Neus Aliaga: “La mutilació genital femenina és una cicatriu física i psicològica per a tota la vida”

Més de 200 milions de dones i nenes han patit la mutilació genital femenina (MGF) o ablació arreu del món. D'aquestes, 44 milions eren menors de catorze anys, segons informa UNICEF. Més de la meitat d'aquests casos es produeixen en només tres països: Egipte, Etiòpia i Indonèsia, però realment és un problema global de drets humans i de drets de les dones. L’ONG Pla Internacional calcula que, pel 2030, 4,6 milions de nenes seran sotmeses a aquesta pràctica cada any. 

Aquest dissabte dia 6 de febrer és el Dia Internacional de Tolerància Zero amb la Mutilació Genital Femenina. Amb aquest motiu, parlem d’aquesta pràctica tradicional perjudicial amb l'antropòloga i coordinadora de projectes de la Fundació Wassu-UAB, Neus Aliaga.

En què consisteix la mutilació genital femenina?

La mutilació genital femenina és una pràctica que es realitza per motius que no són mèdics, de manera intencional, i que altera o lesiona els genitals. Aquesta és la definició que dona l’OMS (Organització Mundial de la Salut). La mutilació genital femenina és una cicatriu física i psicològica per a tota la vida per a les dones, i comporta conseqüències tant a curt com a llarg termini.

L’Organització Mundial de Salut reconeix quatre tipus de mutilació: la clitoridectomia, l’excisió, la infibulació i d’altres com el raspat, incisió o perforació.

Segons l’OMS hi ha quatre nivells: El primer s'equipara a la circumcisió masculina, perquè afecta el caputxó del clítoris. El segon tipus afecta el clítoris i els llavis menors; i el tercer és el que té més afectació visual, ja que també són els llavis majors. Aquest tercer tipus deixa només els dos orificis: el de l’orina i el de la menstruació.

En el cas del quart tipus s'inclou, per exemple, els pírcings i totes les pràctiques que no siguin de manera física explícitament. Inclou qualsevol pràctica que no sigui per motius mèdics, sinó per una raó estètica. 

Més de 200 milions de dones i nenes han patit aquesta pràctica arreu del món. En quins països es realitza aquesta pràctica?

Als vint-i-set països de l’Àfrica subsahariana, Iraq, Iemen, Oman i Indonèsia són els països on s’estima que el percentatge de dones que han passat per la mutilació genital femenina és del 80%. Després s’han documentat casos en altres països, però no hi ha una prevalença estimada, com a Malàisia, l'Índia, Sri Lanka, Colòmbia o Filipines. I també hi ha altres països on se sap que s’han realitzat, però no hi ha documentació oficial, com a Emirats Àrabs, Jordània o Geòrgia.

Quin és l’origen d’aquesta pràctica?

L’origen és desconegut, però es creu que va començar a l’antic Egipte per un tema estètic i visual, per una comparativa amb la circumcisió masculina. Avui dia és una pràctica tabú perquè molts homes no saben què els hi passa realment a les seves filles quan se’ls practica la mutilació genital femenina.

Hi ha un perill real perquè, entre moltes altres conseqüències negatives, una d’elles és la mort. Quines conseqüències, immediates i a llarg termini, té per a les dones?

Les conseqüències a curt termini inclouen hemorràgies i xocs en el moment de la pràctica. A vegades, fins i tot, implica la mort de la nena. Les condicions on es fan -perquè no es fa a clíniques- sense anestèsia i sense el permís de la nena acaba amb altres conseqüències com luxacions per moure’s durant la pràctica.

I a llarg termini, problemes al part, dilatacions, retenció de la sang menstrual perquè no pot sortir, problemes vinculats a la infecció d’orina... I en alguns casos transmissió de la SIDA. Es va documentar un cas, en una iniciació a diverses noies alhora, on la fulla que van usar per a totes va ser la mateixa; la primera nena tenia la SIDA, i es va transmetre a les altres.

A quina edat se sol realitzar la mutilació?

