Malgrat totes les injustícies i penalitats que han vist els seus ulls, el Bruno Álvarez no perd el bon humor ni l’empenta per seguir al peu del canó des de No Name Kitchen, una organització que va fundar a principis del 2017 per assistir persones refugiades que somien arribar a Europa. Tot va començar en una llòbrega nau industrial de Belgrad, on ell i alguns voluntaris més van improvisar una cuina per donar un àpat a les nombroses persones que s’hi amuntegaven.

Quatre anys després, l’organització està molt consolidada i no ha parat de repartir menjar calent, productes de primera necessitat, atenció mèdica i assesorament legal, entre altres, a milers de persones que transiten cap a Europa.

Vau fundar No Name Kitchen el 2017, després de veure unes imatges que us van frapar molt, tant que vau decidir que havíeu de fer alguna cosa.

Sí, jo feia unes sis setmanes que estava a Atenes fent de voluntari independent amb un amic i això ens va permetre conèixer moltes realitats, entrar en contacte amb una gran massa de voluntariat i treballar en diversos equips. Un parell de persones que estaven amb nosaltres van decidir marxar a Sèrbia perquè havien sentit que la situació allà era molt complicada. I tres o quatre dies després ens van enviar uns vídeos que eren molt potents, en el pitjor sentit del terme, és clar.

Què mostraven aquelles imatges?

Eren vídeos gravats a uns barracons abandonats que hi ha molt a prop de l’estació de tren de Belgrad, on hi havia prop d’un miler de persones en condicions molt precàries, sense cap mena d'higiene, amb un munt de rates, era un lloc absolutament terrible.

Font: No Name Kitchen.

I vau decidir anar cap allà.

Ens vam ajuntar un grup de sis persones que estàvem fent de cooperants en diversos projectes a Grècia i vam marxar cap a Belgrad per veure quina mena de suport podíem donar. Al grup hi havia dues noies de l’ONG Holes in the borders i gràcies a elles vam aconseguir una furgoneta i poc més de 1.000 euros de finançament per desplaçar-nos cap a Belgrad i poder comprar el que fes falta a les persones que hi havia allà un cop identifiquessin les necessitats, que tampoc ho teníem molt clar.

A banda, jo vaig poder agafar 170 jaquetes d’un magatzem d’Atenes on feia de voluntari per portar-les cap allà, atès que era ple hivern i sabíem que anirien bé a les persones que anàvem a ajudar.

I què us vau trobar quan vau arribar a la capital de Sèrbia?

Era molt xocant perquè aquests barracons estaven al centre de Belgrad, a tres minuts de l’estació de tren, era inimaginable. El panorama era molt complicat, amb temperatures de -15 graus, vam repartir les 170 jaquetes que portàvem als menors que veiem en pitjor situació. Però clar, allà hi havia més d’un miler de persones. Aleshores ben aviat vam identificar que la necessitat principal d’aquella gent era aconseguir un àpat per sopar.

I així va sorgir la cuina, la No Name Kitchen.

Vam trucar uns quants voluntaris que encara érem a Atenes i vam comprar unes olles, uns fogons i aliments per posar en marxa la cuina. Jo havia conegut un voluntari a Grècia que era cuiner professional i estava acostumat a cuinar per a molta gent, ens va dir què havíem de comprar i quan ell va venir ja ho teníem tot preparat per començar a funcionar.

Ell va ser qui va batejar la cuina, oi?

Sí, nosaltres érem només un grup d’amics, com qui diu. No formàvem part de cap organització, ni entitat ni res. El cuiner va preguntar com ens dèiem i com que no teníem nom el primer dia va escriure a la paret ‘No Name Kitchen’. I així s’ha quedat fins avui, que ja som una organització.

Font: No Name Kitchen.

Ningú estava prestant cap mena d’assistència al miler de persones que hi havia allà amuntegades?

Aquell era un espai ocupat i el Govern serbi havia emès una carta oberta que prohibia l’assistència a aquest espai a grans ONG. Ni Metges Sense Fronteres, ni Creu Roja, ni organitzacions grans podien entrar, atès que el que volien les autoritats era desallotjar-lo. Sí que hi havia una petita ONG que es diu Hot food Idomeni, que tenia una mena de catering als afores de Belgrad i cada dia a la una del migdia repartia unes 900 racions de menjar i es formaven unes cues quilomètriques.

