El David Hernández Palmar és documentalista, fotògraf i membre de la Xarxa de Comunicacions del Poble Wayuu, entre altres. I és un dels convidats internacionals de la XIV edició de l’Indifest, el Festival de Cinema Indígena de Barcelona, que se celebra a diversos espais de Catalunya fins al 24 d’octubre, organitzat conjuntament per l’entitat AlterNativa Intercanvi amb Pobles Indígenes i la Coordinadora Latinoamericana de Cine y Comunicación de los Pueblos Indígenas (CLACPI).

Enguany, sota el lema ‘Resistències indígenes en temps de pandèmia’, el certamen dedica espais a les dones cineastes i a la defensa dels drets indígenes, entre altres eixos temàtics. Parlem de tot plegat amb el David Hernández Palmar.

L’Indifest d’enguany posa l’accent en les resistències indígenes en temps de pandèmia, què ha implicat aquesta crisi per als pobles indígenes?

La pandèmia ha compromès l’equilibri mental i la tranquil·litat de molts pobles, que ja patien situacions molt dures com l'espoliació i tantes altres. Més enllà d’això i de la pèrdua de vides valuoses, però, ha reafirmat que el nostre futur com a pobles implica un retorn, que no és retrocés ni precarietat, sinó tornar a l'origen i viure la vida. I això implica posar en qüestió aquesta idea que diu que estem a banda de la natura, que l’ésser humà és una cosa i la natura n’és una altra, i, per tant, pot ser domesticada, utilitzada i mercantilitzada.

Aquest plantejament de retorn també expressa l’esperança de poder gestionar la vida i és contrari a aquests discursos de la por que parlen d’hecatombe o de l’apocalipsi, com si ja estiguéssim condemnats com a pobles. Hi ha una epistemologia i uns coneixements, que parteixen sobretot de les dones indígenes, per sanar la terra en tres dimensions: cos, esperit i territori.

Són idees que lliguem amb aquest concepte que és el bon viure dels pobles indígenes.

La base del bon viure la formen molts valors, però m’agradaria destacar-ne un principi fonamental que és cercar un viure ple per a tots els éssers vius. No parlem de viure millor, perquè això voldria dir que uns estan bé i altres no. És un pla de vida que busca per principi que totes i tots estigui bé, en cos, esperit i territori. Un cop assumit això, el bon viure també planteja tasques més immediates com a pobles que habitem aquest món que és seguir descolonitzant pràctiques i maneres de veure el món, entre altres.

El festival va començar el 12 d’octubre, que a Espanya se segueix commemorant amb una desfilada militar i una narrativa que parla del ‘descobriment’ del continent americà.

Jo encara no sé quina culpa en té la pobra cabra que treuen cada any, això encara no ho he pogut superar (riu). Té a veure amb la necessitat d’enfortir la doctrina del descobriment, quelcom que va ser assumit i fins i tot instal·lat als currículums escolars de l’Amèrica Llatina per seguir negant el genocidi i les conseqüències de la reparació que implica, que van més enllà d’una disculpa. Hi ha un deute històric que no vol ser assumit. Està clar que cal resignificar el 12 d’octubre i deixar clar que no hi ha res a celebrar, més que la resistència indígena.

Parlem de la producció audiovisual indígena, com ha evolucionat i cap a on va?

Amb la incorporació de les noves tecnologies ha arribat la possibilitat d’explorar més la ficció, que penso que és cap a on anirem. Hi ha una necessitat de plantejar-nos i recrear els nostres relats fundacionals. Tinc la sort de ser curador i programador i crec que el cinema indígena apunta cap a molta recreació i molta ficció, amb recursos com l’animació. Ara bé, sense deixar de banda el documental, un dels mètodes que més hem emprat per fer-nos visibles com a pobles i denunciar la injustícia.

És feina per a les noves generacions.

El repte que tenen és poder trobar temps i espai per a la calma i la reflexió, però tenim una gran esperança en l’energia de les noves generacions i n’esperem moltes contribucions a la cinematografia mundial. En aquest sentit, curadors i programadors, sobretot a Europa, s’estan adonant que alguna cosa està passant a Abya Yala [continent americà] amb els indígenes, no saben què és però veuen que estan explicant històries que no són cíniques i refregides, sinó que estan plenes d’aportacions que només ells poden fer.

Unes històries que cada cop són més dones qui les expliquen.

Totalment, tenim la sort de comptar amb cada cop més mirades de companyes que s’han posat rere la càmera. De fet, si ens posem a comptar quantes cineastes indígenes hi ha, fàcilment poden superar en nombre als homes. És per celebrar-ho.

En aquesta edició, com a novetat, l’Indifest ha obert un espai propi per a les directores indígenes.

I està molt bé, perquè no s’ha fet per dir que s’ha obert un espai, com si fos una quota, i ja s’ha complert amb la qüestió d’incloure les dones. Això és un procés que hem d’assumir amb formació en temes de gènere i molts altres. Tots hem de generar un canvi a partir de com ens comportem en la creació col·lectiva amb les nostres germanes. Parlem molt de la defensa del territori, per exemple, però també hem de ser conseqüents i defensar el territori de les germanes. I també de la infància.

La comunicació indígena és molt més que una eina de resistència?

Sempre dic que és una estratègia de vida. Molts realitzadors o cineastes indígenes no creuen en el paper de director o no s’assumeixen com a cineastes per se, però sí que veuen el cinema com una eina vital, com una estratègia per mantenir l’esperança, explicar el que està passant i seguir activant la solidaritat. El cinema és la vida mateixa, i quan això s’assumeix per part del poble, es desmunta aquesta idea que és cosa d’homes blancs amb diners. El cinema és un dret humà que tenen els pobles per explicar-se a si mateixos i ser el centre de les narratives.

Queda molt camí per recórrer pel que fa a l’exercici de drets obtinguts pels pobles indígenes?

Les coses han canviat, però tot és una qüestió del sistema que ens ha oprimit i del qual hem après a participar, per exemple, en el tema de les demandes i litigis judicials. Sovint, per una qüestió de racisme estructural, se subestimen les nostres demandes i exigències davant d’un tribunal i hi ha molts casos en què la insistència dels pobles -un altre dels nostres trets característics- ha fet que acabin prosperant.

I cites un cas que per a tu és un referent en aquest sentit.

El del dictador Efraín Rios Montt, a qui es va sotmetre a judici a Guatemala. Van passar una gran quantitat de persones indígenes a donar el seu testimoni perquè es demostrés que era un genocida, però per un tecnicisme va caure aquest càrrec. I una germana deia: per què ens hem de frustrar si nosaltres, sota el seu sistema, hem demostrat que és un genocida? Que ara el propi sistema se’n desdigui és una altra cosa, però nosaltres ja ho hem demostrat.

El cas és que cal seguir reforçant els nostres drets a tot arreu. Ben aviat, per exemple, tenim el Decenni Internacional de les Llengües Indígenes i en farem una aproximació més política que té a veure amb els drets humans dels parlants. Pensem que una llengua s’enforteix reforçant els drets dels qui la parlen.

Precisament, un dels eixos del festival gira al voltant de les defensores i defensors dels drets dels pobles, que segueixen patint repressió i violència de tota mena.

Així és, citaré un cas de molts, que és el del germà Bernardo Caal, defensor indígena de Guatemala, a qui han empresonat per defensar els rius. I hi ha una campanya que es diu ‘Aigua és vida’, que es gesta des d’aquí de Catalunya i que ha aconseguit que el parlament català s’hagi pronunciat respecte a com es comporten les empreses a altres territoris. Aquí hi ha una finestra d’incidència i de solidaritat recíproca.