Fa uns anys, quan no es parlava tant del tema ni hi havia tanta legislació, es feia abans de la menstruació; des dels tres fins als catorze anys. Però amb les lleis, l’edat ha anat baixant bastant. Observem una nova tendència, ara ens trobem que hi ha casos on es fa al cap dels tres dies de vida. Aquesta tendència també inclou la medicalització de la mutilació genital femenina, és a dir, que la facin professionals de salut, en una clínica i amb anestèsia, per evitar les conseqüències a curt termini.

I aquestes nenes no tenen elecció.

Sí i no. Nosaltres volem pensar que sí, però quan formen part d’aquests grups ètnics, és molt difícil que els pares o l’entorn estiguin d’acord en no fer-ho. Decidir-ho i fer-ho és un tema grupal i costa que això canviï. 

Parlàvem d’altres països, però segons l'estudi 'La Mutilació Genital Femenina a Espanya' elaborat des de la Fundació i promogut per la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere, més de 3.600 nenes menors de catorze anys estarien en perill de patir la mutilació genital femenina a Espanya.

Quan parlem de risc, intentem anar amb peus de plom, i el perill el posem entre cometes. La mutilació genital femenina no depèn del país d’origen, sinó del grup ètnic. Sabent que va vinculat al grup ètnic, si una dona ve de Gàmbia o del Senegal la incloem, però estem ficant a totes les dones en el mateix sac, quan s’hauria de parlar del grup ètnic.

Les xifres quantitatives solen anar en detriment de les polítiques, ens hem de fixar en les xifres qualitatives. Per poder fer un estudi amb el grup ètnic, fent el padró se’ls hauria de demanar aquesta dada per afinar els estudis, però de moment no és viable.

En aquest estudi, per províncies, Barcelona seria on hi ha més nenes en perill, seguida de Girona i de Madrid. Es realitza l’ablació a Espanya?

No. A Espanya només s’han documentat dos casos als anys noranta. Normalment es fa en un viatge puntual de la nena al seu país d’origen, o en un més llarg amb la família.

A Espanya, l’article 149 del Codi Penal contempla entre sis i dotze anys de presó a qualsevol persona que practiqui l’ablació dins del país. I també la Llei Orgànica 3/2005 del 8 de juliol contempla les persones residents a Espanya que marxin fora de les fronteres per realitzar aquesta pràctica.

La legislació espanyola no pot fer res amb les nenes que ja venen amb la mutilació feta. Només es pot jutjar a qui ho faci dins el país o els residents a Espanya que marxin al país d’origen de les nenes a fer-ho.

Una bona notícia és que respecte a l’informe que vau elaborar el 2012, aquesta pràctica s’ha reduït un 5%. Tot i que ve acompanya d’una altra, la població en risc ha augmentat.

Quan parlem de les dones i nenes, en aquests casos, que la població en risc hagi augmentat no és dolent perquè al seu país estarien en risc també, i és millor que hi siguin aquí.

El que sí que seria una bona notícia és un bon abordatge que promogui una població i professionals formats. Canviar la teva idea i no donar suport a aquesta pràctica per no voler-la per la teva filla és un gran pas. No estigmatitzar les dones i normalitzar-ho per poder parlar amb elles, també. Normalitzar-ho al servei d’atenció primària, a l’informe ‘Atenció sense estigmatització’ analitzem l’estigmatització que reben les dones i les nenes a l’atenció primària. Hem de fer diagnosi i millorar les línies d’actuació.

Parlant de les possibles solucions, des de la fundació Wassu actueu per prevenir la mutilació genital femenina. Què és la Fundació Wassu-UAB i quines tasques feu?

La Fundació Wassu és el resultat de tot un projecte antropològic de la doctora Adriana Kaplan que va començar als anys vuitanta. Ens basem en el coneixement i tenim una pota molt important en la investigació, estem ubicats a la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona). Sabem que la MGF és una pràctica cultural, que va canviant, i hem de saber què es pot fer per parar-la.

