Maria Ruiz: “Les condicions de vida al camp de refugiats de Vasilika són totalment inhumanes”

El dia 30 de juny la policia grega va desallotjar el camp de refugiats improvisat que s’havia instal·lat a la benzinera EKO, situat a la carretera entre Grècia i Macedònia, a prop de la població d’Idomeni. Durant el desallotjament, els refugiats van ser traslladats en autobusos al camp militar de Vasilika, al sud del país. Dos mesos després, els mateixos voluntaris i voluntàries catalanes que formaven majoritàriament la comunitat EKO, van decidir seguir-los i van llogar un terreny a cent metres del campament on les persones refugiades eren enviades. Aquesta acció es va fer després de decidir que no volien treballar dins del campament militaritzat de Vasilika.

Una de les voluntàries que ha participat en el projecte d’EKO és Maria Ruiz, que denuncia les “condicions inhumanes” amb les que han de viure els refugiats a Vasilika. Entre altres tasques, ha col·laborat en la cuina comunitària, les escoles pels infants i la biblioteca del projecte. En aquesta entrevista relata des de la seva experiència la situació que es viu al camp de refugiats de Vasilika, i la tasca que fa la comunitat EKO a les seves rodalies.

1. Quines tasques has realitzat amb la comunitat EKO?  

D’una banda vaig ajudar l’equip de voluntariat de la Comunitat EKO per desenvolupar-lo. Cap d’ells havia treballat abans en cooperació, i pensava que la meva experiència en desenvolupament i ajuda humanitària els podia servir. D’altra banda, també vaig ajudar a dinamitzar el Woman Space, un espai on les dones podien reunir-se i realitzar diferents activitats, ja que en els campaments militaritzats és impossible.

2. Com us organitzàveu al camp d’EKO?

Tant a EKO com a Vasilika fem més o menys les mateixes activitats. Tenim un espai per infants, per dones, una cuina comunitària, una petita escola... El dia comença amb una assemblea de gestió i organització del dia a les deu del matí on assisteixen els i les voluntàries amb algunes persones refugiades. El voluntariat encarregat de l’escola, va al campament de Vasilika a buscar els més petits i realitzen activitats d’higiene. Després de l’esmorzar, comencen les classes a les dotze.

Els més petits se’n van a l’espai per infants per fer dinàmiques i jocs on es treballen valors i conceptes de manera lúdica. Els que no estan ni a l’escola, ni a l’espai per a infants, estan a la biblioteca, que funciona fins a les vuit del vespre, llegint o pintant. Per últim, abans de les vuit del vespre, els infants amb alguna persona voluntària fan una volta pel terreny i recullen la brossa que s’hagi pogut generar.

3. Quins van ser els motius que et van empènyer a fer aquest voluntariat?

Vaig decidir embarcar-me en aquesta experiència perquè estava molt sensibilitzada amb el patiment de les persones refugiades, que a conseqüència d’una guerra al seu país, d’una situació de pobresa o per motius climàtics, han decidit marxar per buscar un futur millor a Europa. Ho vaig decidir quan vaig veure que les institucions europees i nacionals incomplien els drets humans internacionals i jugaven amb les persones com si fossin números, repartint-les i posteriorment incomplint els seus propis acords. Només algunes ONG com Metges Sense Fronteres o petites entitats gregues s’estaven responsabilitzant. Llavors vaig decidir aportar alguna cosa de la meva experiència dins del sector.

4. Què és el que més t’ha impactat?

És difícil de respondre. Hi ha moltes coses: la normalitat amb la qual els infants et parlen de la guerra a Síria, de les bombes, dels familiars morts al seu costat, de les seves cases i vides destrossades... Però sincerament, una de les coses que més em va impactar va ser veure les condicions en què viuen els i les refugiades al campament de Vasilika.

5. A quines condicions et refereixes?

Viuen a naus industrials en desús i sense ventilació, amb dues fileres de tendes de campanya i situades en un terreny ple de pedres, sense condicions higièniques mínimes. Tenen uns lavabos mòbils davant de les portes de les naus que fan molta pudor i tan sols hi ha un metge disponible quatre hores al dia per a més de 1.000 persones. No tenen un espai per a la intimitat. Fa una setmana, una dona va donar llum al seient posterior del cotxe d’uns voluntaris. Cada dia se’ls hi dóna el mateix menjar (pasta o arròs amb tomàquet). Són unes condicions totalment inhumanes, i més quan penses en tot el que porten a l’esquena. És demolidor.

6. També vas estar al desallotjament del camp EKO?

No hi vaig estar, però puc explicar el que m’han dit persones que si que hi van ser, tant voluntariat com persones refugiades. Van ser uns moments dramàtics, els infants van sentir pànic quan van ser gasejats de matinada pels militars i per la policia grega. Van sentir que estaven de nou a una guerra. Tothom estava espantant, tant per la violència com per no saber a on els portaven. Les famílies que van presentar major resistència no els van portar a Vasilika, sinó a un dels campaments que estan en pitjors condicions: Softex.

7. Hi tornaràs?

La meva estada a l’estiu va ser de 20 dies i ara hi tornaré al novembre. Espero poder anar-hi cada 2 o 3 mesos.

8. Què demanaries a les institucions europees i als signants de l’acord amb Turquia?

Simplement que compleixin amb les seves obligacions, que respectin els drets humans. L’acord amb Turquia és aberrant, on s’ha decidit portar als refugiats a un país on s’incompleixen els drets humans. Volem exigir a la Unió Europea i als Estats membre vies segures i l’obertura de les fronteres. Cap ésser humà és il·legal i tota persona té dret a viure on pugui tenir un futur millor per a ella mateixa i els seus familiars. Demanaria també que es deixessin de vendre armes als països en guerra, d’espoliar els recursos naturals d’altres continents. Occident forma part del problema en els països d’origen dels refugiats, i la seva resposta és inhumana.