Pont Solidari al Món és una associació catalana que va néixer amb la voluntat de col·laborar en els projectes que l'ONG americana Citta té a l'Índia i el Nepal. La tasca de l'entitat va sobretot dirigida a millorar l'educació i la salut de pobles amb greus dificultats econòmiques i que es troben molt allunyats de les capitals.

La Neus Jové, metgessa de professió, és la presidenta d'una entitat que, tot i les dificultats que s'han derivat per la pandèmia de la Covid-19, continua amb els seus projectes sobre el terreny. Jové es va incorporar a Pont Solidari al Món l'any 2011 a través de la seva amiga, la Marta Miquel, cofundadora i presidenta de l'entitat fins al febrer de 2019, quan, malauradament va traspassar.

Parlem amb la Neus sobre Pont Solidari al Món, la seva tasca i el Nepal, un país en el qual es troba el principal projecte de l'entitat i del qual assegura que és "un país meravellós".

Quina és la història de Pont Solidari al Món?

La Marta Miquel, en un viatge a l'Índia, va tenir notícies d'un hospital petit al bell mig del país, en una zona poc turística. L'hospital estava descuidat, totalment desfet. Ella, que també era metgessa, va demanar un permís de sis mesos per poder treballar a l'hospital, que gestionava l'ONG americana Citta, amb l'objectiu de reformar-lo.

Va ser llavors quan la vaig acompanyar amb un projecte molt específic. Vam iniciar un programa de revisió de la vista als veïns i veïnes dels poblets del voltant, així com a les escoles, i des de l'hospital vam facilitar ulleres antigues, però graduades per un professional, a qui les necessités. En aquest moment neix l'entitat i iniciem la nostra tasca ajudant en casos concrets a l'ONG Citta.

I quan s'inicia la connexió de Pont Solidari al Món amb el Nepal?

L'abril del 2015, amb el terratrèmol del Nepal en el qual moren unes 9.000 persones, la majoria a Katmandú. La Marta va viatjar al Nepal per ajudar i, en veure el desastre, va decidir, juntament amb el president de Citta, buscar una zona afectada pel terratrèmol, que no tingués cobertura sanitària, per fer un hospital petit, rural i poder ajudar a la gent afectada.

La Marta va convèncer al president de Citta de tirar endavant el projecte, sent ella la persona qui supervisaria el centre perquè fos el més similar possible a un hospital europeu, en el sentit de tenir cura en la neteja i bon tracte als pacients, amb un servei mèdic senzill, però de qualitat.

I la idea es converteix en realitat.

El president de Citta va acceptar i, a través de la persona del país que li supervisava els altres projectes, van trobar un edifici a la zona de Sitalpati, al districte de Sindhuli, a l'est de Katmandú. Van aconseguir que el govern nepalès els cedís aquests edificis durant vint-i-cinc anys per fer el projecte sanitari. I el març de 2016 vam anar a la zona per començar a dissenyar l'hospital amb arquitectes i enginyers.

Quins són els serveis amb els quals compta l'hospital?

L'hospital pot atendre urgències, té un aparell de màquines de radiologia, un laboratori, una sala de parts, quinze llits i consultes externes. De moment no té quiròfan. El que volíem era que l'hospital el portés gent del Nepal, i aniríem cada any a supervisar i aportar econòmicament el que poguéssim aconseguir, que no és massa. I així està sent.

Si ens demanen material, els hi portem quan hi viatgem. Anem pagant el que podem, amb ajuda d'amics, familiars i dels vint socis que tenim, que paguen una quota mensual, el que ells volen. No paguem cap sou, ningú cobra res, tot és voluntari.

Enguany heu pogut anar al Nepal?

Totes les meves vacances les passo allà, però aquest any, per la pandèmia, no va poder ser. Si la situació millorés, la meva idea és anar al març o l'abril si és possible. La por no és tant per infectar-se, ja que et pot passar aquí, sinó per no poder tornar. Tinc una amiga que treballa a una escola allà, col·laborant amb una altra ONG. Va viatjar al febrer, però no va poder tornar fins a finals de juliol. Es va quedar allà tirada tres mesos tancada a l'habitació d'un hotel.

