Montserrat Aymamí: “Sense relleu, el Casal Català de Grenoble s’acabarà d'aquí a pocs anys”

La Montserrat Aymamí ha dedicat bona part de la seva vida a promoure la presència de la cultura catalana a Grenoble gràcies al Casal Català de la ciutat –també anomenat Maison de la Catalogne de Grenoble–, que va fundar i presideix des del 1996. 

Més enllà d’això i de la seva feina com a docent, Aymamí també va presidir la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC) i el 2008 va ser guardonada amb el premi Batista i Roca, que reconeix la tasca dels catalans i catalanes que viuen a l’estranger a l’hora d'impulsar la presència del català al món. 

Amb la Montserrat, repassem la intensa activitat que, durant molts anys, ha dut a terme el Casal Català de Grenoble en àmbits com la memòria històrica, l’art, la música i, evidentment, l’impuls de la llengua i cultura catalana. Amb tot, la manca de relleu generacional i la pèrdua de suport institucional amenacen la continuïtat de l’entitat, que durant gairebé tres dècades ha estat un punt de trobada per a la comunitat catalana a la regió.

Què et va portar a marxar a viure a França?

Jo vivia a Sabadell i des de joveneta tenia clar que volia estudiar, però la meva mare em va dir que no podia ser, que m’havia de posar a treballar. El meu pare, que havia estat un resistent republicà i el van empresonar al camp de concentració d’Argelers, i després a la Model de Barcelona, es va posar malalt. Va patir una depressió perquè un membre de la Falange, que havia prohibit la seva sortida de la presó, va entrar a la família. En aquell moment, jo no entenia res i em vaig posar a treballar, però a la mínima oportunitat que vaig tenir, vaig fugir.

Va ser l’any 1966.

Sí, em vaig creuar amb un noi francès que es va enamorar de mi i vaig marxar amb ell. Vam tenir fills i, per la feina del meu home, vam viure a diferents ciutats de França, fins que ens vam instal·lar definitivament a Grenoble. 

Allà vas poder complir el teu somni d’estudiar.

Sí, vaig fer estudis de sociologia i de lingüística. També vaig treballar a la universitat i després, en una escola de negocis. Aquesta era una feina molt interessant que em va permetre viatjar a països com l’Argentina, Xile, el Perú, Costa Rica, Mèxic o Cuba. 

En aquella època, un tema no parava de ballar-te pel cap.

Per la meva història familiar, i per tot el que havia passat el meu pare arran de la guerra, jo estava obsessionada amb descobrir que havia passat amb els catalans que es van veure obligats a exiliar-se. Volia saber per què havien fugit, on havien viscut… 

I et vas posar a investigar.

I la veritat és que en vaig trobar i vaig poder contactar amb bastants. Cada cop que viatjava a un altre país, la meva obsessió era trobar gent que havia fugit durant la guerra. Molts d’ells em van explicar històries extraordinàries. A més, vaig poder ajudar a fer que algunes famílies que s’havien separat per la guerra es retrobessin. Tot plegat va donar peu a una mena de xarxa de retrobaments.

"El meu somni és que hi hagi més catalans que aprenguin a comunicar i difondre la seva cultura".

Què té a veure aquesta tasca de memòria històrica amb el Casal Català de Grenoble?

Quan em vaig instal·lar a Grenoble, juntament amb uns quants catalans de la regió Roine-Alps, vam fundar el Casal Català de Grenoble –o Maison de la Catalogne de Grenoble–. I un dels nostres objectius principals va ser retrobar tots aquells catalans que havien fugit del franquisme i de la dictadura. Malauradament, el teu pare no ho va poder veure, perquè vam posar en marxa el Casal l’11 de setembre del 1996, i el meu pare va morir un any abans.  

Heu estirat molt del fil de la memòria històrica.

Al llarg dels anys, en el marc del Casal, hem fet molta feina per parlar de temes com la participació dels republicans a la Segona Guerra Mundial. Hem participat activament en projectes d’aquest àmbit, com un d’arrel catalana, francesa i alemanya sobre l’exili entre els joves dels tres països. També hem organitzat conferències i exposicions, sobre els nens robats del franquisme, per exemple. I hem tingut convidats destacats com el jutge Baltasar Garzón, que va venir a parlar de la justícia universal. 

Amb tot, l’activitat del Casal ha anat molt més enllà de la memòria històrica.

