Parlar del Mundial de Qatar va molt més enllà de parlar de futbol. De fet, l’esport és un fet anecdòtic si tenim en compte la controvèrsia que envolta la cita mundialista, que se celebra entre el 20 de novembre i el 18 de desembre i arriba marcada per les vulneracions de drets i les morts de persones treballadores durant la preparació de l’esdeveniment.

Avui en parlem amb Carlos de las Heras, responsable d’esports i drets humans d’Amnistia Internacional (AI), una de les moltes organitzacions que fa mesos que denuncia la situació de greu violació dels drets humans que es viu al país de l’Orient Mitjà i que no pot restar en un segon pla en el marc d'un esdeveniment tan seguit com aquest.

Amnistia Internacional ha batejat el torneig que se celebra a Qatar com el ‘Mundial de la vergonya’.

És un Mundial que ens avergonyeix perquè Qatar està utilitzant aquest gran esdeveniment per oferir al món una imatge moderna, oberta i reformista, quan la realitat dels drets humans al país és molt preocupant, amb especial atenció a la llibertat d'expressió, els drets de les dones, els drets del col·lectiu LGTBI i, sobretot, els abusos que han patit els treballadors migrants.

L’ombra de la corrupció ha planat sobre la cita mundialista des del minut zero, començant per un procés de designació molt tèrbol per part de la FIFA.

Nosaltres no entrem en si es va fer bé o no concedint el Mundial a Qatar. Ara bé, un cop designada la seu, la FIFA hauria de saber quina és la situació que hi ha a Qatar. I el cert és que no s’ha implicat prou en aquesta qüestió i ha mirat a una altra banda sobre la situació dels drets humans al país.

Des d'Amnistia Internacional fa mesos que ho denuncieu.

A principis d’aquest any vam llançar la campanya #PayUpFIFA, que reclama a la FIFA que destini 440 milions de dòlars per a la creació d’un fons per reparar i indemnitzar els treballadors que han patit abusos a Qatar. Vam fixar aquesta quantitat concreta perquè equival, aproximadament, a la xifra que la FIFA destinarà a premis entre les seleccions participants al Mundial.

La campanya ha recollit nombrosos suports.

Sí, en tres sentits. Primer, de l’afició, que només a Espanya ha sumat més de 18.000 signatures a favor de la petició. També entre federacions nacionals, amb una desena de països que ja hi han donat suport. Entre ells, set que participen al Mundial com són Alemanya, França, Anglaterra, Països Baixos, Dinamarca, Gal·les i els Estats Units. I finalment, inclús d’empreses que patrocinen el Mundial, com Budweiser, Adidas, McDonald’s i Coca-Cola, que s’han mostrat a favor de la creació d’aquest fons.

També s’hi han sumat esportistes?

Potser no concretament a favor de la campanya, però sí que hi ha hagut declaracions sobre la situació dels drets humans a Qatar de seleccionadors com el dels Països Baixos, Louis Van Gaal, o el del Brasil, Tite. També de jugadors i entrenadors en actiu com Toni Kroos i Jürgen Klopp, o exfutbolistes com Gary Lineker.

Per contra, el president de la FIFA, Gianni Infantino, ha demanat ‘centrar-se només en el futbol’. Com ho valoreu?

Són declaracions preocupants, perquè si realment vol que es parli de futbol, en lloc d’amagar els problemes sota l’estora, el que hauria de fer és tenir gestos com podria ser el suport a la creació d’aquest fons de reparació.

La qüestió que ha centrat més atenció és la dels abusos laborals a treballadors durant la construcció d’infraestructures per al torneig. Quines han estat aquestes condicions de treball?

Hi ha un missatge comú que hem copsat través de les converses que hem mantingut directament amb les víctimes i testimonis d’aquests abusos. Parlen de jornades laborals interminables, de fins a setze hores sense gairebé cap descans; amuntegament de treballadors als llocs de feina, impagament de salaris; impossibilitat d’accedir a la justícia en casos d’abusos laborals o conflictes amb les empreses; i, per descomptat, jornades de treball a l’aire lliure amb temperatures que oscil·len entre els 45 i els 50 graus.

És difícil saber quantes persones poden haver mort durant tots els preparatius del Mundial.

Arribar a conèixer el nombre exacte de treballadors que han mort és impossible. I ho continuarà sent mentre no hi hagi una investigació completa sobre les morts en projectes relacionats amb el campionat. No obstant això, el que sí que es pot afirmar és que segueixen sense explicar-se milers de morts de treballadors des del 2010 al país. I és probable que moltes s’hagin produït per la calor i l’absència de mesures adequades de salut i seguretat, entre altres.

"Arribar a conèixer el nombre exacte de treballadors que han mort a Qatar en relació amb el Mundial és impossible."

Una investigació del diari ‘The Guardian’ parla d’unes 6.500 morts.

És una xifra que se cita molt habitualment, però que s’interpreta erròniament dient que s’han produït en el procés de construcció d’instal·lacions pel Mundial. I no és així, tal com deia el propi reportatge, que parlava de morts de treballadors de cinc països, relacionades amb l’àmbit laboral o no. Per això des d’AI no emprem aquesta xifra. En qualsevol cas, parlem, sense dubte, de milers de morts.

