L’any 2004, naixia a Barcelona una entitat anomenada Fundació Guné. Amb l’objectiu de construir un món més just, acabant amb les desigualtats entre els gèneres i garantint els drets humans, van començar a treballar a Kolda, una regió a l’oest del Senegal, a uns set-cents quilòmetres de Dakar, la capital del país.

Parlem amb la directora de la Fundació Guné, Mònica Solé de la Llera, sobre com construeixen des de l'entitat un món amb justícia global, millorant les relacions nord-sud actuals.

Quina és la història de la Fundació Guné?

Els orígens daten de l’any 2004, quan un empresari del sector hoteler va voler crear la seva pròpia associació i em va demanar que l’ajudés a crear-la. Jo feia molts anys que treballava en voluntariat amb dones pakistaneses a Sant Boi i vaig assumir el repte. Li vaig proposar treballar amb aquestes dones pakistaneses, però em va comentar que volia un lloc on jo em pogués sentir segura. Li vaig proposar treballar amb el col·lectiu senegalès i, així, vam començar a treballar amb el Senegal.

Teniu la contrapart Fundació Guné Kolda.

Quan portava dos anys, vaig decidir crear la nostra pròpia entitat a Kolda, amb persones locals, i va néixer la Fundació Guné Kolda. En un principi era la nostra delegació allà, però han anat guanyant en autonomia i ara són completament independents.

Quan jo vaig estar vivint allà, vaig veure que era molt millor empoderar al personal local en detriment d’enviar expatriats. Encara que jo estigués allà, parlés l’idioma, em vestís de senegalesa i estigués aparentment integrada, no ho acabes d’estar mai. Hi havia una barrera que, quan la vaig identificar, vaig tenir clar que havíem de treballar només amb personal local.

A quines regions treballeu?

A nivell internacional treballem bàsicament a la regió de Kolda, al Senegal. Després, a Catalunya treballem on hi ha comunitats migrades de l’Àfrica subsahariana. Ara mateix estem treballant a Barcelona, Manlleu, les Franqueses, Granollers i Sant Adrià del Besòs.

Quines són les característiques i necessitats de Kolda?

A la zona rural del Senegal, les dones tenen un rol determinant dins les seves famílies i les seves comunitats. S'ocupen dels fills, de les despeses relacionades amb la salut, l’educació i la nutrició. Però són les principals víctimes de la violència dels homes i de les crisis alimentàries. Només l’1% de les dones són propietàries de la terra al Senegal. Els homes porten part de la collita, com el blat i el blat de moro, però de les hortalisses o llegums és la dona qui s’ha d’ocupar.

Tanmateix, a Kolda l’escolarització és paritària a primària. Però a secundària, com les dones es casen als dotze o tretze anys, passen a formar part del col·lectiu productiu i de cures, i els que segueixen els estudis són els nois i no les noies. A més, en el sector econòmic, els homes no volen que les dones tinguin els seus petits negocis perquè se senten amenaçats. Ells són els caps de família. Al final són societats molt patriarcals, molt masclistes, amb unes tradicions molt ancorades en el passat en què moltes vegades predomina la llei de les tradicions.

Teniu una campanya d’empoderament de la dona. Useu com a referents a Eva Perón, Aretha Franklin, Coco Chanel, Frida Kahlo o Amelia Earhart.

Hem volgut visibilitzar icones de dones que han sigut referents en diferents àmbits per transmetre que, al final, la dona no només té el rol de la producció i de cures, sinó que pot ser el que ella vulgui ser. És parlar d’oportunitats. Quan una dona és més independent i és més autònoma, pot decidir sobre la seva pròpia vida i la pot canviar. És l’objectiu, que elles coneguin, estiguin informades i sensibilitzades.

Des de la ignorància, el desconeixement o l’analfabetisme, és molt difícil que elles puguin canviar el rol al qual estan sotmeses. Aquesta campanya va a favor d’això, que una dona pugui moure el seu món. Quan una dona s’ha alfabetitzat, automàticament totes les seves filles van a l’escola. Ja es comença a veure aquesta importància de saber llegir o escriure. Treballem molt l'impacte directe i pràctic perquè elles puguin veure l’interès de sortir d’aquesta ignorància sotmesa i imposada.

Parla’ns d’altres campanyes en marxa. Ara mateix teniu ‘Check-in for Africa’, ‘Habitación con causa’ o ‘Juntas movemos mundos’.

T’explicaré una que ara mateix no està en marxa, però que és de les que més impacte ha tingut. És la campanya d’euroafricans, un projecte que va sorgir l’any 2007. En aquell moment estàvem treballant el desenvolupament integral i empoderament de dones, i els poblats veïns ens demanaven que volien la mateixa integració. Aquest projecte tenia un cost de 60.000 euros i, en aquell moment, no teníem aquests diners.

