Victor Gonzalez: "Finalitzar la Titan Desert significaria dir-li al món que he superat la leucèmia"

Victor Gonzalez és un noi de Barcelona que als 9 anys va patir una leucèmia mieloblàstica aguda i va estar gairebé un any i mig hospitalitzat en una càmera d’aïllament. La Fundació Enriqueta Villavecchia i el seu equip de professionals van ajudar-lo a superar-ho entre riures, jocs i activitats que van fer aquest temps més amè .

Després d’haver superat un càncer i dos trasplantaments de medul·la, amb 25 anys, en Víctor ha engegat la campanya Titanes contra el cáncer per ajudar la fundació i els infants i les famílies que atenen.

Què és Titanes contra el càncer?

És un repte solidari que estem portant a terme a través de migranodearena.org. Em disposo a realitzar la Titan Desert per demostrar a tots els infants que han passat pel mateix, que lluitant poden aconseguir el que es proposin.

Quin objectiu té?

La iniciativa té diversos objectius. El principal és recaptar fons per la Fundació Enriqueta Villavecchia, perquè els infants es sentin millor en el seu dia a dia, però també vull demostrar que es pot superar una leucèmia i aconseguir allò que et proposis.

D’altra banda, vull conscienciar la gent de la importància que té la donació de medul·la, ja que cada donació pot salvar una vida.

Per què vas engegar aquesta campanya?

Perquè d’alguna manera volia retornar tot el que em va donar la fundació. Em va ajudar a mi i a la meva família, a l'igual que ho fa amb moltes altres famílies que passen pel mateix. Com sóc ciclista, fer la Titan Desert és tot un repte.

Què és la Titan Desert?

És la cursa en bicicleta de muntanya més dura del món. Té un recorregut de 630 quilòmetres pel desert del Marroc, amb un desnivell positiu de 7.000 metres, repartits en 6 etapes. Es podria dir que és com el Dakar de les curses en bicicleta. El 19 d’abril, es donarà el tret de sortida i fins a la seva finalització, el 25 d’abril, la gent podrà col·laborar-hi.

Comptes amb alguna altra ajuda?

La Titan Desert ofereix un programa de beques per als projectes solidaris que participen a la cursa. El fet de guanyar una de les cinc beques ens donaria molta visibilitat. També farem altres campanyes per promocionar-ho com entrenaments solidaris i tinc la idea de tallar-me el cabell per donar-lo.

La Titan Desert no és una cursa barata i ha sigut fonamental l’ajuda dels meus patrocinadors qué grande ser ciclista i 108 Pride.

Què representaria finalitzar la cursa?

Només pensar-ho m’entren calfreds. Significaria superació personal, dir-li al món que he tingut una leucèmia i que l’he superat i que qualsevol infant es pot curar i fer coses extraordinàries. Sempre m’he sentit com un malalt i el fet de finalitzar la cursa seria una manera de cridar al món que m’he curat.

Com t’ha ajudat la Fundació Enriqueta Villavecchia a superar la teva leucèmia?

La fundació ajuda en molts aspectes. Per un infant que viu en una petita habitació aïllat del món, el fet que et portin alguna cosa nova per jugar significa que et passaràs tot un dia distret sense pensar en el que tens. En el meu temps, et portaven una llibreta plastificada amb un llistat de pel·lícules, com si fos un videoclub. Passar-te tres hores veient una pel·li o amb una joguina nova o amb un voluntari feia que els teus dies fossin molt més divertits.

Quan surts de l’hospital, ets un nen que ha passat per unes experiències que altres infants no entenen i et trobes fora de lloc. La fundació organitza estades i excursions perquè els infants que ho han superat puguin socialitzar. Després d’estar més de dos anys sense veure a algú de la teva edat, quan comparteixes una estona amb algú que saps que ha viscut una experiència similar, et fa sentir que no estàs sol i que pots tenir amics. La fundació també dona pisos d’acollida per a les famílies que venen de fora i ajudes econòmiques, entre moltes altres coses.

Algun bon record d’aquell temps?

Els millors records que guardo són d’un voluntari que es deia Eduard que era genial i també de les meves estades a Andorra. La primera vegada que vaig tocar un gos, la primera vegada que vaig parlar amb altres nois amb els mateixos problemes, la primera vegada que sortia uns dies de casa sense els meus pares... Tot plegat era una experiència increïble, una sensació de llibertat que no havia viscut mai i que em va fer molt feliç.