Ningú amb el cap a lloc creuria que té sentit combatre la pesca il·legal i la sobrepesca promovent les mateixes pràctiques contra les quals es vol lluitar. Això, a grans trets, és el que està passant amb l’aqüicultura i la indústria de la farina de peix a països com Gàmbia.

La Noemí Fuster ha estat testimoni d’aquest sense sentit, que està provocant gravíssims impactes en múltiples àmbits al país de l’Àfrica occidental i ha avançat de la mà de companyies xineses que han instal·lat les seves factories a la costa gambiana.

En parlem amb la Noemí, activista implicada en la denúncia d’injustícies i defensora de causes ambientals. Tota la seva tasca i els projectes que duu a terme es poden seguir fil per randa a través del seu compte d’Instagram.

Qui és la Noemí Fuster?

Soc doctora en microbiologia per la Universitat de Barcelona (UB) i el 2008 vaig fundar la meva primera ONG, Africa Stop Malaria. A través de l’entitat, organitzem viatges de persones voluntàries a Gàmbia i el Senegal durant la temporada de pluges per col·locar mosquiteres.

No és l’única ONG que has fundat.

No, el 2016 va sorgir BonDiaMón, que inicialment era un canal de YouTube per donar visibilitat a entitats petites del tercer sector. Amb tot, arran dels meus viatges a Gàmbia i el Senegal, de seguida vaig veure que amb Africa Stop Malaria no podíem donar resposta a totes les demandes que teníem, com fer un centre de salut o altres tasques. Així, BonDiaMón es va convertir en una entitat sense ànim de lucre i ens ha permès fer altres projectes, que han derivat cap a àmbits com la seguretat alimentària o la salut planetària, entre altres.

Quina és la vostra filosofia pel que fa a la cooperació?

Està molt relacionada amb la paraula mandinkà ‘Tesito’, que significa estrènyer-se el cinturó. Això vol dir que quan tenim un projecte entre mans, tots ens hem d’ajustar el cinturó, també la comunitat local. A BonDiaMón fem projectes que sorgeixen de la comunitat local i que fem conjuntament amb ells. Si, per exemple, fem un centre de salut, la població local posa la mà d’obra.

Us allunyeu de l’assistencialisme.

La idea és sempre treballar en equip i no portar idees preconcebudes del Nord Global, perquè o no funcionaran o no són una necessitat. És cabdal que la comunitat es faci seus els projectes perquè si no és així, no tindran futur.

Parlem de la problemàtica de la pesca i de la indústria de la farina de peix a Gàmbia. Quin és el context?

A partir del 2016, el país experimenta un canvi molt gran: es deslliura del dictador i s’obre a la inversió estrangera. I la Xina entra per la porta gran i instal·la tres factories de processament de peix en uns trenta quilòmetres de costa que té Gàmbia. Aquesta indústria transforma el peix en farina i oli de peix, un producte que s’utilitza de forma molt majoritària a l’aqüicultura.

Què és l’aqüicultura?

És la cria controlada d’espècies que viuen a l’aigua. Si donem un cop d’ull al web Acuicultura de España, es presenta com la solució a la sobrepesca i la pesca il·legal. Per tant, sobre el paper, està molt bé perquè arrosseguem moltes dècades de pesca industrial i estem esprement els oceans. La idea, doncs, és que deixem de pescar i mengem peix de granja. Ells mateixos, per exemple, presumeixen d’assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), quan la realitat és que no en compleixen ni un.

Quin és el problema?

El problema és que estem pescant per alimentar peixos de granja. Ho resumeix molt bé una frase del que va ser director de l’Instituto de Acuicultura Torre de la Sal, José Miguel Cerdá Reverter, que diu que anem al mar a capturar peixos petits que no ens agrada menjar al nord global, per transformar-los en pinso per alimentar espècies que sí que ens agrada menjar. Tot plegat és molt pervers i comporta molts problemes, de pèrdues per exemple. En el procés de transformar el peix en farina, de cada cinc quilos de peix se’n pot treure un de farina.