Un amic meu que és artista, el Lluís Vidal, em va proposar que el poblat fos qui fabriqués els 60.000 euros, però fabricant la seva pròpia moneda, els euroafricans, i aquesta tindria el mateix valor que l’euro. Cada poblat havia de trobar un material que pogués utilitzar per simbolitzar els diners: uns portaven pell de vaca, altres gomes de roda, cubells, carabasses, sacs d’arròs, etc. Van fer bitllets rectangulars preciosos on cosien o pintaven el número cent i dibuixaven un símbol de la seva zona, com una cabanya, una caseta, el Senegal, una pota d’ocell, etc.

Com va seguir el projecte?

Aquests bitllets s’havien de portar a Catalunya per canviar-los per euros. Es va fer un documental on les protagonistes eren les dones que havien fet els bitllets. Es veia com els cosien, com es tenia la idea de portar els bitllets a Europa, com vam llogar una furgoneta tota negra que posava 'Euroafricans Bank' i anàvem recollint els diners per cada poblat.

Això ho vaig presentar al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), al Festival d’Art de Barcelona i els va encantar la idea. Aquella nit vam canviar 30.000 euroafricans per 30.000 euros. I aquests diners van tornar al Senegal per ampliar el projecte a 5 poblats més.

Penseu seguir la campanya d’euroafricans?

Ara encara tenim bitllets, però no hem tornat a llançar la campanya. En algun moment seguirem intentant canviar els euros per euroafricans, quan l’economia del país vagi millor. Va ser un exercici d’autoestima d’allà, va canviar la rutina, vam passar el documental pels poblats amb una tela blanca i tothom estava emocionat. Va ser un projecte molt de vincles i molt fet des del sud perquè eren ells, des dels poblats, els que van fabricar els diners. Nosaltres no vam fer el treball de buscar els diners aquí i portar-los al Senegal, sinó que hi havia una implicació directa des de la base del projecte.

Alguna vegada hem pensat canviar-los per bitllets de cinquanta, però perd l’essència d’igual a igual. Volem trencar la idea que el món occidental és qui controla el món econòmic, i per això vam tirar per aquest projecte, per veure si els europeus ens escoltaven si era sobre diners. Però amb aquesta condició que tingués el mateix valor, que fos amb una moneda igual de forta.

Des de la Fundació també heu donat material contra la Covid-19, com són els EPI o el gel hidroalcohòlic. Com s’ha viscut la pandèmia al Senegal?

Per un costat, el govern senegalès va actuar molt ràpidament. Quan aquí es va iniciar el confinament amb 4.000 casos, allà ja van tancar quan encara no n'hi havia cap. De fet, jo estava al Senegal quan van tancar, era una de les expatriades que estaven portant a tota pressa cap a casa. Allà van tancar fronteres, aeroports i moviments regionals des del primer moment.

A nivell sanitari es van protegir de seguida. Ja tenien l’experiència de l’Ebola i sabien com prendre aquest tipus de mesures sanitàries ràpidament per fer front a la Covid-19. També afavoreix que sigui una població molt jove, on la gent viu a l’aire lliure i no hi ha moviment entre poblats perquè no hi ha carreteres. Al final, l’escassa mobilitat i la calor que fa -allà estan a 45 graus- ha fet que el virus es mogués molt a poc a poc.

"[Al Senegal] ja tenien l’experiència de l’Ebola i sabien com prendre aquest tipus de mesures sanitàries ràpidament per fer front a la Covid-19"

Però econòmicament sí que ha tingut un impacte.

Va haver-hi molta afectació econòmica. No arribava material per protegir-se de la Covid-19, els dispensaris de la zona no tenien res. Des d’aquí vam enviar caixes i també vam donar material a la comunitat senegalesa que viu a Catalunya. Aliments, material contra la pandèmia, etc. vam fer moltíssims lots per a les famílies en situació de vulnerabilitat econòmica.

A Kolda ha afectat molt econòmicament. Quan va esclatar tot, no hi havia mercats locals i moltes de les dones amb les quals treballem al sector agrícola, que van tenir unes collites boníssimes, no les van poder vendre. La gent allà no té estalvis i moltes famílies estan en la misèria absoluta. Al Senegal, és molt important el turisme, i no n'hi ha des del mes de març de l’any passat. Tenen moltes ganes que s’obri de nou el turisme perquè es recuperi el país. A la zona on estem comença a haver-hi més moviment de mercats, i de mica en mica ara es van recuperant.

Tens alguna dada sobre la vacunació de la Covid-19 al Senegal?

