Natxo Tarrés: “Per assolir canvis profunds, hem de començar per nosaltres mateixos”

A Irehom, l’Institut de Recerca Holística de Montserrat, sempre han tingut el convenciment que un altre món és possible. D’aquesta visió compartida per diverses persones va néixer aquest projecte de mirada llarga, que es proposa experimentar per fer les coses d’una altra manera i inspirar-se a través del camí viscut, que va començar ja fa quinze anys.

Amb la base d’operacions en un espai natural a la Vall d’Artigues, Irehom ha funcionat com un laboratori d’idees i un camp d’aprenentatge, una escola de vida per explorar i validar maneres de viure amb més coherència. En parlem amb un dels seus fundadors, el Natxo Tarrés.

Irehom neix d’una visió compartida. Què us va fer convergir per articular aquest espai?

Tot plegat va sorgir d’una crida interna que ens va unir a un grup de persones que compartíem generació i edat, però també un moment vital. Quan vam arrencar el projecte, el 2009, estàvem en plena crisi sistèmica i van ser moments de replantejar-nos les coses, tot i que cadascú de nosaltres ja havia començat aquest camí a través de diferents projectes al llarg de les nostres vides. Amb tot, de cop i volta, des de la nostra realitat generacional i des d’aquell canvi que estàvem vivint, ens vam engrescar a fer un pas més.

Què estàveu buscant?

Una de les preguntes que ens fèiem, i que es feia molta gent, era: com ho hem de fer per assolir tot això que anhelem, aquesta il·lusió per fer les coses d’una altra manera? Per respondre-hi, sentíem que ens calia pràctica, ens calia una escola on realment poguéssim treballar les assignatures que ens convenien per arribar allà on volíem. Aleshores, d’alguna manera, Irehom és una experiència que pretén anar vivint, i a partir del mateix procés, valorar quines són les millors decisions a prendre en cada moment.

D’aquí la idea de recerca holística.

Teníem molt clar que volíem avançar des d’aquesta visió holística, des de la convicció que tot està interconnectat. Som conscients que hi ha diferents disciplines i matèries, però al final tot ha de confluir cap a uns valors i una manera de fer, és a dir, que l’especialitat no ens traeixi de la mirada global.

Us calia trobar un espai.

La reflexió que vam fer va ser: Qui ha de gestionar el territori i implicar-s’hi si no som les persones que hi vivim? Com a resposta a aquestes inquietuds, vam comprar una finca a la Vall d’Artigues que feia més d’un segle que estava en desús, sense projecte ni cap família que hi visqués. O sigui, estava en runes, sense aigua ni corrent elèctric. Per tot plegat, ens semblava un bon escenari per dur a terme aquesta pràctica de reconstrucció.

Tot estava per fer.

Exacte, aleshores ens ho vam plantejar tot, des de les mateixes construccions fins al tema de l’energia, de les comunicacions, la gestió grupal… Teníem per davant tot un espai d’exploració i ens hi vam llançar.

De quina manera?

De moltes maneres. Vam tenir una escoleta per a infants de tres a sis anys, vam arreglar uns horts on buscàvem un altre tipus de gestió, que en diem horts familiars… El cert és que vam arrencar molts projectes. Ara mirem enrere i és sorprenent tot el que vam fer.

Aquest procés ha implicat molta gent?

Ens hem nodrit d’una bona xarxa, però sempre hem estat un grup petit. Tampoc disposem d’una fundació al darrere, ni una fundació, ni mecenatge ni res d’això. Som gent bastant normal que volíem recollir l’olla per generar recursos, idees i estratègies. I això és el que hem anat fent aquests anys.

Amb tot, els primers anys van ser més aviat d’observació i reflexió.

Una de les coses que vam tenir molt clares des de l’inici és que no podíem arribar a un lloc, a un espai com aquell, sense primer nodrir-nos d’aquest lloc, escoltar-lo i sentir-lo realment. Si no ho fèiem així, era com la visió de l’urbanita que aterra al món rural amb les seves idees meravelloses i fantàstiques. I no era això. Nosaltres tenim especial cura per com ens introduïm en un espai de la natura, i com i des d’on el volem governar.

