Denis Fornés: “A l’Àfrica s’hi ha d’anar a aprendre i a acompanyar”

‘Guarir, estimar i empoderar’. Aquest és el lema que guia l’acció de Projecte Tabassaye, una ONG catalana que va néixer fa quatre anys arran del viatge de dos germans vilassarencs al petit poble de Tabassaye, al Senegal.

Avui en parlem amb un d’ells, el Denis Fornés, que ens explica com, entre altres coses, han aconseguit donar cobertura sanitària a més d’un miler de persones de diversos pobles i fomentar el desenvolupament econòmic de la zona. El Denis desprèn un magnetisme propi d’aquelles persones que senten i estimen el que fan. I parla sense embuts.

Projecte Tabassaye és una ONG que va néixer d’un casament al Senegal…

Efectivament, així va començar. La meva germana Griselda i jo som de Vilassar, i en aquesta zona hi ha una gran comunitat de senegalesos. Nosaltres fa molts anys vam fer amistat amb un d’ells, en Bacary Kondjira, que ens va convidar al seu casament a principis del 2017 al poble de Tabassaye. 

Estem parlant del sud del Senegal.

Sí, a prop de Kolda, a l’Alta Casamance, la part del Senegal que hi ha entre Gàmbia i Guinea Bissau. És una regió molt subdesenvolupada, tot i que és molt verda i és considerada el graner del país, perquè fa uns 15 anys va esclatar un conflicte molt complex, per un moviment armat que demanava la independència la Casamance. A Causa d’això la zona arrossega un gran dèficit d’inversions i infraestructures i és una economia subsistència pura i dura. 

Font: Projecte Tabassaye (Panxing).

El viatge per aquest casament us va marcar molt. Què és el que vau copsar allà?

Ens vam trobar una situació sanitària duríssima. El segon dia se’ns va acostar un home que tenia la mà inflada com una pilota de beisbol, totalment infectada, per demanar-nos ajuda. De seguida vam veure que si no el portàvem al metge es moriria i ens vam comprometre amb ell a acompanyar-lo a un dispensari mèdic que hi havia a uns quatre quilòmetres d’on érem. 

No va ser l'única persona que se us va acostar.

Quan estàvem a punt de marxar ens van portar un nen que tenia les cames plenes d’úlceres i llagues, estava completament destruït. Feia quatre anys que estava així, amb febres i molt fatigat. Quan el vam portar al dispensari mèdic li van netejar les ferides i li van receptar uns antibiòtics, però aquests medicaments estaven completament fora de l’abast de la seva família. 

I no vau dubtar a ajudar aquest infant.

Sí, durant la setmana que estàvem allà ens vam fer càrrec d’ell. I es va córrer la veu i l’endemà ja teniem sis o set persones malaltes a la porta de la nostra cabana demanant-nos ajuda. Tots veníem amb receptes mèdiques a la mà i vam entendre que ells podien anar al dispensari però no teníen recursos, de cap manera, per comprar els medicaments. Aleshores el que passava és que les malalties s’anaven cronificant i a totes les famílies hi ha persones malaltes, molta canalla i dones que arrosseguen molts problemes de salut. La situació sanitària era dramàtica.

I ja en el primer viatge vau muntar una petita estructura que seria l’embrió del que després ha estat el Projecte Tabassaye.

Sí, anàvem cada dia al dispensari i compràvem els medicaments que aquella gent necessitava. Però, és clar, arribava el moment de marxar i no podíem deixar les coses així. També teníem aquell nen a càrrec que sabíem que sense la nostra ajuda recauria. I vam tenir la idea de fer un pacte amb dos joves estudiants que hi havia allà, vam acordar que nosaltres els ajudaríem a rehabilitar i adequar la cabana on vivien si ells es comprometien a tirar endavant aquell nen. Van acceptar i així ho vam fer.

També els hi vam comprar un mòbil perquè ens enviessin fotografies de l’evolució de l’infant i per donar-los instruccions, que nosaltres rebíem d’infermers i metges d’aquí de Catalunya. Tot això va ser una inversió personal de la meva germana i meva.

Font: Projecte Tabassaye.

Quan vau tornar a Catalunya us vau decidir a constituir l’associació.

Vam reunir un grup d’amics de Vilassar i els hi vam exposar la situació i vam muntar el Projecte Tabassaye. La meva germana va fer el mateix a Suïssa, perquè ella viu allà, i vam començar a sumar gent. Primer era una estructura molt minsa, amb sis persones, però ho vam fer en molt poc temps. I jo vaig seguir viatjant molt sovint cap al Senegal.

En un d’aquests primers viatges vas caure en una manera més efectiva d’assolir els vostres objectius.

Vaig descobrir que al Senegal hi havia una xarxa de petites mútues mèdiques que donaven una certa cobertura mèdica als seus associats.  Nosaltres no podíem seguir pagant tots els medicaments de la nostra butxaca perquè eren caríssims, més que aquí, i vam plantejar-nos que el millor era mutualitzar tot el poblat, un total d’unes 560 persones.