No tinc dades concretes, però només et dic que tots els expatriats que estan allà, estan vacunats. Van al dispensari i els vacunen. A Dakar, jo hi puc anar demà, vaig a un ambulatori i puc triar la vacuna. Tenen tres per escollir: dues xineses i l’AstraZeneca.

Tots els cooperants que jo conec estan vacunats. Per exemple, el director de Guné Kolda té seixanta-un anys i es va vacunar fa més d’un mes. També hi ha gent de quaranta anys que està vacunada. Al final, hi ha molt poca gent de més de seixanta-cinc anys al país, els joves no ho veuen com a una amenaça i no es volen vacunar.

Intentant deixar de banda la pandèmia, la situació al Senegal ha millorat o empitjorat els últims anys?

És complicat de dir-ho. Des de la meva experiència, a nivell d’educació, hi ha hagut un gran esforç i ha augmentat molt la ràtio els últims anys. També s’han fet grans esforços per garantir que les nenes estiguin inscrites i puguin escolaritzar-se.

Ara, l’analfabetisme comença a ser residual. Hi ha moltes dones de vint o trenta anys que són analfabetes, però la majoria de les seves filles sí que van a l’escola. L’Estat està invertint molt, no tant en infraestructura, com amb personal docent.

I quant a salut?

El dret a la salut està garantit a les grans ciutats, però no a les comunitats rurals. Allà els drets de les dones són greument vulnerats. Viuen en situacions climàtiques, econòmiques, d’hàbitat, i d’aïllament extrem. És molt difícil que el personal llicenciat en medicina vagi allà, i els que hi van, a la que poden demanen el canvi. Sempre hi ha una rotació constant de personal sanitari, costa molt tenir doctor, infermeres o matrones de referència pel moviment que hi ha.

A Kolda estem a dotze hores de Dakar, i no tenim infraestructures per res fer. A les comunitats empobrides no se’ls garanteix el part a l’hospital, algunes ho fan al dispensari. Molts homes prefereixen que les seves dones pareixin a casa, amb les seves mares, àvies i besàvies, i no tenen en compte tot el risc que comporta d’infeccions, de mortalitat, etc.

I com està el Senegal políticament?

El país té molt poca gent amb esperit crític, perquè des de la independència, al Senegal la gent s’ha sentit lliure, però hi ha un neocolonialisme present. Les decisions econòmiques es fan amb França, i és França qui té els drets d’explotació de soleres, terrenys i fosfats.

Fa un parell d’anys, va sorgir un nou partit amb el polític Ousmane Sonko al capdavant. Està posant sobre la taula tots els contractes que fan des de la presidència amb França i on aquest país s’endú el 80% dels guanys i només deixa el 20% pel Senegal. Fa pocs mesos van empresonar a Sonko perquè feia nosa i la gent va començar a sortir al carrer. Sonko està començant a despertar una consciència crítica entre els senegalesos i volen començar a defensar els seus drets deixant de banda l’opressió francesa.

En què va esdevenir aquest despertar de la consciència crítica de la població?

Això va esclatar en una revolta molt violenta, que va acabar amb catorze morts, però va servir per alliberar a Sonko i les coses es van calmar. Però hi ha por perquè si el Senegal es desperta i es revela, i darrere hi ha catorze països francòfons que poden començar a reivindicar una independència real. S’està empobrint el país i enriquint als belgues, francesos i anglesos de les excolònies.

El govern també està preocupat per aquest despertar de la gent. El poble està començant les resistències, fent boicot a empreses franceses, tant petites com internacionals, i ara falta veure cap a on explotarà l’olla de pressió.

"Sonko està començant a despertar una consciència crítica entre els senegalesos"

Com es pot ajudar a la Fundació Guné?

Per a nosaltres l’ideal seria que algú que estigués interessant en la igualtat de drets, ja sigui a Catalunya o al Senegal, pogués fer qualsevol mena d’aportació. Aquesta va completament al Senegal. Aquí només som tres a l’equip i tenim una infraestructura mínima; paguem un espai compartit i els nostres sous estan coberts per les administracions públiques. Sempre hem volgut que el 100% del que rebem vagi cap al Senegal per ajudar a dinamitzar projectes per canviar i transformar la realitat de moltes dones.

Qualsevol donació anirà per la lluita de la llibertat, la justícia global i l’empoderament de les dones. Cent euros d’aquí, allà es multipliquen. Amb cent euros pots comprar arròs per menjar tot un mes vint-i-cinc persones, amb cent euros paguem a un assessor que doni classes a les dones i comprar llibres, podem fer un acompanyament agrícola perquè les dones puguin seguir cultivant, etc.