I vosaltres us ocupàveu de preparar un àpat per oferir a la nit.

Sí, vam veure que la necessitat més urgent era aquesta, donar-los un plat per sopar i tenir alguna cosa a l'estómac abans d’anar a dormir. Fèiem unes 500 racions cada nit. Comprant unes patates, uns porros i unes espècies ja podíem fer una sopa calenta a un cost molt baix. I així vam començar. Nosaltres cuinàvem dins la zona dels barracons i havíem de muntar i desmuntar la cuina cada dia. Els vigilants encarregats de controlar aquell espai ocupat al·lucinaven, ‘vosaltres qui dimonis sou?’, ens preguntaven.

A partir d’allà l’organització ha anat creixent, especialment gràcies a la tasca de les persones voluntàries.

Totalment, pensa que durant els tres primers anys l’organització ha funcionat només amb persones voluntàries, ningú ha cobrat absolutament res en aquest temps. Jo, des del principi, vaig deixar la meva feina per dedicar-me 100% a No Name Kitchen perquè era important que almenys una persona s’hi aboqués a temps complet. Ho vaig poder fer perquè em va finançar la meva família, que em passava una quantitat de diners cada mes per tirar endavant.

Avui ja som unes 8 persones que ens hi dediquem i rebem un sou per gestionar tot el que demana l’organització, però totes les persones que estan sobre el terreny són voluntàries.

I ja no us limiteu només al menjar, què més ofereix No Name Kitchen?

Tenim presència estable a Sèrbia, Bòsnia, Montenegro, Grècia i ara recentment a Ceuta, i treballem en tres línies d’actuació molt marcades. La primera té a veure amb l’alimentació, tenim en marxa diversos projectes per donar menjar a qui ho necessita, el podem cuinar nosaltres directament, altres es cuinen en fàbriques o també oferim els productes directament a les persones perquè cuinin elles mateixes.

Font: No Name Kitchen.

Fins i tot heu desenvolupat una mena de sistema de cupons.

Sí, és un programa molt maco que hem dut a terme a Velika Kladuša (Bòsnia) durant el confinament. Com que per les restriccions no podíem mobilitzar personal voluntari sobre el terreny per cuinar i tot plegat, vam idear un sistema de tiquets que les persones poden bescanviar per menjar a supermercats i petits comerços com forns amb qui hem arribat a un acord. Repartim uns 5.000 euros mensuals en tiquets, que s’ofereixen via internet. A més, això ha ajudat a fomentar l’economia local.

També oferiu altres productes de primera necessitat.

Sí, la segona línia és la dels anomenats Non Food Items (NFIs), és a dir, mantes, sacs de dormir, material de cuina, tendes de campanya, roba, etc. Tot això ho enviem a magatzems que tenim sobre el terreny i ho distribuïm.

A banda, la tercera línia és el programa de salut ‘Health on the move’, que vetlla per la salut de les persones en trànsit amb personal i material mèdic i que hem desenvolupat a Montenegro, entre altres, amb un noi iranià que identifica possibles casos a abordar. Tenim un fons comú dedicat a aquest programa i cobrim tota mena de necessitats mèdiques de les persones més vulnerables.

Font: No Name Kitchen.

La denúncia també és un vessant molt important de la vostra tasca.

Clar, en aquests anys hem pogut teixir lligams de molta confiança amb les persones que assistim, i això fa que ens expliquin obertament tot el que els passa, si els ha colpejat la policia, si els han deportat en calent… A partir d’aquesta informació fem els nostres Informes de Violència, que compartim amb Border Violence Monitoring Network, una xarxa d’ONG que difon situacions de violència que es produeixen a les fronteres.

L’objectiu és fer pressió política i denunciar el que està passant, perquè si no ho fem nosaltres, els voluntaris que estem sobre el terreny que estem en contacte directe i tenim confiança amb les persones que ho pateixen, aquesta informació no es transmet i no es coneix.

