exclusió social

Gairebé el 70% de les persones que viuen al carrer a Barcelona no tenen esperança de viure pròximament en un allotjament i quatre de cada deu no tenen ningú amb qui comptar. Com més temps passa la persona vivint al carrer, més s’agreuja la seva situació i la manca de sortides. El 19% explica que l’últim lloc on ha dormit és un recurs institucionalitzat.

Ho recull Arrels Fundació en aquest informe, fet a partir de 354 entrevistes realitzades la nit del 15 de juny de 2022.

Els desnonaments són un fenomen que vulnera el dret a l’habitatge, reconegut i tutelat tant a escala catalana a l’Estatut d’Autonomia i lleis d’habitatge, com estatal a la Constitució de 1978 i internacionalment a la DUDH i el PIDESC. Catalunya és una de les comunitats autònomes que concentra més desnonaments a l’estat espanyol. Clarament, aquest valor està molt influenciat per Barcelona que, essent una gran ciutat amb molt atractiu, és travessada per dinàmiques especulatives. Malgrat la importància de disposar d’una anàlisi el més real possible dels desnonaments, les dades oficials publicades són insuficients. La manca d’informació i transparència en aquest àmbit no és una coincidència, més aviat tendeix a amagar el paper que juguen les entitats financeres i els fons d’inversió, operadors privats ja de per sí opacs. Per aquesta raó, a través de l’ús de dades quantitatives d’informes fets els darrers anys per diferents organitzacions, algunes d’elles publicades per primer cop, aquesta investigació intenta fer un diagnòstic del mercat immobiliari de Barcelona per poder mostrar qui desallotja els residents a la capital catalana.

L’informe INSOCAT 15, actualització dels indicadors de pobresa i desigualtats analitzats a la llum del context actual, a finals de 2022, constata la persistència dels fenòmens que les darreres crisis —la financera a partir de 2008 i la de la covid-19 els anys 2020 i 2021— han generat i agreujat: intensificació de la pobresa, extensió de la vulnerabilitat i multiplicació de les situacions de precarietat i risc d’exclusió per l’afebliment dels drets i les creixents dificultats d’accés als mínims bàsics per a una vida digna: habitatge, treball decent, ingressos mínims. Cronificació, en definitiva, de les dinàmiques empobridores i la polarització social que condemnen al voltant d’una quarta part de la població catalana a viure en precari. La societat catalana, de manera similar a l’espanyola, ha patit una profunda davallada de les condicions de vida enmig de dues crisis amb l’agreujant que els períodes de recuperació macroeconòmica no s’han traduït en una millora del benestar de la població. Els segments més desafavorits han patit especialment els estralls de les crisis i les conseqüències que s’han enquistat en forma de devaluació salarial, precarització del mercat laboral i creixent dificultat d’accés als drets socials.

La discriminació racial que pateixen les persones de determinats grups ètnics i poblacions als diferents àmbits de la vida quotidiana es fa també patent en el de la vivenda. El dret de tota persona de tenir un nivell de vida adequat que li asseguri la vivenda constitueix un dret reconegut per la Declació Universal dels Drets Humans, per la legislació antidiscriminació europea i nacional i pels Pactes i Acords internacionals ratificats per Espanya, entre els quals s'inclou el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. La realització d'aquest estudi ve a reforçar el compromís amb la necessitat de disposar de dades per a què les persones amb responsabilitat política i la ciutadania puguin avaluar la magnitud i naturalesa de la discriminació racial i per a dissenyar, adaptar, supervisar i avaluar les polítiques.

Com podem erradicar les conductes discriminatòries en l’accés i manteniment de l’habitatge? En aquesta investigació es proposen diverses recomanacions. Entre d’altres, la importància d’una llei integral per a la igualtat del tracte i la no discriminació, serveis d’informació i assessorament, l’impuls de serveis de mediació en el lloguer, formació per a agents clau, el reconeixement de les bones pràctiques immobiliàries o, en un pla més restrictiu, l’aplicació del dret administratiu sancionador, i el penal per a les situacions més greus.

La crisis de la COVID-19 deixa l'empremta d'un augment de les desigualtats socials, incloses les de gènere, i de l'exclusió social, que amenaça en aprofundir i cronificar la fractura social amb els sectors més vulnerables.La inestabilitat laboral, la bretxa digital o altres necessitats socials, com la salut, l'habitatge o la protecció social) són factors que demanen unes polítiques públiques fermes i suficients, orientades cap a la inclusió social i la "recuperació" dels sectors mé exclosos.

En aquest informe s'analitza què falla en les polítiques públiques per a que el 5% de totes les dones treballadores a Espanya estiguin excloses de drets bàsics i les que els tenen reconeguts no siguin més que paper mullat.

L'informe analitza l'impacte de la crisi actual a l'Estat espanyol i proposa una sèrie de mesures per abordar-la.

L'inform vol donar visibilitat a les vulneracions de drets que afecten a les persones amb discapacitat física i/o orgànica, generar consciència ciutadana i establir plans d’acció per prevenir possibles situacions de discriminació per raó de discapacitat.

L'informe exposa quin ha estat el paper de moviments socials com la PAH i l’APE com a identificadors del problema de l’emergència habitacional i pobresa energètica, així com l’impuls de noves legislacions que hi puguin donar resposta.