Més enllà d’això, hi ha altres col·lectius que pateixen discriminacions de tota mena a Qatar, com les dones, per posar un exemple.

Com passa a molts països de l’Orient Mitjà, a Qatar les dones continuen sent considerades ciutadanes de segona. En part, perquè estan subjectes a un sistema de tutela masculina, pel qual necessiten el permís d’un tutor masculí, que normalment és el marit, pare, germà o un familiar proper. Necessiten aquest permís per a qüestions tan bàsiques com casar-se, estudiar a l’estranger amb beques del Govern, treballar a determinats llocs, viatjar a altres països si són menors de 25 anys o inclús accedir a atenció de salut reproductiva.

A més, el dret familiar qatarià també dificulta molt a les dones accedir al divorci, i si ho aconsegueixen, han de renunciar a la tutela dels seus fills.

La situació també és molt preocupant pel que fa al col·lectiu LGBTI.

És un altre dels grans grups perseguits a Qatar. La llei discrimina les persones LGBTI mitjançant el codi penal, que tipifica com a delicte diversos actes sexuals consentits entre persones del mateix sexe, i estableix penes de presó de fins a set anys. Les autoritats s’han encarregat de minimitzar aquesta situació amb missatges en el sentit que tothom és benvingut, però és difícil de creure.

Hi ha hagut declaracions poc esperançadores en aquest sentit.

Sí, com les d’un membre del comitè organitzador, que va dir que era millor abstenir-se d’expressar mostres d’afecte en públic. O les d’un ambaixador del Mundial i exjugador de Qatar de només fa una setmana, que va manifestar que l’homosexualitat és una desviació mental. I també hem tingut exemples pràctics, com la detenció de l’activista britànic Peter Tatchell, qui va ser retingut durant tres hores per dur a terme una protesta pacífica lluint una samarreta a favor del col·lectiu LGBTI.

Esperàveu més gestos de països, federacions, jugadors…

Aquí, cal diferenciar. Si bé és cert que hi ha hagut declaracions de representants polítics, sobretot de països del centre d’Europa, estaria bé que les autoritats que viatjaran a Qatar tinguessin algun gest públic. Pel que fa a esportistes, els gestos han estat més aviat escassos. Sí que n’hi ha hagut fora de l’àmbit del futbol, com el del pilot Lewis Hamilton, que durant el Gran Premi de Qatar de Fórmula 1 va lluir la bandera irisada.

O la campanya ‘One Love’, que insta els capitans de les seleccions a dur el braçalet amb el símbol LGBTI i que algunes seleccions ja hi han donat suport.

No és el cas d’Espanya, que no ha tingut cap gest al respecte.

La Federació Espanyola està en fora de joc en aquest tema. Justament fa pocs dies el seu president, Luis Rubiales, va fer unes declaracions en el marc d’una trobada de Nacions Unides en què deia que a la federació li agrada anar a tota mena de països i deixar-hi algun llegat. Doncs bé, fins ara l’únic llegat que ha deixat el Mundial és la mort de milers de treballadors, els abusos de tota mena i les vulneracions de drets humans.

Una bona manera de deixar un llegat pel que fa a Espanya seria donar suport al fons de reparació, per exemple. Li hem demanat en set ocasions i mai hem rebut cap resposta.

"Reclamem a la FIFA que destini 440 milions de dòlars per a la creació d’un fons per reparar i indemnitzar els treballadors que han patit abusos a Qatar".

El Mundial i altres grans esdeveniments esportius serveixen a països com Qatar per rentar la seva imatge de cara a l’exterior. Realment aquestes cites canvien alguna cosa als països on se celebren?

Si ens basem en què ha passat fins ara, el cert és que no. L’estratègia de la rentada d’imatge a través de l’esport no és nova. Ens podem remuntar als anys trenta, amb el Mundial a la Itàlia de Mussolini o els Jocs Olímpics del 36 a l’Alemanya nazi. O, més recentment, el Mundial del 78 a l’Argentina, on milers de persones celebraven els gols de l’Argentina mentre a deu carrers, a l’escola de mecànica de l’armada, es torturava i es feia desaparèixer a opositors polítics al règim de Jorge Videla.

La novetat és que en els darrers anys determinats països com els de l’Orient Mitjà estan diversificant les seves inversions i utilitzen l’esport per fer-ho, ja sigui organitzant grans cites esportives com comprant clubs com el PSG, el Manchester City o el Newcastle.

Malgrat tot, des d’Amnistia Internacional no advoqueu pel boicot al Mundial.

No donem suport al boicot ni estem en contra que se celebri el Mundial a Qatar, però pensem que ha de ser una oportunitat perquè es produeixi un canvi real en aquests països i aquests esdeveniments deixin un llegat. Si es disputa un torneig com aquest a Qatar, ha de servir perquè es parli de moltes coses més enllà del futbol, com la situació dels drets humans. En aquest cas, ens sembla interessant.

I per a esdeveniments futurs en països com aquests, pensem que no pot primar només la qüestió econòmica i s’han d’incloure clàusules relatives pel que fa al respecte dels drets humans, per posar un exemple.