Per això vau demanar ajuda.

Sí, més que fent coses, vam estar un any escoltant persones que, pel seu llegat o la seva projecció, ens semblaven interessants en diferents camps. Vam convidar aquestes persones a veure el projecte, explicar-los la nostra idea, copsar el seu punt de vista i saber com ho farien ells. Això ens va ajudar molt a tenir diferents punts de vista i reflexionar-hi.

On us van dur aquestes reflexions?

Hi havia punts de vista molt diferents, des del que volia arribar i moldre i començar per la part més difícil, que era la casa vella i la més gran, fins a altres postures que plantejaven si realment calia fer alguna cosa, perquè potser tot està bé com està i no calia fer res. Ens va anar molt bé tot aquest procés i ens va permetre avançar amb més seguretat fent les coses a la nostra manera.

Una de les claus d’Irehom és la relació amb la natura?

Per a nosaltres la natura, fins i tot a nivell espiritual, és la nostra mestra, és la referència absoluta. Si el que fem està en equilibri amb el lloc on som, tot anirà en harmonia. Si, al contrari, el que pretenem és anar a la nostra i des d’un punt de vista bàsicament de ment humana quadrada i lògica, això no anirà bé. Per tant, la nostra primera referència per decidir el que fem i el que no al territori on som és la natura. Tornar a viure-la, revisitar-la com un espai gairebé sagrat, que ens fa millor a tots i totes. No calen gaire més discursos, ni filosofies, ni creences. De fet, tothom que passa una estona a la natura, que té un temps per caminar i gaudir-la, normalment se sent millor i més preparat per reprendre allò que té al cap.

Com us veieu a vosaltres mateixos com a col·lectiu?

Ens agrada molt el concepte de germanor, aquest punt d’entendre que quan som col·lectiu, som tribu, som família, quan s’ajunten diverses persones amb objectius comuns de cop i volta neix alguna cosa que va més enllà de nosaltres. Aquest és un valor que tenim molt en compte. Per a nosaltres també és important que tothom que està al projecte, estigui al lloc que estigui, es continuï preguntant per què està fent allò i per què vol estar allà.

Es tracta de fer les coses amb un sentit.

Una de les coses que hem après del projecte és que millor no fer les coses si no sentim que les hem de fer. Per exemple, als camps de treball, que n’hem fet més d’un centenar, una de les premisses per a les persones que venen és que si hi ha alguna cosa que no volen fer, no la facin. Fer les coses des del no voler acaba generant problemes.

Quin altre valor destacaries d’Irehom.

L’autoresponsabilitat, que també inclou l’autoaprenentatge. Al final, tu ets responsable de tu mateix i ets responsable de cuidar i d’intentar treballar les teves pròpies motxilles. El grup, la família, el col·lectiu està per ajudar-te i donar-te aixopluc, però al final cadascú té una missió personal que ningú pot fer per l’altre. Si això està sobre la taula, les relacions canvien i tot es fa més fluid. Perquè en projectes com Irehom, el col·lectiu és bàsic. Si entre nosaltres no estem bé i no tenim espais ben definits, de comunicació, de governança, entre altres, tot acaba apareixent.

Com us organitzeu?

En general, hem anat definint una estructura de manera molt orgànica. Hem passat per diferents proves, si volem dir-ho així. Legalment, som una associació sense ànim de lucre, perquè és una institució amb una organització senzilla de gestionar. En canvi, internament funcionem més com una fundació. La nostra ànima és de fundació en el sentit que entenem que Irehom no és nostre, és de tots. És un llegat que quedarà, no és una cosa d’un o de l’altre, sinó que va més enllà.

I en la gestió del dia a dia?

Les fundacions tenen patronat, i nosaltres tenim el que en diem consell de tribu. Les persones que en formem part estem en aquest espai per mèrits, o perquè som socis fundadors o perquè fa molts anys que estem en el projecte. La funció d’aquest consell, bàsicament, és validar que no ens n’anem de mare, que no traïm la nostra visió i que es manté l’esperit originari. Més enllà, tenim els cercles operatius que se centren més concretament en la gestió de la feina. A nivell de governança, per exemple, ens agrada molt la sociocràcia i ens sentim còmodes amb el fet que els grups de treball siguin autònoms, independents i amb decisió pròpia.

