La Mediateca, una finestra tecnològica a les històries invisibles

Unes memòries col·laboratives que expliquin la història de les veïnes del barri del Raval de Barcelona. Aquest és l’objectiu de la Mediateca del Raval, que organitza la cooperativa Colectic mitjançant tallers participatius amb gent gran i entitats. “No volem la gran història dels llibres sinó la de les veïnes”, diu el coordinador, Joel Calvet. Per fer-ho utilitzen una web elaborada amb programari lliure, i ofereixen eines i formacions per aprendre a gravar i editar vídeo, o digitalitzar fotografies, segons les necessitats del grup.

La idea és que tinguin un envelliment actiu i prevenir la soledat, explica Calvet, que amb la pandèmia ha fet tasques de cures per mantenir el contacte amb els i les participants, que tenen entre 60 i 85 anys. Els hi agrada perquè fan amistats, aprenen coses noves com el funcionament de la impresora 3D i expliquen històries. "Ens pensem que com que són gent gran no tenen res a aprendre, però és al contrari”, apunta.

Quan van començar a fer ràdio va ser tot un esdeveniment. Esperaven amb candeletes cada dimecres per poder explicar les seves històries i compartir-ho amb el veïnat, i van acabar fent un programa al mig del carrer per la festa reivindicativa de la rumba catalana amb motiu de la inauguració dels murals dedicats al gènere situats al carrer La Cera. Per a l'organització, preservar la memòria dels barris és important especialment al Raval pels canvis de població constants que hi ha, la gentrificació i la desaparició de col·lectius com la població gitana.

‘Las pieceras’, abocades a la feina submergida

Després de fer-se càrrec de la casa, del seu pare, del seu marit i de posar els fills al llit, la Lala tancava la porta del menjador, agafava la màquina d’escriure i es posava a fer etiquetes per fitxers fins a les dues de la matinada. L’endemà, ben aviat, havia d’aixecar els nens per anar a l’escola. Com ella, moltes dones –sobretot les que van viure la postguerra– treballaven a casa fent feines manuals que es comptaven per peces després d’assumir les tasques domèstiques.

Eren corbateres, guanteres, ensobradores de targetes, muntadores de compassos o enfundadores de botons. Quan es casaven, se les forçava a firmar un paper per renunciar a treballar perquè ja no eren rendibles, però continuaven fent feines extres sense cotitzar. Tot i que han treballat molt, moltes no reben la pensió.

La Mediateca, en col·laboració amb Territoris oblidats, va proposar a algunes participants explicar-ho gravant càpsules de vídeo a ‘Las pieceras’. Aquest projecte es va estendre per altres barris i municipis i moltes d'aquestes càpsules es van acabar sumant en un documental. La Lala, però, ressignifica la paraula i diu que la piecera és una dona que és “la peça central d’un puzzle de casa seva”. Creu que s'ha de reivindicar la feina submergida de les dones perquè no es repeteixi i perquè no es coneix prou. Com que ho tenien assumit perquè havien de portar un sou a casa, tota aquesta feina havia quedat invisibilitzada. “Els meus nets no en sabien res fins que no vaig anar a la Mediateca. Em van dir: «tot això feies, iaia?»”.

A més de ser entrevistada a La Mediateca del Raval, ha après a fer entrevistes i vídeos. “Ara ja no sabria com fer-ho, però si no en sé, ho pregunto”, afirma amb energia. I és que no és l’únic que fa durant la semana, forma part d’un grup de teatre, escriu contes i fa classes de ioga en un casal de gent gran. Amb la pandèmia, però, s'ha hagut d'aturar força i ja té ganes de reprendre l'activitat: “Estic que m'enfilo per les parets”.

Recuperar virtualment la germanor d'un gimnàs

El Centre Gimnàstic Barcelonès ha sigut un dels pocs gimnasos socials sense ànim de lucre de la ciutat i segurament un dels primers, fundat el 1933. El Joan ho sap molt bé perquè n'era soci i va ser entrenador i capità de l'equip de gimnàstica esportiva ornamental del centre. La germanor que hi havia el va marcar tant que va intentar recuperar-lo físicament. Ara ho fa de manera virtual.

Després que tanqués el 2004 per qüestions econòmiques, un grup d'ex socis van habilitar una sala al mateix local del carrer Joaquin Costa amb el permís del nou propietari, que l’havia adquirit per fer-hi subhastes, i van recuperar arxius que s’havien perdut, alguns dels quals van trobar als contenidors. Finalment, el propietari el va vendre, tot i els intents perquè el comprés l’Ajuntament de Barcelona, i ara és una residència d’estudiants. Llavors, però, el Joan va conèixer la Mediateca, “un esglaó, una mà sense la qual no hauria tirat endavant”.

“Se’m va obrir una finestra al món per publicar la documentació del gimnàs”, diu el Joan, que té un apartat de la web amb més de 400 publicacions. S’ho pren tan a consciència que va demanar poder editar la web des de casa ja que s’acostuma a quedar fins a la matinada buscant informació i confirmant les dates: “Quan m’hi poso el rellotge no existeix. Hi ha una feina descomunal. Ho he fet tot jo”. De fet, quan es va jubilar es va comprar un ordinador nou per poder dedicar-se al que li agrada, que és la fotografia, el vídeo i l'escriptura, a més de mantenir la forma física fent verticals cada matí i anant a la muntanya de tant en tant.

La resposta a tota aquesta documentació ha sigut entranyable. S'ha trobat amb comentaris de gent que va conèixer el centre i d'altres socis: "Hi ha gent que m’ho ha agraït, que m’ha dit «jo no sabia aixo del meu amic. Quina sorpresa», o que em rectifica coses, i després hi ha molt correu brossa”.