No cal ser un reputat expert en política internacional per adonar-se que el 2022 no ha estat un any favorable per a l’evolució dels drets humans al món. La guerra que continua dessagnant Ucraïna o les greus violacions de drets que es perpetren a països com Israel, Egipte, la Xina, l’Aràbia Saudita, el Iemen o Etiòpia són només alguns exemples que deixen clara la incapacitat del sistema internacional per respondre a les crisis globals.

Així ho fa palès Amnistia Internacional, que, com cada any, ha fet públic l’informe sobre la situació dels drets humans al món. Entre altres conclusions, el document posa en evidència la doble moral i la insuficiència de les respostes per part de la comunitat internacional als abusos de drets que es cometen al món. En parlem amb l’Adriana Ribas, coordinadora d’Amnistia Internacional Catalunya.

Venim d’una pandèmia que ha fet el món més desigual i una guerra impacta al cor d’Europa. Quin estat del món tenim?

L’informe d’Amnistia Internacional sobre la situació dels drets humans al món ens deixa dues conclusions clares: la doble moral que existeix a tot el món en matèria de drets humans i la incapacitat de la comunitat internacional a l’hora de fer front a aquestes greus crisis de drets que hem viscut. Per tant, nosaltres diem clarament que 2022 ha estat un any d’hipocresia i incoherència.

És una qüestió d’incompetència, o més aviat parlem de purs interessos?

Creiem que la situació d’Ucraïna i Rússia ha demostrat què es pot fer quan hi ha voluntat política. Hi ha hagut una condemna i una resposta sòlida i contundent dels països occidentals davant una greu vulneració dels drets humans, amb fronteres obertes per a les persones refugiades, per exemple. Tot plegat ha demostrat que això es pot fer, per tant, creiem que aquest hauria de ser el model per abordar totes les violacions massives de drets humans, passin on passin.

I això no està passant.

No, a la pràctica el que veiem és que els països defensen els drets humans cas a cas. I això vol dir prioritzar els interessos propis. És una situació que ens inquieta perquè preocupar-se per uns drets i ignorar-ne d’altres és un atac frontal a l’essència i la universalitat dels drets humans. Estem parlant d’atacar la base del sistema, que rau en una idea molt simple: drets per a tothom a tot arreu.

Quines conseqüències té aquesta manera d’actuar?

El que genera tot plegat és un clima d’impunitat i una manca de rendició de comptes. A la pràctica, els països opten per no obrir fronteres a les persones que venen d’Afganistan o de Síria, o per no condemnar ni respondre a les violacions de drets de països que consideren aliats. I no només fallen els països en aquesta actitud hipòcrita, també ho fan les institucions internacionals.

En quin sentit?

Estem veient com la Xina eludeix sistemàticament una acció internacional que condemni les violacions de drets humans que comet. De la mateixa manera, els organismes internacionals no tenen capacitat de respondre a conflictes que maten milers de persones, al Iemen, a Myanmar o a Etiòpia, per citar alguns exemples que sempre són deixats de banda per la comunitat internacional.

Cal una mena de catarsi per tornar a donar valor a la defensa dels drets humans?

Justament aquest any se celebra el 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, un document que es va escriure tot just després de la Segona Guerra Mundial, en un moment de consternació total. Pensem que cal aprofitar aquest aniversari per tornar enrere i recordar el motiu pel qual va ser concebuda. I això demana aconseguir un ordre mundial renovat, basat en normes que beneficiïn tothom a tot arreu.

Un dels òrgans que apunteu que cal reformar és el Consell de Seguretat de l’ONU.

És indispensable reforçar les institucions destinades a protegir els drets humans, i el Consell de Seguretat de l’ONU n’és un. Al cap i a la fi, és un òrgan clau en la presa de decisions que ara mateix està bloquejat pel dret a veto i els interessos dels diferents països, entre altres. I el resultat d’això és un bloqueig de les seves funcions.

Com ja va passar amb la pandèmia, ara és la guerra a Ucraïna la que ho tapa tot i deixa en segon pla altres conflictes.

Sembla que l’actualitat sempre acaba invisibilitzant altres vulneracions de drets que es cometen al món. Cal recordar que encara estem patint els efectes de la covid, que ha deixat una inestabilitat econòmica brutal que posa en risc la supervivència de moltes persones i ha provocat una crisi alimentària, ha agreujat els problemes per accedir i mantenir l’habitatge, entre altres. Hi ha molts problemes globals als quals cal parar atenció, més enllà del que passa a Ucraïna.

Així, quins altres temes destaqueu a l’informe pel que fa als drets humans?

A escala global, identifiquem un parell de tendències que ens semblen preocupants i tenen a veure amb el dret de protesta i els drets de les dones com a grans drets amenaçats al món. Si parlem de llibertat d’expressió i reunió, l’informe analitza 156 països i, entre aquests, hem pogut detectar un ús excessiu de la força a 85, que són més de la meitat. N’hi ha 77, prop de la meitat, en què hem documentat detencions arbitràries, i 94, més del 60%, en què s’han produït casos de maltractament o tortura.