Parlem d’una estructura més horitzontal que piramidal?

Sí, de fet la sociocràcia té els dos vessants. La participativa, per una banda, en què tothom diu la seva als grups, i per l’altra, una gestió més vertical en què és el grup de coordinació, que és el grup gran, qui acaba decidint, sempre tenint en compte totes les veus. Per exemple, si hi ha un grup de bioconstrucció, la resta de persones no entraran a discutir sobre els materials o aquest tipus de coses, en tot cas aportaran idees i solucions. No pretenem que tothom sàpiga de tot, confiem que les persones que estan als espais tenen capacitat per prendre les millors decisions.

A Irehom parleu de nous paradigmes que posin en qüestió els actuals.

Ja en parlàvem fa quinze anys, quan no era tan fàcil tenir receptors a aquests missatges. Creiem que els paradigmes estan canviant, i ara sembla que fins i tot la política va a favor d’aquest llenguatge i ho intenta fagocitar. Quan ens referim a la idea de canvi de paradigma més profund creiem que té molt a veure amb l’autogestió personal. I el primer pas és deixar de mirar cap a fora per mirar endins.

Per contra, avui vivim a un ritme que sembla que cada vegada ens costa més aturar-nos.

Sí, és així, no són bons temps per a la reflexió i el pensament crític. Malauradament, sembla que això està en una fase d’extinció. Un exemple molt clar va ser la pandèmia, com s’ha viscut, quin és el debat que hi ha hagut, el nivell de comunicació i de censura que s’ha aplicat a opinions que no agradaven. I això ha passat fins i tot en àmbits que en diríem més d’esquerres i que en principi estan més oberts al diàleg i a la pluralitat.

Estem sota un sistema que ho devora tot.

Hi ha un hipercontrol per part del sistema, que cada cop està envaint més la nostra intimitat i privacitat. A més, una de les coses que el capitalisme fa molt bé és fagocitar els discursos que li van a la contra i adaptar-se. Això ha passat amb molts temes, com l’Agenda 2030, per citar-ne un, que no deixa de ser una sèrie de titulars molt efectistes, però que si rasques una mica les idees que planteja tenen molt a veure amb el control i poc amb la llibertat. Nosaltres insistim en la idea que per poder fer canvis profunds hem de començar per nosaltres mateixos. Cadascú ha de saber on està i ser capaç d’empoderar-se per opinar lliurement i no deixar arrossegar-se.

Es pot canviar des de la política actual?

No ens sentim representants per la política d’avui ni creiem que sigui gaire interessant. Preferim més la política d’acció, del territori i de tornar a compartir idees, decisions i somnis amb els nostres veïns i veïnes. És a dir, des del local, intentar inspirar el global.

Tornem a Irehom. És un projecte de projectes?

És una incubadora que no té una finalitat en si, sinó que és un camí per anar explorant i veure el que ens deixa. Volem ser un espai inspirador, perquè la gent vingui i pugui veure l’espai, com l’hem construït i perquè ho hem fet així. Tenim uns espais que es diuen descobertes per canalitzar aquestes visites, que sovint venen per un tema concret i després s’enduen moltes altres coses. Irehom té el seu propi relat i el camí viscut serveix com a element d’inspiració. Volem compartir-ho i ajudar.

Com albireu el futur?

Volem tocar de peus a terra. Ara que ja hem millorat la finca, el pas lògic és continuar millorant tot l’ecosistema de la vall, que és un bioma d’unes cinc-centes hectàrees. En aquest sentit, per exemple, tenim en marxa el projecte ‘Artigar: boscos de futur, societat i natura’, amb el qual volem demostrar que es pot fer un altre tipus de gestió dels boscos, tant pel que fa a captació d’aigua i gestió forestal com a l’agricultura regenerativa i la permacultura, per incidir-hi de forma transformadora i prevenir incendis o fer front al canvi climàtic, entre altres. Estem en un moment de generar projectes, però també necessitem més recursos.