Inma Espín: "Les famílies acollidores donen l'amor i l'afecte que no pot donar un centre"

L’acolliment familiar és un gest de generositat que proporciona una llar i un bon entorn per créixer a infants que viuen en centres d’acollida perquè la seva família, per circumstàncies diverses, no se’n pot fer càrrec. Avui, a Catalunya, hi ha prop de vuit-centes famílies acollidores, però se’n necessiten moltes més. En parlem amb l’Inma Espín, presidenta de l’Associació de Famílies Acollidores de Barcelona (AFABAR).    

Què entenem per acolliment familiar?

És una mesura administrativa que implica que, durant un temps determinat, una família acull i s’ocupa d’un menor. És important entendre que no es tracta d’una adopció, sinó que l’infant acollit, en teoria, estarà de manera temporal amb la família acollidora, mentre la seva família biològica no es pot fer càrrec d’ell perquè està passant un mal moment, o el que sigui, i intenta arreglar la seva situació.

Així, la diferència més gran respecte a l’adopció és la temporalitat?

Sí, és així. No obstant això, a la llarga, pràcticament en més del 80% dels casos, l’infant es queda amb la família d’acollida i no hi ha retorn. Amb tot, cal tenir clar que la finalitat de l’acolliment és que el menor pugui tornar amb la seva família biològica. Quan tu vols ser una família acollidora i demanes informació, el primer que et diuen és que això no és una adopció i es tracta d’una mesura temporal.

Hi ha diferents tipus d’acolliment?

Sí, hi ha l’acolliment d’urgència, quan el menor encara és un nadó. De vegades, fins i tot passen de l’hospital directament a la família acollidora. Sobre el paper, aquest tipus d’acolliment és només per uns mesos, normalment entre quatre i sis, però sovint aquest període s’allarga. Després, hi ha l’acolliment simple, que és fins als dos anys, tot i que també es pot allargar.

És el teu cas personal, per exemple.

Efectivament, nosaltres tenim una filla acollida que ara mateix ja té vuit anys, i vam estar en acolliment simple durant uns cinc o sis anys.

Hi ha un tipus d’acolliment de més llarga durada?

L’acolliment permanent, que és de llarga durada. Ara bé, això no significa que, en qualsevol moment, si tot va bé, l’infant pot tornar amb la seva família biològica si aquesta resol positivament la seva situació. En tot cas, és un tipus d’acolliment que busca més estabilitat.

Es pot acollir un infant a qualsevol edat?

Des de nadons fins als divuit anys. Amb tot, aquí passa com amb l’adopció, que les famílies acollidores, molt habitualment, solen demanar acollir infants de molt curta edat, sobretot si parlem de famílies que no tenen fills. Alhora, també influeix que, a mesura que els infants són més grans, la motxilla que porten és més pesada, per dir-ho d’alguna manera. 

Com va ser el vostre procés per ser una família acollidora?

Tenim dos fills biològics, un nen i una nena, i una filla acollida. Quan vam començar el procés d’acollida, la nostra filla biològica tenia cinc anys, i ens van recomanar que com més diferència d'edat tingués amb l'infant acollit, millor. A nosaltres ens era igual, però ens van fer la reflexió que si, per exemple, la nostra filla ja menjava sola, potser un infant acollit de la mateixa edat encara necessitava que l’ajudessin a menjar. I això complicava una mica les coses. Per tant, s'intenta que hi hagi certa diferència d'edat entre els fills biològics i acollits. 

"És molt importsant tenir temps per compartir amb l’infant i estar en situació de donar-li molt d’amor i molta estima".

És un procés molt llarg?

Pot durar entre sis i vuit mesos. En el nostre cas, per demanar informació ens vam dirigir a les Institucions Col·laboradores d'Integració Familiar (ICIF), que són entitats sense ànim de lucre que ofereixen col·laboració en l'àmbit de l'acolliment. Després, vam explicar la idea que teníem i ens van fer preguntes sobre la nostra família: ens van visitar per conèixer els nostres fills, veure la casa on vivíem i conèixer la nostra situació econòmica, laboral… Tampoc et demanen requisits molt exigents en aquest sentit.

Després d’aquest procés, informen la família si és apta o no per tirar endavant l’acolliment. Aleshores, unint la casuística i el plantejament de la família amb la situació i característiques de l’infant acollit, es fa un pas més i comença l’etapa d'acoblament entre infant i família. 

Què es busca en una família acollidora?

Principalment, es busquen famílies que donin amor als infants acollits. Al cap i a la fi, les famílies acollidores donen l’amor i l’afecte que no pot donar centre, per molt bé que estiguin els infants. Mai podrà ser el mateix.