Treballem amb la transferència de coneixements a professionals i a estudiants, i també fem incidència en l'àmbit polític. La Fundació Wassu alberga un observatori transnacional, tenim la base aquí a Catalunya i un altre centre a Gàmbia, on seguim la mateixa metodologia i actuem als dos llocs alhora. Som simultanis en temps, espai i actuació.

Quins projectes porteu a terme a Gàmbia i a Catalunya?

A Gàmbia fem sensibilitzacions amb els líders. Demanem permisos i autoritzacions per parlar amb ells i fem sensibilitzacions amb grups d’homes, dones i joves. A Catalunya, el treball comunitari és sobretot amb joves amb els quals impulsem tallers.

Aquest últim any ha estat difícil, però hem plantejat una guia per a professionals de comunicació. L’han elaborat les dones joves que tenen contacte amb dones que han patit la mutilació genital femenina i que consumeixen els mitjans de comunicació. Així, han fet recomanacions amb el que els agradaria llegir. De vegades, l’ús d’una paraula o d’una altra, marca la diferència.

Hi ha diferència en la rebuda dels tallers aquí i a Gàmbia?

A Gàmbia no és tan tabú parlar del tema. Quan hem fet abordatge aquí, a Catalunya, hem tingut més problemes culturals i d’idioma amb les dones, i acaba no sent un abordatge efectiu. És millor que el metge, el pediatre o els mestres de la nena parlin amb elles perquè ja tenen un clima de confiança que és fonamental perquè parlin.

Intentem que als abordatges es tractin diverses temàtiques i no se centrin en la MGF. Incorporem temes d’identitat, de cultura, de religió, i ja després passem a la mutilació genital femenina, però els hi costa perquè encara és un tema tabú.

Com es mostren els homes a Gàmbia quan parleu de la MGF?

Just ara estem elaborant un estudi amb els homes de Gàmbia i els de Catalunya. El que s’observa d’entrada és el desconeixement. Tenen poder de decisió, però no saben de què va. Quan entenen les conseqüències que té, que estem parlant de les seves filles, les seves dones o les seves tietes... quan coneixen més del tema, canvien d’opinió.

Des de l’Institut Català de Salut (ICS) tenen un protocol de prevenció i actuació per ajudar a professionals a saber com actuar davant d’un possible cas. Parlen que el paper de l’escola és fonamental i que s’ha d’intervenir com més aviat millor.

Que els professionals estiguin informats és essencial. L’Institut Català de Salut els últims mesos s'ha adaptat i ha fet les formacions en format virtual.

Una de les opcions que tenen les dones que han patit la mutilació genital femenina és la reconstrucció genital.

Realment, es fan molt poques reconstruccions. No es parla prou, però hi ha experiències de dones que s’han fet la reconstrucció i no ha estat la solució. És tornar a passar pel mateix, per un bisturí i per un trauma. Els diners s’haurien de redirigir a fer acompanyament psicològic perquè això la reconstrucció no ho repara.

Abans parlàvem de les lleis espanyoles, però hi ha més exemples. El passat 22 de gener, el Govern d’Egipte va aprovar una reforma de la llei contra l'ablació, elevant a fins a vint anys de presó als responsables. Creus que la solució ha de passar per la legislació?

Nosaltres sempre diem que la llei és un marc des del qual es pot actuar. Per exemple, a Gàmbia l'any 2004 era un tema vetat, no es podia ni parlar al respecte. El que fa una llei és poder planificar una acció, anar en conjunt amb el govern... però una llei no canvia una realitat per si sola, no almenys a curt termini. Es necessita sensibilització, que sembla que no doni solucions a curt termini, però sí a llarg termini, sent part de la solució definitiva. 

Com es pot col·laborar amb la Fundació Wassu?

Per una banda, necessitem un perfil de professional d’atenció primària, de la comunicació, un jurista, etc. Ens poden ajudar en assessorament, com a tècnics ... Sempre som poques mans a les entitats socials, i nosaltres no som una excepció.

D’altra banda, estem obertes a donatius via transferència bancària, sobretot va destinat als projectes a Gàmbia. Però com més es pot ajudar és informant-se, sensibilitzant-se i no creant estigmatització sobre el tema.