Quines tasques realitzeu quan hi aneu?

Jo allà de metge faig poc. Ja hi ha metges i no ens hi volem posar. El que sí que fem és anar pels poblats per parlar de l'Hospital, i explica'ls-hi que els poden atendre, que es poden fer radiografies, per exemple.

Al Nepal hi ha cultura d'anar a l'hospital?

Poca. Costa molt que hi vagin. De fet tenim una sala de part, però les dones continuen parint a casa. Viuen lluny, han de caminar, i quan estan malament, encara recorren a la persona més vella del poble. I a vegades, quan venen, ja és massa tard.

Heu notat un augment de gent que va a l'hospital?

Cada vegada la gent hi confia més. Sobretot quan han portat a algú i les coses han anat bé. El boca-orella funciona molt bé. Ara tenim una ambulància pròpia que, en cas que no els puguem atendre per la gravetat del cas, els podem portar a Katmandú.

Atenem més urgències any rere any. El que costa més és que es quedin a l'hospital. Normalment no poden, perquè han de munyir la vaca, o cuidar del camp. Si no ho fan ells, no ho fa ningú. Viuen al dia, si no recullen l'arròs no mengen. Llavors costa molt que es quedin ingressats.

Com ha estat l'afectació de la pandèmia a la població del Nepal?

Al nostre hospital, com la seva situació és molt remota, la població més propera viu molt dispersa i les cases estan molt separades entre elles, pràcticament no hem tingut cap cas. Quelcom semblant al que ha passat a la resta de pobles, on s'han detectat pocs casos.

El problema més gran ha estat a les grans ciutats, com Katmandú o Pokhara. Al país, segons l'última informació que tenim, hi havia al voltant de 20.000 afectats i unes 1.200 morts reconegudes, tot i que s'ha de tenir en compte que és difícil tenir una informació completa de la situació. Molts casos no estan detectats perquè només es poden fer PCR les persones que tenen més diners.

Quines són les principals patologies que s'han de tractar al Nepal?

El que hi ha és molta patologia dels infants. Problemes respiratoris, diarrees i afectacions de la pell, a més de traumatismes.

I per part de les persones adultes?

A banda de les caigudes per la manca d'il·luminació i els accidents de furgoneta per la proximitat que té l'hospital amb la carretera, tenen molts problemes respiratoris, ja que cuinen dins les cases, amb el fum. A la nostra zona també hi ha bastant alcoholisme, ja que no tenen gaire més a fer a banda de treballar.

També veiem molta patologia ginecològica, la malaltia inflamatòria pelviana, una mena d'inflamació crònica de la zona genital de les dones. Com el Nepal és tan pobre, molts homes marxen a Oman o Dubai a treballar. Estan molts mesos fora, i suposo que tenen relacions fora del matrimoni. Quan tornen a casa, moltes vegades infecten a les dones.

Com és ser voluntària en un projecte així al Nepal?

​El Nepal és un país meravellós, la gent és fantàstica. Si no l'has visitat, sempre recomano visitar-lo perquè t'aportarà molt. Malgrat tot el que pateixen amb la seva vida quotidiana, que és duríssima, sempre riuen, sempre estan contents, són molt agraïts i això t'aporta molt interiorment, a mi és el que m'impulsa. Si puc ajudar en l'aspecte mèdic millor. Sempre dic que jo no sé el que els aporto, però el que m'aporten ells a mi és vint vegades més del que jo els hi podré donar mai. És un país fantàstic.

Si algú està pensant a col·laborar d'alguna manera amb vosaltres, quines opcions hi ha?

Es poden fer col·laboracions, però sempre parlant amb la directora d'infermeria de l'hospital, que és qui ho organitza. Moltes vegades la gent es pensa que estar allà és com estar a un hospital d'aquí, que hi ha moltes urgències cada dia, i no és així. Les fem, però hi ha altres tasques, com anar a les escoles a fer prevenció. Parlem amb els infants sobre higiene, que fer en cas d'incendi o com posar fèrules d'immobilització en cas que algú es trenqui una cama.