I, segons la teva experiència, quins valors ha de tenir una família acollidora?

Una de les coses importants és tenir temps per compartir amb l’infant i estar en situació de donar-li molt d’amor i molta estima. Al final, es tracta de poder oferir-li un dia a dia, un entorn familiar i una llar igual que la que té qualsevol infant que viu amb la seva família.

Pel que fa als infants acollits, és evident que cadascun té les seves característiques i necessitats concretes, però hi ha trets comuns?

Des que soc presidenta de l'AFABAR i he tingut més contacte amb les famílies acollidores, m'he adonat que la immensa majoria dels infants, per no dir tots, necessiten suport psicològic o alguna mena de teràpia. La meva filla, per exemple, sempre em diu que és la diferent de l'escola. 

No deu ser una situació fàcil.

D'alguna manera, aquests infants se senten diferents perquè estan entre dos mons. Una altra casuística que he pogut percebre és que molts d'aquests infants, sovint, tenen la necessitat de tenir un calaix o un armari propi, perquè això no ho tenen als centres, on tot és comú. Necessiten tenir coses seves. 

A més, la majoria tenen en comú les dificultats amb els estudis, perquè solen tenir problemes de concentració. En aquest sentit, tampoc ajuda que les visites a la seva família biològica es fan en horari escolar. Per exemple, l'altre dia la meva filla tenia un examen tot just després de visitar a la seva mare. 

Malgrat que està assumit que l’acolliment és una mesura temporal, entenc que el moment de la separació no deu ser gens fàcil…

Quan vam acollir la nostra filla era un nadó de només vint-i-dos mesos, i tothom ens parlava del moment de la separació, del comiat. Jo, com a mare, el que vull és tenir els meus fills amb mi, aleshores jo veig l’acolliment com una manera d’ajudar una família, una mare, que en aquest moment no es pot fer càrrec de la seva filla. Amb tot, estic segura que la separació serà un dels moments més durs de la meva vida, però ella tornarà amb la seva mare, això és així. 

Tampoc podem negar que cada any que passa aquest moment serà més dur, perquè la nostra filla ja fa vuit anys que està amb nosaltres. De fet, quan em pregunten, sempre dic que tinc tres fills, no faig distincions. Com és normal, la meva filla és una més de la nostra família.

"Veig l’acolliment com una manera d’ajudar una família, una mare, que en aquest moment no es pot fer càrrec de la seva filla".

Les famílies que fan el pas d’acollir compten amb prou suport per part de l’administració?

Nosaltres, com totes les famílies, rebem una prestació per tenir la nostra filla acollida. Ara bé, és cert que aquesta ajuda no cobreix, ni de lluny, el cost de tenir un infant a casa. És una evidència que no arriba per cobrir-ho tot, perquè, clar, tu el que vols és que la teva filla faci activitats, sortides… bàsicament com la resta d’infants. Per això, des de l’associació lluitem perquè millorin aquestes ajudes, per exemple en el tema de les beques menjador per a aquests infants, que no en tenim.

Si parlem de l’AFABAR, en quins àmbits incidiu i quina tasca dueu a terme principalment?

Nosaltres som una associació sense ànim de lucre i el que fem, sobretot, és una tasca d'assessorament. Quan hi ha una família que es planteja fer un acolliment, o si durant el procés té dubtes de qualsevol mena, intentem ajudar. També organitzem tallers i xerrades sobre l'acolliment. I un divendres al mes tenim un espai de suport mutu entre famílies acollidores, on les famílies poden compartir experiències o problemes que els han sorgit. 

Periòdicament, també ens reunim amb el director de l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA) per traslladar les nostres reivindicacions i aconseguir millores. En definitiva, intentem vetllar tant per les famílies com pels infants.

Creus que Catalunya té una cultura d’acolliment prou arrelada?

Et diria que no, perquè un dels grans problemes és que hi ha molt desconeixement sobre l'acolliment, sobretot si mai t'has plantejat acollir. Al contrari de l’adpoció, manca molta informació i molta gent ni tan sols sap que existeix l’acolliment. En el meu cas, per exemple, fins que el meu marit no m'ho va plantejar, pensava que era una mesura reservada a gent amb molts diners. 

A banda, també hi ha molta desinformació, per exemple sobre els infants, que la gran majoria són maquíssims i només han tingut la mala sort de néixer en una família que està passant per un mal moment.

Què li diries a una família que s’està plantejant acollir?

Que s’ho pensin molt bé, perquè és una decisió molt important que no es pot desfer com si res. I, si ho veuen clar, que s’animin perquè tot infant necessita estar en una llar i sentir-se estimat.