterior junta no podia continuar. Sempre he dit que la coordinadora és un vaixell que l'hem de fer transatlàntic, i veia que si algú altre agafava les regnes, es podia enfonsar. Així que vaig presentar la meva candidatura i ens vam posar el repte de, al·legòricament, endreçar les estanteries.

Un exemple d'aquest endreçament són els estatuts, on encara no quedava reflectit el canvi a federació que es va aprovar fa anys en assemblea, ni es va fer la documentació del canvi de junta, ni els reglaments. Ara ja som federació, ja tenim legalitzada la junta i tot està als estatuts. I aviat farem una assemblea general per aprovar el reglament. El que vull és que qui vingui després de nosaltres es trobi tot endreçat. Tot això són moltíssimes hores de treball que ningú se n'adona perquè no es veu.

El relleu generacional que hem comentat és el gran repte amb el qual us heu trobat?

Per a les colles, internament, sí que és el gran repte. Però de manera general, tenim grans problemes amb la implantació de la ITC número 26. 

Per què?

Abans del 2017, quan entra en vigor la normativa, els trabucaires eren una cosa, i després vam ser una altra. Arran de festes com Moros i Cristians de la zona de Llevant, en les quals un poble podia moure uns 2.000 quilos de pólvora, van veure que calia una regulació. I ens van posar a nosaltres en el mateix sac. La qüestió és que, mentre altres festes es fan només un cop l'any i mouen molta pólvora, nosaltres sortim quinze o vint vegades l'any, però només necessitem un quilo de pólvora per trabucaire i galejada. I davant d'aquesta regulació, les colles necessiten el nostre suport.

La normativa també demana un curs de formació i que l'ajuntament de torn l'avali. En aquest sentit, a la federació ens hem fet forts i fem un o dos cursos de formació l'any. Portem gent de la subdelegació del govern, de la Guàrdia Civil i els nostres propis ponents, entre els quals es troben metges i gent entesa en matèria d'armes. Sense la certificació de la formació un trabucaire no pot sortir a galejar.

La tasca de la federació esdevé essencial, doncs.

Pel tema del curs, però també en altres aspectes. També ens demanen una pòlissa d'assegurances de 600.000 euros. Per a una colla que va per lliure els suposa molts diners. Nosaltres ho fem, però ho dividim entre totes les colles, per tant, la despesa és molt menor. La ITC també parla de la necessitat que hi hagi una ambulància, que està al voltant dels 500 euros, el que suposa una despesa més. Des de la federació estem fent gestions per aconseguir algun conveni que doni un respir, sobretot, a les colles més petites i puguin sortir a galejar.

L'aspecte econòmic preocupa les entitats?

Abans, en altres èpoques, els ajuntaments ens contractaven, podíem fer una galejada i a sobre la colla guanyava alguns diners. Ara ens contracten molt rarament. A més tampoc rebem gaires subvencions i les que obtenen les colles són mínimes. És una de les reivindicacions que tenim, perquè sembla que som nosaltres els que omplim els carrers i la festa als ajuntaments. Ara, el que fem molt són els intercanvis de colles, i les colles van a festes majors d'altres municipis a canvi que altres colles vinguin a la seva.

Les despeses són molt altes, i a més de l'ambulància, moltes colles també han de pagar la pólvora, els pistons, la polvorera o la vestimenta de cada trabucaire. I després el preu del trabuc, que està al voltant de 1000 euros.

Com es presenta el quarantè aniversari?

Hi ha idees maques. Ja tenim programada la Trobada Nacional, que es farà al Figaró, i la Trobada de la Dona, a Vila-seca. La federació també col·laborarà amb un acte que es farà a Ripoll a l'abril. I ara estem pendents de poder fer l'acte oficial. Ens agradaria molt fer una mostra de trabucaires a Montserrat, però hi ha molta feina a fer encara.

Aquest any també ens hem proposat que no només els trabucaires nous passin el curs de formació, sinó que els anteriors al 2017 puguin tenir l'oportunitat de fer-ne un. De vegades, els trabucaires antics tenen molts vicis, coses que ells creuen que en saben, però que han canviat. Seria com una mena de reciclatge.

Quaranta anys és una trajectòria que val la pena recordar. Com d'important és mantenir la memòria històrica en el món trabucaire?

Per a mi la memòria històrica és crucial per no oblidar les persones que han estat lluitant per aquest món i han fet coses grans. Hem de recordar que estem aquí gràcies a ells. Abans no se li donava tanta importància, però ara que ho podem fer, aquesta memòria s'ha de conservar.