Clàssics per pensar l’actualitat

El conflicte militar ha estat un constant en la història de la humanitat, i una de les grans paradoxes. En l’actualitat, hi ha més de 60 guerres en curs, la gran majoria impulsades per interessos econòmics. Aquestes dues obres conviden a la reflexió sobre els horrors de la guerra i la seva inutilitat: 

• ‘Abaixeu les armes’, de Bertha Von Suttner és considerat un dels clàssics del pacifisme, i és la novel·la més representativa de la seva autora, activista a qui li va ser atorgat el Premi Nobel de la Pau el 1905. El llibre segueix el transcurs de quatre guerres vinculades a les unificacions italiana i alemanya, i reflecteix les injustícies derivades de la guerra i qüestiona una societat que premia el combat i el coratge violent.
• ‘Per qui toquen les campanes’ és una novel·la que Ernest Hemingway va escriure a partir de les experiències que va viure com a corresponsal de guerra durant la Guerra Civil Espanyola. La trama explora la pèrdua de la innocència, la brutalitat de la guerra i el valor que prenen les vides humanes en aquests contextos.

Les teories i lluites per la igualtat parteixen d’una perspectiva interseccional que avui s’entén en la majoria de moviments com a necessari, essencial. Aquest és el fons de gran part de posicionaments que retraten i encaren la desigualtat, i que es pot trobar reflectit en aquestes obres:

• ‘Els homes no són illes’, de Nuccio Ordine, és una obra que recull fragments de clàssics i obres de llarg recorregut, d’autors que van des d’Aristòtil fins a Albert Camus, passant per Dante Alighieri o Emily Dikinson, i en fa una lectura en defensa de la col·lectivitat i la lluita comuna.
• A ‘Assaig sobre la ceguesa’, José Saramago retrata una realitat que posa a prova la posició que Ordine defensa. En una societat assolada per una pandèmia de ceguesa, les persones comencen a actuar de les formes més reaccionàries. Alhora, però, a poc a poc, la supervivència de la multitud mitjançant la cooperació s’imposa en un gest de dignitat humana.

El concepte ‘desinformació’ fa referència a una situació paradoxal en el que s’anomena, irònicament, ‘era de la informació’. Les quantitats d’informació a les que es pot accedir a internet no tenen precedents històrics, i els sistemes d’ordenació i classificació que s’han creat amb ànims de facilitar la navegació per aquesta informació, responen en la seva majoria a interessos concrets d’institucions i empreses. Es tracta d’un control poc acusat (en alguns casos), que tot i això pot abordar-se perfectament des de la perspectiva distòpica per a entendre les dinàmiques que genera. Aquestes són algunes novel·les que ho visiten:

• ‘1984’, de George Orwell, no podia faltar en aquest recull. La novel·la retrata una societat on les idees de les persones es controlen mitjançant la censura i la forja d’informació. Una bona referència a la realitat actual, on l’entrada constant d’informació no contradictòria amb els propis pensaments desenvolupa biaixos d’informació en les persones.   
• ‘Fahrenheit 451’, de Ray Bradbury, segueix les tendències de l’obra d’Orwell, en una novel·la que retrata el conformisme i en critica les conseqüències.
• La novel·la ‘Un món feliç’, d’Aldous Huxley, dibuixa un paisatge que en el moment de la seva publicació volia alertar sobre els totalitarismes, i que avui permet llegir-hi un retrat sobre la dictadura de la informació, en un context on el soma és una addicció a l’entreteniment constant, i l’enginyeria genètica es tradueix en el solapament de modes i tendències.
• ‘Totes les bèsties de càrrega’, de Manuel de Pedrolo, va ser en el seu moment una al·legoria del franquisme. Avui, però, és una faula que refereix inevitablement a la fredor i l’apatia que resulten del bombardeig constant d’informació.