Així, obteníem una cobertura sanitària del 80% en els tractaments mèdics i medicaments del dispensari, i d’un 50% en els medicaments de farmàcia. Vam arribar a la conclusió que la millor manera de funcionar era mutualitzar poblacions senceres, demanant-los que es constituïssin com a contrapart nostra.

Aquest sistema tampoc és fàcil de sostenir econòmicament.

Per això el que fem és demanar-los quina mena d’activitats econòmiques els agradaria desenvolupar i els donem les eines necessàries perquè ho facin amb l’objectiu que a poc a poc esdevinguin autosuficients econòmicament i ells mateixos es puguin pagar la mútua a través de la seva associació.

De quina mena d’activitats parlem?

Són diverses, però bàsicament estan centrades en l’agricultura i la ramaderia. També desenvolupen activitats manufactureres, fan carbó i eines... Durant els tres mesos en què plou sembren cacauets, cotó, entre altres, i amb el que aconsegueixen recol·lectar han de viure els nou mesos restants de l’any d’estació seca, que es fan llarguíssims i duríssims. I és clar, no els arriba.

No hi ha indústria, a penes hi ha comerç, i la població senegalesa subsisteix bàsicament  per explosió demogràfica. És a dir, tenen molts nens perquè saben que molts no sobreviuran. 

Font: Projecte Tabassaye (Panxing).

Amb els progressos mèdics, això no ha canviat en els darrers anys?

Sí, els infants no es moren tant, però això provoca que hi hagi famílies amb molts fills que no tenen recursos per sostenir tants fills. Suposo que és una situació que s’anirà corregint amb el temps i amb sensibilització, però ara estem en un moment d’impasse en aquest sentit perquè segueixen naixent molts infants i no hi ha feina ni mitjans per sostenir-ho.

Això fa que molts decideixin marxar a buscar-se la vida a Europa.

Sí, Kolda és una zona emissora neta de migració. Allà és molt important els diners que envien els que han migrat il·legalment a Europa. Les famílies fan un esforç molt gran per aconseguir pagar el viatge cap a Europa, els hi demanen autèntiques fortunes.

Per tot plegat és molt important donar eines per empoderar-los.

Exacte, el nostre objectiu no és tant ajudar, sinó empoderar aquestes poblacions i s’organitzin perquè pugui ser autosuficients, creiem que aquest és l’únic camí possible. Així, després del primer any de mutualització gratuïta, que paguem nosaltres, ells assumeixen una part del cost de la seva mutualització i entenguin els avantatges de tenir accés a cobertura sanitària. L’objectiu és que al cap de cinc anys ens podem deslligar i alliberem recursos per començar aquest procés en altres poblacions.

Quanta gent s’ha beneficiat de la vostra tasca?

Actualment tenim mutualitzats quatre pobles sencers, un total d’unes 1.100 persones a qui donen cobertura sanitària. El pròxim mes de gener en mutualitzarem un altre, d’uns 500 habitants, i arribarem a les 1.600 persones.

A banda, hem fet altres tasques com construir el que s’anomena ‘una casa de santé’, és a dir, un dispensari mèdic, a Tabassaye, hem reformat la que es troba a la comune de Dabo, enguany també hem fet un hort amb un pou d’aigua per a les dones del poblat, ara estem comprant un ramat de 24 vaques perquè els homes les pasturin, entre moltes altres coses.

Font: Projecte Tabassaye (Panxing).

És molta feina per a una entitat que no és una gran ONG.

Sí, som petits, tenim uns 165 socis a Catalunya i un centenar de donants a Suïssa, i estem movent un pressupost d’uns 80.000 euros l’any. Tot això, però, era abans de la Covid…

Com us ha afectat?

Ens ha castigat molt durament, no podem fer esdeveniments, ni presentacions, ni festivals, ni sopars i concerts solidaris, no podem fer res i en aquest sentit estem molt minvats. Hem hagut d’acotar la nostra acció, aturar la nostra expansió i moderar-nos una mica per sostenir-nos i resistir fins que això passi. 

Quina ha estat la vostra prioritat?

Ens hem centrat en el pagament de les mútues mèdiques per pal·liar l’emergència sanitària. No és una gran quantitat, però s’ha de tenir en compte que allà el sou mitjà d’una persona pot ser d’uns 60 euros al mes i una caixa d’antibiòtics ja en val 13 o 14. La crisi sanitària és molt gran i l’emmalaltiment genera empobriment. Quan les famílies arrosseguen malalts, que són la majoria, no poden progressar econòmicament perquè es descapitalitzen, és un cercle viciós.

Nosaltres el que hem aconseguit és estabilitzar la situació sanitària als pobles on treballem, pràcticament hem erradicat la malaltia crònica i hem habituat la gent a utilitzar el sistema sanitari senegalès, malgrat que necessita moltes millores perquè les infraestructures són un desastre.

Heu d’estar molt a sobre dels projectes o ben aviat agafen autonomia pròpia?

En aquest sentit, un dels problemes és que hi ha una manca absoluta de capacitat de manteniment, perquè tradicionalment mai hi ha hagut res a mantenir. Si construeixes una infraestructura i no hi ets per acompanyar, al cap de tres anys els hi cau a trossos. No tenen aquesta capacitat de mantenir perquè allà el demà no existeix, tot és subsistència pura i dura.