Per tant, veiem clarament una tendència que és significativa pel que fa a l’ús excessiu de la força per reprimir i silenciar el dret a protesta i sufocar les veus crítiques.

"Ens sembla preocupant la greu amenaça al dret a la protesta i als drets de les dones al món".

I pel que fa als drets de les dones?

Puc citar els Estats Units, amb la qüestió de l’avortament; Polònia; Hongria; l’Afganistan o l’Aràbia Saudita, entre altres, en què s’observa una tendència dels Estats a redoblar els seus esforços per controlar els drets, la sexualitat i el cos de les dones i nenes. És una qüestió molt preocupant.

2022 també ha estat l’any en què hem arribat a la xifra de cent milions de persones refugiades al món. Aquesta hipocresia que exposeu també s’ha evidenciat pel que fa a l’acollida.

Absolutament, denunciem aquestes polítiques d’acollida i de refugi, que són discriminatòries i racistes en si mateixes. Amb les persones refugiades d’Ucraïna hem vist clarament que, si hi ha voluntat política, es pot donar seguretat i cobertura a persones que fugen de conflictes. Com de properes han de ser les refugiades perquè els Estats s’impliquin a l’hora de protegir-les, quan és la seva obligació?

Hi ha conflictes com el de Síria que tenim molt presents i no són tan llunyans, i no s’ha actuat igual que amb Ucraïna. En aquest sentit, podem parlar de polítiques racistes. A la pràctica, els Estats europeus han optat per bastir una fortalesa i dedicar recursos a l’expulsió i no a la gestió de l’arribada de moltes persones refugiades.

Centrem-nos ara en Espanya, en quins àmbits ha de millorar en matèria de drets humans?

Sense deixar el tema de les persones refugiades, ens preocupen molt les violacions de drets humans a la Frontera Sud. És una qüestió molt crítica. Per exemple, el que va passar el juny a Melilla, on van morir trenta-set persones. Tots vam poder veure les imatges de l’ús de porres, gas lacrimogen, bales de goma, cops i puntades de peu… I no hi ha hagut cap investigació per esclarir el que va passar. Les actuacions policials no poden quedar impunes després de les imatges que vam veure.

També destaqueu la utilització de programes d’espionatge.

És un altre tema que ens preocupa. S’ha documentat l’ús de Pegasus contra periodistes, polítics, periodistes i fins i tot familiars de personalitats de l’àmbit independentista. En el cas de l’espionatge a polítics espanyols, l’Audiència Nacional ho ha investigat, però no ha passat el mateix en l’àmbit català. La investigació no ha prosperat i està estancada, i nosaltres diem que cal cooperar amb les causes obertes als tribunals. No pot ser que no passi res quan sabem que hi ha persones a qui s’ha instal·lat un software d’espionatge als seus telèfons mòbils.

Tampoc s’ha aprofundit en alguns aspectes de la gestió de la pandèmia.

Exactament, ja fa tres anys de la pandèmia i no hi ha hagut cap investigació sobre el que va passar a les residències, on van morir 35.000 persones grans. Són tres anys d’impunitat i d’abandonament dels familiars, que no poden tenir accés a justícia, veritat i reparació.

A banda d’això, un altre punt que destaquem té relació amb les forces policials. Creiem que no hi ha mecanismes adequats de control i de rendició de comptes pel que fa a les males pràctiques policials. Tot plegat s’agreuja amb el marc de la llei mordassa, que dona més poder a les forces de seguretat i menys control.

"No hi ha hagut cap investigació sobre el que va passar a les residències, són tres anys d’impunitat i d’abandonament de les familiars de les víctimes".

I pel que fa a les lleis socials, com valoreu l’agenda legislativa espanyola en aquest àmbit?

En aquest cas, pensem que hi ha hagut avenços importants, com la llei del sí és sí, que aborda de forma integral la violència sexual i inclou aspectes de prevenció, atenció i protecció a les víctimes, que fins ara no estaven adequadament protegides per la llei. També tenim la llei trans, que ha millorat aspectes crítics dels drets de les persones trans, o la llei de l’avortament, que ha eliminat barreres que posaven en dubte l’autonomia de les dones a l’hora de decidir. Per tant, sí, podem considerar que hi ha hagut avenços significatius.

Amb tot, encara hi ha temes que han quedat pendents.

Per descomptat. Són reptes que esperem que es puguin resoldre aquest 2023, com la llei d’habitatge, la llei de secrets oficials o l’oportunitat perduda que ha suposat el fracàs de la reforma de llei mordassa. Hi ha molta feina per fer.

Per acabar, i obrint de nou el focus, què podem destacar en positiu si parlem de drets humans el 2022?

Pensem que ha quedat clar que l’activisme i la pressió fan que les coses canviïn. La nostra experiència com a organització de drets humans amb una base d’activistes ens demostra que la ciutadania té la capacitat d’exigir responsabilitat i canvis a les autoritats. És a dir, que l’activisme funciona.

Per això, en un moment en què necessitem un canvi d’enfocament davant d’un escenari tan complex, cal que defensem el dret de protesta. En aquest sentit, tenim en marxa una acció global per fer-ho, perquè és l’única manera que la ciutadania té per canalitzar els canvis que exigim que es produeixin.