Eurídice Cabañes: “Desenterrar futurs possibles és convertir-los en compost fèrtil”

L’exposició 'Nostàlgia de futur: travessant el col·lapse' és el nou projecte d’ArsGames, i sintetitza dues dècades de recerca crítica sobre videojocs, tecnologia i imaginaris polítics. 

Des de Xarxanet, hem parlat amb Eurídice Cabañes, investigadora, artista i cofundadora d’ArsGames, per saber com la mostra utilitza la nostàlgia com a força emancipadora i com activa futurs que no van arribar a existir per convertir-los en eines de resistència. A través d’instal·lacions interactives, formats 'jugables' i una peça sonora immersiva, l’exposició convida el públic a travessar el col·lapse i a practicar noves formes d’imaginar —i habitar— el futur.

Quin és l’objectiu principal de l’exposició 'Nostàlgia de futur: travessant el col·lapse'?

L’objectiu principal és desallotjar la nostra imaginació del present en què vivim, un present sense futur que només ens ofereix l’horitzó del col·lapse com a destí únic. La mostra vol transformar la nostàlgia—aquest sentiment aparentment retrospectiu—en una eina d’excavació i construcció. 

Es tracta de practicar una arqueologia especulativa: desenterrar els futurs que van ser possibles i no van arribar a passar, per convertir-los en compost fèrtil per a nous imaginaris. No viem representar el col·lapse, sinó travessar-lo activant aquests futurs oblidats com a formes de resistència i cura.

Com es tradueix la idea de 'nostàlgia' en les obres que presenteu?

La nostra aproximació es basa en la distinció de l’assagista Svetlana Boym entre 'nostàlgia restauradora' i 'nostàlgia reflexiva'. Rebutgem la primera, que mira enrere amb melangia per reconstruir un passat idealitzat. En canvi, abracem la nostàlgia reflexiva o emancipadora. 

A les nostres obres, això es tradueix en excavar tecnologies abandonades i preguntar-nos quin tipus de societat haguéssim construït si les haguéssim seguit desenvolupant, reimaginar relacions entre el digital i l’orgànic, proposant, per exemple, una computació fermentada o simbiòtica.

Quines instal·lacions o formats artístics formen part de la mostra i com conviden el públic a participar-hi?

La mostra està dissenyada com un ecosistema d’experiències que no es miren, s’activen. Destaquem dos formats que encarnen aquesta idea:

• El Llibre-Joc, que és la peça central de l’exposició i un artefacte de joc. Es presenta com un 'Tria la teva pròpia aventura' especulatiu. El visitant comença llegint un fragment narratiu immersiu i, al final de cada secció, se li presenten opcions de decisió que el dirigeixen a pàgines diferents. 

• La peça sonora 'Ecos de futuro', on la participació aquí és cognitiva i emocional. El so dissenya un estat de escolta profunda que incita a la imaginació activa. El visitant, enmig d’aquesta atmosfera, comença a projectar les seves pròpies imatges, connexions i preguntes sobre les obres que veu. 

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Fundació Sorigué (@fundaciosorigue)

Per què considereu important vincular l’art digital i els videojocs amb la reflexió sobre el col·lapse?

Perquè els videojocs són els imaginaris dominants del nostre temps. Són l’espai on, de fet, ja vivim moltes de les nostres experiències, relacions i fantasies de futur. Si deixem la reflexió sobre el col·lapse fora d’aquests espais, estem renunciant a dialogar amb la cultura contemporània on aquests imaginaris es produeixen i es consumeixen.

Els videojocs, en concret, no són només entreteniment; són màquines de generar mons i simular conseqüències. Aprofitant aquesta capacitat, podem utilitzar-los per assajar escenaris de permacomputació, interdependència o col·lapse sistèmic, oferint una experiència encarnada de les teories que només podríem explicar amb paraules.

Com s’emmarca aquesta exposició dins de la trajectòria d’ArsGames i els seus projectes culturals i educatius?

'Nostàlgia de Futur' és la síntesi natural i el punt més madur de la trajectòria d’ArsGames. Resumeix dues dècades de treball al voltant de l’anàlisi crític dels videojocs com a artefactes culturals i polítics, l’apoderament digital a través de l’educació, ensenyant no només a utilitzar tecnologies, sinó a qüestionar-les i reimaginar-les, la investigació sobre nous imaginaris, especialment des d’una perspectiva feminista, decolonial i ecològica.

Aquí unim totes aquestes línies: aprofitem el llenguatge del videojoc (el nostre camp d’expertesa) per dur a terme una crítica ecològica i decolonial profunda, amb l’objectiu educatiu últim de desbloquejar la imaginació política del nostre públic.

Quin impacte està tenint en el públic la visita a l’exposició?

Esperem un impacte en tres capes:

• Cognitiu: Que el públic surti amb una eina conceptual nova, la idea de "nostàlgia de futur" o "arqueologia especulativa" com a lents per llegir el món. Que entengui el col·lapse no com un final, sinó com un camp de possibilitats en disputa.

• Emocional i sensorial: Que experimenti una espurna d’esperança activa, no ingènua. Que la melangia es transformi en una mena de determinació creativa en veure que els futurs són materials que es poden re treballar.

• Pràctic: Que algunes persones (artistes, educadors, tecnòlegs, ciutadans) es plantegin com poden aplicar aquests principis de compostatge als seus propis camps. Que la visita no sigui un final, sinó l’inici d’un procés personal o col·lectiu de reimaginació.

En definitiva, no volem que la gent "miri" una exposició sobre el col·lapse; volem que surti de l’exposició practicant una manera diferent d’imaginar, i, per tant, d’actuar.