Això sí, són els amos del temps, de la resistència, de la resiliència, són capaços de gestionar la gana, la set i el dolor d’una manera increïble. Sempre dic que són completament sostenibles i ecològics.

Font: Projecte Tabassaye (Panxing).

Què heu après vosaltres de la feina que dueu a terme a l’Àfrica?

Moltíssimes coses. Una de les coses que cal evitar és el paternalisme, que és patètic. A l’Àfrica s’hi ha d’anar a aprendre i acompanyar. No estic gens d’acord amb això que es diu que els hem d’ajudar a ser autosuficients. No, no, és que ells ho són molt més que nosaltres, que depenem que surti aigua de l’aixeta, que s'engegui la llum o que el cotxe ens porti amunt i avall. Nosaltres som éssers completament dependents.

Si anéssim allà sense la nostra visa, el passaport i l’ambaixada, seríem uns perfectes inútils i dependríem totalment d’ells per subsistir. Ells es fan les cases amb les seves mans, les dones pareixen ajupides agafades a un arbre, es cuiden el bestiar, la terra… són totalment autosuficients.

I segurament també som part del seu problema.

Sí, en part som causants de la seva situació. Paguem el gas, la benzina, el peix o la fusta al preu que ho paguem perquè les nostres corporacions estan espoliant allà. Una part molt important del nostre benestar es basa en l'espoli i la pobresa d’aquests pobles. Crec que hem de ser una mica més humils i compartir aquesta abundància en què vivim als països del nord. 

L’educació també forma part de l’àmbit d’actuació del Projecte Tabassaye.

Sí, hem fet accions en aquest sentit, hem reformat l’escola de Tabassaye, per exemple, on hi han creat una aula de preescolar, perquè les mares hi deixin els infants i puguin anar a treballar al camp. Allà hi ha un problema greu amb els drets de les dones i que puguin treballar els dona un empoderament econòmic que és molt important. Tot plegat té un doble vessant: els nanos reben una mínima formació i les mares s’alliberen per poder treballar i construir una economia pròpia.

Ens agradaria fer més, però no podem diversificar tant perquè no ens arriba, i el tema sanitari i de desenvolupament econòmic porta molta feina.

Font: Projecte Tabassaye (Panxing)

Us financeu bàsicament amb les aportacions dels socis?

No descartem les subvencions i ajudes públiques, és clar, però el nostre objectiu és fer com més socis millors per ser el màxim d’autònoms possibles, però costa molt que la gent et doni 10 euros al mes, i això que en desgraven set. No et pots imaginar els ridículs que fa la gent per no donar-te deu euros al mes, falta molta empatia.

També tenim ajuda d’alguns ajuntaments del nostre entorn, tampoc massa, i d’alguna empresa que ha col·laborat amb nosaltres. Però majoritàriament el que ens sustenta són les aportacions dels socis i els esdeveniments que puguem organitzar.

També utilitzeu aquestes accions per sensibilitzar a Catalunya sobre la situació a l’Àfrica? 

Per descomptat, ho fem en presentacions, sopars i tota mena d’actes que fem. Però s’ha de picar molta pedra, i ara encara més, amb la Covid tothom està molt preocupat per si mateix. No és fàcil que en aquest moment la gent estigui receptiva i sensible al que passa més enllà de les seves fronteres. 

Falta molta pedagogia per fer en aquest sentit?

A mi em sembla molt important fomentar la interculturalitat i la coneixença mútua. És bàsic que ens acostem a les comunitats de persones que viuen aquí, que tinguem la capacitat d’asseure’ns amb ells, de compartir i parlar sense jutjar, intentant comprendre’ls. Vivim completament separats. Aquí tothom diu que no és racista però quantes persones coneixem que hagin assegut un africà o un asiàtic a la seva taula? Viure fortificats, amb tanques i càmeres de seguretat, és una idea totalment estúpida.

Font: Projecte Tabassaye (Panxing).

Sembla que les polítiques europees no van en aquest sentit.

Jo sempre dic que Europa és una vella hipocondríaca espantada i atemorida, que viu amb reixes i càmeres de seguretat, mentre que l’Àfrica és una jove guapíssima amb moltes ganes de progressar i molta empenta. El que passa és que els volem minvats, sense drets, no els volem cobrant salaris dignes perquè aleshores haurem de pagar-ho tot més car. 

Quins són els reptes de futur de Projecte Tabassaye?

Ara mateix superar el sotrac de la Covid i poder seguir fent socis, esdeveniments i sensibilitzant. També aconseguir que col·laborin amb nosaltres més ajuntaments i institucions, si pot ser. Ara bé, el nostre objectiu no és convertir-nos en una macro-ONG, però sí ens agradaria poder crear una estructura prou consolidada perquè l’entitat transcendeixi als que l’hem creat. No ens obsessiona, però seria fantàstic que Projecte Tabassaye pogués continuar quan nosaltres no hi siguem, que la nostra petjada perduri d’alguna manera.