Criteris per garantir una comunicació amb imatges inclusiva

S’ha d’evitar relacionar les persones amb uns rols suposadament definits pel seu gènere. Quan es representa a dones és important no cosificar-les ni fer especial rellevància al sexe les per defecte. Si en intercanviar el sexe de la imatge passa a veure’s ridícula o incomprensible, en efecte, és sexista. Cal integrar la dimensió de gènere en tots els nivells – disseny, desenvolupament i avaluació– de la pàgina web, les xarxes socials, els cartells, etc.

Pregunta:

• Es faria la mateixa representació amb un home?

Sovint, a l’hora d’escollir imatges en què apareixen persones, es tendeix a cercar homes i dones que segueixin uns estàndards normalitzats en el subconscient de la societat. Això succeeix especialment en bancs d’imatges, on la gran majoria de persones són, per exemple, joves i belles. Les entitats han de tenir en compte que és necessari fer ús d’imatges de cossos humans que representin el global de la ciutadania, no tothom és alt o esvelt o té els ulls blaus.

Preguntes:

• Tots els cossos són normatius?  
• Hi apareix gent que no sigui prima o alta?

Comença a quedar llunyana la idea de quina és la família tradicional (heteroparental) i actualment en la gran majoria de contextos ja es parla de diversitat familiar, en què les famílies per elecció, o per transicions ecològiques, poden tenir estructures molt diverses. Aquesta singularitat s’ha de tenir en compte, com no pot ser d’una altra manera, a l’hora de triar les imatges o elaborar grafismes que vulguin transmetre informacions en aquest àmbit.

Preguntes:

• Hi apareixen famílies de tot tipus?
• S’hi veuen representades relacions afectives diverses?

Si es fa necessari representar un altre país o es parla d’algun territori allunyat, cal posar tots els esforços en evitar fer-ho a través d’estereotips, la transmissió de tòpics o la manifestació d’alguns prejudicis. Per dur-ho a terme de forma adequada, el primer pas és informar-se degudament de quina pot ser la imatge més representativa de la cultura d’aquella part del món i de les persones que s’hi senten identificades. Sovint, tot i no fer-ho amb cap mala intenció, es pot caure en errors de certa magnitud en alguns casos.

Preguntes:

• Aquesta imatge reflecteix la cultura de tot un país?
• Puc ferir sensibilitats ètniques amb aquesta fotografia?

En les imatges, igual que en la resta de mitjans i eines que s’utilitzen per a la comunicació, cal mostrar la discapacitat d’una manera oberta. Les representacions han de mostrar amb total naturalitat persones amb diversitat funcional o amb qualsevol altra discapacitat sense que ningú es pugui sorprendre. Com major sigui el nombre de persones d’aquest col·lectiu que es plasmi en un context normalitzat, millor serà per la societat. També és responsabilitat de les entitats tenir-ho en compte com a agent que promou la igualtat.

Preguntes:

• Les persones amb discapacitat són tractades com qualsevol altra?
• Es promou una visió caritativa o paternalista?

Per molt que es tinguin en compte tots els punts tractats amb anterioritat, si abans de començar un projecte no es compta amb un equip inclusiu en què se sentin identificats el major nombre de col·lectius, serà difícil que el resultat final sigui completament satisfactori. Per això, i en cas que la representativitat no pugui ser del tot àmplia, cal cercar recursos i persones expertes que donin un cop de mà a l’equip al moment de garantir aquesta comunicació amb imatges inclusiva.

Pel que fa als rols de gènere, és imprescindible que l’equip sigui el més paritari possible. És evident que alguns àmbits professionals estan més assignats a dones i altres més a homes, però comptar amb personal amb formació específica i representació d’ambdós sexes ajudarà a no perdre de vista la perspectiva de gènere, així com la diversitat d’opinions i percepcions subtils sobre els continguts.