Més enllà de la lluita i l’activisme com a tal, el feminisme és una teoria, un posicionament transversal a totes les problemàtiques socials i un qüestionament de les estructures. La literatura ha funcionat com un dels vehicles principals d’aquestes perspectives, entre altres coses per la idiosincràsia del mitjà, històricament associat al gènere femení. En aquest context, sorgeixen narratives que reivindiquen realitats on s’escolta les dones. Algunes són:

• ‘Jo, que mai no he conegut els homes’, on Jacqueline Harpan es serveix de la ficció per a donar a les veus femenines un espai on sentir-se les unes a les altres. La novel·la comença amb 40 dones engabiades, on una jove sense records s’alimenta dels records i les reflexions de les altres dones. Quan s’alliberen, surten a un món despoblat, on hauran d’enfrontar-se a la llibertat.
• No podia faltar ‘Una habitació pròpia’, de Virginia Woolf, on la ficció deixa pas a la ironia àcida, responent a la pregunta: ‘Què necessita una dona per a escriure?’. L’obra no ha perdut actualitat avui en dia, podent-se utilitzar per a explicar per què, encara, no es llegeix a dones.
• ‘La plaça del diamant’, de Mercé Rodoreda, és un clàssic català d’una transparència sorprenent, on l’opressió i la lluita per la pròpia llibertat es retraten d’una manera simple i planera, sense sentimentalismes, des de la perspectiva d’una jove noia que malda per tenir una identitat que sigui seva i de ningú més.   

Moltes de les opressions i desigualtats que tenen lloc en certs països enfonsen les seves arrels en el colonialisme i imperialisme, sigui aquest de fa segles o dècades. Les obres literàries escrites en aquests contextos inclouen en les seves línies un mirall d’aquestes realitats. Algunes d’aquestes novel·les poden ser:   

• ‘Neguit permanent’, de Titsi Dangerembga, un clàssic de la literatura africana que critica la natura de les polítiques de descolonització i la negociació constant i fatigant de qüestions com la raça, la classe, el gènere o la cultura que s’hi desenvolupen. L’autora fa això mitjançant una perspectiva íntima on les tendències nervioses d’una jove, que accedeix a una escola de la missió, manifesten el malestar de tot un continent. Es tracta d’una sèrie que compta amb dos llibres més.
• A ‘Tot s’ensorra’, Chinua Achebe fa un acostament molt similar al de Dangerembga, utilitzant la tragèdia personal d’un guerrer orgullós que presencia la ruïna del seu poble com a mitjà per a exhibir el drama col·lectiu.
• ‘Persèpolis’, de Marjane Strapi, és un clàssic de la novel·la gràfica que aborda la revolució islàmica iraniana i la repressió posterior, tot fruit d’un fort imperialisme cultural per part d’occident, des dels ulls d’una nena.
• ‘Las venas abiertas de América Latina’. Aquest llibre d’Eduardo Galeano vol qüestionar les narratives que han envoltat Mesoamèrica i Amèrica del Sud des d’occident, tot mitjançant un retrat històric real que alhora adopta un estil novel·lesc, on s’entrellacen experiències, idees i fets històrics que la història oficial deixa de banda.

La literatura, i especialment la ciència-ficció, té la capacitat de provocar malestar al seu públic mitjançant el retrat detallat de situacions hipotètiques però possibles. Els futurs distòpics on solen desenvolupar-se algunes trames fictícies beuen directament de les problemàtiques que ja tenen lloc en el moment de la seva escriptura, posant el dit en realitats palpables. Alguns clàssics de la ciència ficció que aborden l’emergència climàtica i ecològica són:

• ‘La paràbola del sembrador’, d’Octavia E. Butler, una novel·la postapocalíptica (en plena dècada de 2020) on la manca de recursos provocada pel canvi climàtic i l’egoisme corporatiu ha dut a la societat a la crisi, la lluita constant i la pobresa acusada. En aquest context, una jove idea una nova fe basada en el canvi, i que posa una mica de llum a la desesperació de l’emergència climàtica defensant que la humanitat pot controlar el canvi si coopera.
• ‘Mart’, una trilogia de Kim Stanley Robinson on la humanitat, amb una colonització interplanetària incipient, centra els seus esforços en la terra-formació de Mart, mentre la Terra pateix el desastre ecològic, el control pervers de macrocorporacions i una profunda sobrepoblació, cosa que duu a una lluita planetària pels limitadíssims recursos.
• ‘Dune’, de Frank Herbert, és una sèrie de llibres que reflexiona sobre la política, la religió i l’ecologia, i retrata com el medi ambient on viuen els éssers humans influeix acusadament en la manera en com es desenvolupen les societats, i les enormes conseqüències que, com a resultat, pot tenir intentar incidir-hi.