Quins són els principals obstacles amb què us topeu per desenvolupar la vostra tasca?

Tots els que et puguis imaginar. És cert que no és el mateix treballar a Patres (Grècia), on governa el partit comunista i tenim suport de la població i d’organitzacions locals, que fer-ho a Bòsnia o Sèrbia, que no són països de la Unió Europea (UE) i no volem que estem allà. Aleshores ens hem trobat amb què ens deporten voluntaris, ens requisen material, ens demanen molta documentació, fins i tot ens han detingut… A més, a Bòsnia, per exemple, abans la població local ens donava suport, però això ha canviat fruit de les pressions que reben.

Es criminalitza l’ajuda humanitària en aquests països?

Sí, és així de totes totes. I et poso un exemple: fa uns vuit mesos estava a Bòsnia repartint amb la furgoneta 2.000 mantes que ens havia donat Metges Sense Fronteres i em va aturar la policia. Em van portar a comissaria, em van qüestionar tot, em van imposar una multa i em van donar 48 hores per abandonar el país. I tot per estar movent unes mantes, semblava que hagués matat algú o estigués traficant amb droga.

Per no parlar de com tracten a les persones en trànsit…

És una salvatjada. Les persones que estan a Bòsnia o Sèrbia i volen creuar cap a Croàcia pateixen tota mena de penalitats. Com que no hi ha vies legals per creuar ho han de fer il·legalment i si els enganxen a Croàcia són deportats en calent sense parar-se a analitzar la seva situació, ni tenir en compte el dret internacional ni res. A més, la policia croata té instruccions molt clares de colpejar, robar i minvar les persones en trànsit perquè no intentin creuar el país.

Ara bé, facin el que facin no podran evitar que la gent segueixi intentant creuar, és només qüestió de temps fins que ho aconsegueixin.

Font: No Name Kitchen.

En aquest sentit, no sembla que les coses hagin de canviar gaire, l’Europa Fortalesa es reforça cada dia més.

L’Europa fortalesa és un sense sentit i un dispendi absurd, una despesa en recursos humans i econòmics que no va enlloc. Quin sentit té una tanca de més de 160 km entre Sèrbia i Hongria, patrullada per la policia d’una punta a l’altra, amb drons i càmeres de seguretat arreu, tot per aturar quelcom que no es pot aturar? Poden parar aquestes persones 25 vegades que ho seguiran intentant i tard o d’hora aconseguiran creuar, sigui pagant una màfia més o jugant-se la vida, però no ho deixaran d’intentar. És inviable aturar això.

La pandèmia no ha ajudat a frenar aquesta tendència, ben al contrari. Com us ha afectat a l’hora de dur a terme la vostra activitat?

A escala organitzativa ens ha comportat moltes dificultats. Ara, els voluntaris que volen treballar sobre el terreny s’han de gastar uns centenars d’euros per fer-se PCR, hem de fer moltes més gestions per creuar d’un país a l’altre, l’ajuda humanitària triga molt més a arribar… Nosaltres, per exemple, tenim magatzems amb material a Croàcia i si venim de Bòsnia hem de gastar-nos 200 euros per fer-nos una PCR, només per anar a recollir material, no ens ha facilitat gens les coses.

Ara fa uns mesos que també teniu presència a la Frontera Sud, quina és la situació allà?

Bé, ja feia més d’un any que estàvem a Melilla duent a terme un projecte conjunt amb Solidarity Wheels, però va arribar un moment en què aquest ONG es podia fer càrrec del projecte a Melilla i nosaltres vam decidir moure’ns a Ceuta, on hi som des de fa uns tres mesos i fem la mateixa feina que a Bòsnia, Sèrbia i Grècia.

Pensem que cal articular una resposta per a les tres realitats que hi ha a la Frontera Sud: Ceuta, Melilla i les Canàries. A Ceuta la situació ha estat complicada, s’han produït moltes devolucions en calent sense cap garantia i molts menors, que no han pogut ser expulsats, s’han quedat en situació de carrer. Estem molt atents a com evoluciona tot plegat.