Sí, evidentment també ens hem centrat molt en la difusió de la cultura catalana, però també en àmbits com l’art i la música. A la Maison ha vingut a cantar el Paco Ibáñez, la soprano Núria Mampel va fer una conferència sobre ‘La Música de Catalunya’, i inclús vam impulsar una formació musical pròpia, el Quartet Catalònia, en el qual jo mateixa també cantava, i amb un repertori que incloïa cançons populars catalanes i havaneres, entre altres. 

També heu promocionat figures importants del nostre país.

Amb la Maison de l’Architecte, per exemple, van promoure una conferència sobre Gaudí. I hem fet lectures públiques en català i en francès de Maragall, Folch i Torres, Martí i Pol o Rodoreda, entre altres.

La promoció de la llengua catalana també ha ocupat un paper important en l’activitat del Casal.

Evidentment, potser la nostra activitat més continuada ha estat el Taller de Català, que continua en marxa avui dia. La imparteixo jo mateixa i intento que, a més d’aprendre català, els estudiants coneguin també les festes populars i l’actualitat de Catalunya. 

Comentaves que tens alumnes força especials.

Hi tenim una senyora de noranta anys que va travessar la frontera entre Espanya i França a peu l'any 1939. En el seu cas, li van prohibir aprendre el català i ara l’està estudiant amb nosaltres. Sempre que li ensenyo alguna expressió popular catalana, exclama: “Això ho deia el meu pare!”. Són coses molt úniques i especials. 

📰@ledauphine publie un article sur le Casal Català de #Grenoble, présidé par @MontseGrenoble. Ce centre, dédié à la promotion de la langue et culture catalanes et qui fait parti du réseau de @Catexterior, propose 🧑‍🏫des cours ‍de catalan 🗓deux jeudis par mois de 17h30 à 19h30 pic.twitter.com/8vPs6HTl8I

— Gouvernement de Catalogne en France (@Catalogne_FR) October 8, 2020

Una de les activitats més populars és el Dictat de Català.

El celebrem des de fa més de quinze anys i és el que més ha arrelat a França, després del de Perpinyà. Igualment, també hem muntat un concurs de poesia curta en llengua catalana, entre altres. 

L’activitat del Casal Català ha estat molt intensa. Continueu així?

La veritat és que no. Al cap i a la fi, som un Casal petit i tenim pocs socis –al voltant d’una quinzena, actualment–, dels quals la gran majoria som gent gran. A banda, les coses han canviat molt i avui la gent jove ja no es vol implicar massa, la comunicació i la mobilitat són molt diferents del que eren abans… Avui tot és més complicat. La vida ha canviat i ens hem d’adaptar.

També heu acusat la manca de suport per part de l’administració catalana.

Sí, de fa uns anys ençà la Generalitat ja no ens ajuda ni ens dona subvencions. Fins i tot no ens va reemborsar activitats ja fetes, que vaig haver de pagar jo de la meva butxaca. Com faig amb els tallers de català o l’assegurança del local, de fet. Els primers mesos vaig rondinar una mica i em vaig queixar d’aquesta falta de suport, però em van dir clarament que el que fèiem nosaltres no interessava. 

Fer activitats té un cost.

Evidentment, i nosaltres no en tenim ni cinc. I, és clar, ja no podem fer venir ningú com havíem fet durant molts anys. Això ens fa molta pena, però nosaltres anem fent i som feliços. I continuarem endavant. 

Intueixo que teniu moltes dificultats per trobar un relleu generacional.

És molt difícil. Jo tinc dues filles i el seu projecte no és el Casal. A banda, els joves catalans que estan a Grenoble prefereixen tornar sovint a Catalunya, i no venen a veure'ns. Suposo que també influeix la proximitat amb Catalunya. I les coses han canviat i ho hem d’acceptar, espais com els casals catalans ja no podem obrir cap porta al jovent, que tendeix més a l’individualisme i, si vol cultura catalana, prefereix baixar a Catalunya que apropar-se per aquí. 

Com veus, doncs, el futur del Casal Català de Grenoble?

Com que ningú vol agafar el relleu, de moment, penso que de mica en mica els pocs que quedem acabarem abaixant els braços i això s’acabarà. Sense relleu, el Casal Català de Grenoble s’acabarà d’aquí a pocs anys, m’imagino que d’aquí a uns vuit o deu anys. 

Un somni que vulguis complir abans que això passi?

El meu somni és que hi hagi més catalans que aprenguin a comunicar i difondre la seva cultura, en comptes de pensar només a gaudir i passar-s’ho bé. Que ho facin, però que sobretot també defensin el català.