Ser lesbiana sovint és sinònim d'invisibilitat, com és ser lesbiana visible a Mèxic?

La invisibilitat sembla una característica insalvable per a les lesbianes arreu del món. Fins i tot malgrat la definició personal d'esdevenir figura pública com a lesbiana, no sempre s’aconsegueix la comesa. Recordo quan la primera lesbiana, Pàtria Jiménez, va arribar al Parlament Nacional del nostre país, va tenir moltes entrevistes en els mitjans, i vam registrar que la paraula lesbiana difícilment era esmentada en les notes. Ser visible doncs, esdevé una acció quotidiana conscient que una ha d'assumir, manifestar sempre que es pugui i no deixar que les persones ho eludeixin.

De vegades pot resultar xocant, però crec que la incomoditat és per als altres i ho hauran d'afrontar.

Ets una de les fundadores del Clóset de Sor Juana, com valores aquests anys d'activisme?

El CSJ va celebrar l'any passat els seus 25 anys. Jo vaig ingressar tard a la lluita pels drets LGBTI i puc dir que haver-me involucrat en aquesta lluita m'ha enriquit de manera important. No vaig ser conscient de la discriminació que patia per haver estat reprimida obertament i haver rebut el suport familiar, però quan ingresses al grup de lesbianes i coneixes les històries d'altres a través dels grups de reflexió, s'obre un panorama impressionant que et permet comprendre el teu lloc i et dona eines per afrontar els intents de mantenir-te a l’armari silenciada.

Estar vinculada a l'organització durant gairebé 20 anys em va brindar moltes oportunitats d'intercanvi amb dones de diferents sectors i experiències. Fins i tot la trajectòria mateixa del grup ens ha permès identificar les diferents necessitats que les lesbianes tenim. És trist que avui dia ja no hi hagi un espai obert on les lesbianes es reuneixin i puguin intercanviar. Crec que els espais de recreació i entreteniment que avui existeixen no salven aquesta necessitat.

Has unit activisme i professió. Has treballat molt sobre l'estigma i la sexualitat.

Així és. Com a professora universitària he tingut l'oportunitat de portar la reflexió a estudiants i docents, no sempre amb els millors resultats. La disciplina de la Psicologia, contrari al que podríem pensar no és tan progressista. He hagut de lluitar contra l'homofòbia de les i els col·legues, i teixir fi a les aules, per obrir les ments. La meva vinculació amb els estudis de gènere probablement en el seu moment va ser el més encertat, aquesta perspectiva em va donar també molts elements per a l'abordatge de la sexualitat des d'una perspectiva àmplia i vincular-la amb els drets humans.

Comprendre les desigualtats de gènere, i el gènere mateix en la seva àmplia plasticitat descol·loca l'estructura i t'obliga a pensar des de diferents perspectives una realitat, on els homes i les dones, en qualsevol de les seves representacions, no necessàriament estan en un lloc, sinó que depenen de les seves circumstàncies i moments històrics.

A nivell internacional la teva acció i la teva visibilitat també ha estat important.

Em vaig iniciar pràcticament al mateix temps en el món del feminisme i el moviment LGTBI. En el cas del feminisme, en la preparació de la incidència en les Conferències Internacionals convocades per l'ONU en la dècada dels 90 i en el moviment LGBTI amb ILGA, l'any 1991. Va ser aquest any quan vaig acudir a esdeveniments internacionals d'ambdós moviments i des de llavors no he parat. Els avenços que es van aconseguir en drets de les dones en aquesta dècada van ser impressionants. La consideració de l'orientació sexual i la identitat de gènere va ser posterior, però un cop incorporats a la discussió s'han mantingut i ampliat.

Quina ha estat la teva tasca en aquests moviments?

En el moviment feminista vaig formar part del Grup Health, Empowerment, Rights and Accountability (HERA) que em va brindar les millors eines per a la gestió internacional, a més d'una experiència molt gratificant per la dinàmica i principis feministes del propi grup.

A ILGA he ocupat diverses posicions des del nostre ingrés com a organització lèsbica. Formar part de la iniciativa de Jennifer Wilson d'impulsar la regionalització d'ILGA va ser definitiu per a l'ampliació de l'Associació i conèixer molt més el que passava al món. És molt gratificant sentir-se part de la història. Veure on es comença i on som ara.

Creus que ha canviat molt Mèxic, i el món en general, a nivell de polítiques LGTBI?

Definitivament, mira com estan els grups conservadors! Els avenços de les dones de la població LGBTI ha posat en escac no només l'estructura discriminatòria sinó la forma de pensar i veure el món. Falta molt, el reconeixement de la discriminació és un pas important, i s'han instrumentat accions, legals i polítiques per a la construcció de societats més inclusives, però el canvi cultural al qual aspirem va lent i amb moltes amenaces.

Si ens fixem en Amèrica Llatina, és vista avui com la regió més progressista, on s'han donat els canvi més importants, però és també on els grups conservadors estan invertint més. A Mèxic he vist el que vaig creure que no veuria. El lliurament de la bandera a una delegació LGBTI pel governador de la Ciutat de Mèxic per participar en els OUT Games, la rebuda de líders a la Casa Presidencial per conèixer les nostres propostes i escoltar una declaració presidencial assumint-les. Han estat moments històrics increïbles. La lluita dels darrers 40 anys ha tingut fruits.