Quins impactes genera aquesta indústria a Gàmbia?

La indústria de la farina de peix està provocant impactes molt perversos a Gàmbia, en múltiples àmbits, com l’ambiental, el social, l’econòmic o el de gènere. Per exemple, pel que fa a l’ambiental, i d’aquí es va destapar tot plegat el 2017, la llacuna de la Reserva Natural de Bolong Fenyo, que està a prop d’una d’aquestes factories i sempre ha estat gestionada per la comunitat local, va aparèixer un dia tenyida de color rosa i amb tots els animals morts.

I què va passar?

Un microbiòleg gambià va analitzar l’aigua i hi va trobar metalls pesants com l’arsènic, fosfats i nitrats. Això va provocar una mena de revolta i les protestes van acabar amb destrosses a les factories. L’endemà, es va engarjolar les activistes, els danys es van reparar i hi va aparèixer una bandera xinesa. Per tant, l’abocament de substàncies tòxiques és un dels problemes ambientals que genera aquesta indústria.

No és l’únic dels problemes.

No, també hi ha un munt de peix que acaba descartat i llançat quan les factories no donen més de si, problemes amb la llum de la xarxa, que no té la mida que hauria de tenir, o pràctiques de pesca il·legal, entre altres.

També has parlat de problemes socials.

La situació, i crec que és inèdita a l’Àfrica, ha provocat enfrontaments entre les persones joves i la gent gran. Al continent, la gent gran és molt valorada i respectada pels coneixements i l’experiència que tenen, i és clar, els xinesos, quan van arribar, es van dirigir a aquest grup i els van subornar. De fet, si passeges per ciutats com Gunjur, les cases més grans són les de persones que han fet tractes amb els xinesos. Això ha dividit la població, les persones joves veuen com s’estan quedant sense recursos i s’han enfrontat a qui col·labora amb els xinesos.

"La inseguretat alimentària està augmentant a Gàmbia pels impactes d’aquesta indústria".

La situació és molt greu.

També podem parlar de les precàries condicions laborals a les factories o l’afectació a l’ecoturisme, que s’ha ressentit perquè les fortes olors que desprenen les factories no permeten visitar la zona. O els impactes de gènere, que tenen a veure amb el gran descens de les dones que es dediquen a ser peixateres i s’han quedat sense feina.

La mateixa població gambiana ja no pot consumir aquest peix…

Exacte, perquè el peix s’ha encarit moltíssim i no hi poden accedir. La dieta de la comunitat local se sustenta en bona part en el peix bonga i la sardinella, que són peixos pelàgics i molt importants per a la xarxa tròfica, i són dues de les espècies més perseguides per aquestes factories. Jo mateixa tinc amics gambians que em diuen que abans aquests peixos els donaven de franc quan ajudaven els pescadors, i ara són inaccessibles.

Vas poder entrar en alguna d’aquestes factories. Què hi vas veure?

Hi vaig entrar gràcies a un contacte amb el personal de seguretat i amb una persona xinesa que estava allà. Vaig veure com carregaven els contenidors amb camions. L’estona que hi vaig ser, van carregar dos contenidors, cadascun d’ell amb capacitat per a 420 sacs. Vaig calcular que hi van bolcar més de 200 tones de peix. Això, en només un dia i a la factoria més petita de les tres que hi ha.

I les autoritats gambianes ho permeten.

Tot es fa amb una impunitat absoluta, de manera opaca i amb el beneplàcit del Ministeri de Pesca de Gàmbia. És molt greu, la inseguretat alimentària augmenta a Gàmbia pels impactes d’aquesta indústria, i la desnutrició al país està agreujant malalties comunes com la malària, la pneumònia i la diarrea, entre altres.

Per tant, cal plantejar-se l'aqüicultura com un problema?

Sincerament, penso que ens ho hem de replantejar com a consumidors. Tenim aquest poder per canviar les coses i es pot fer. Com a consumidors, estem sent enganyats perquè estem fomentant una indústria perversa i, a més, aquestes granges de peixos estan provocant que els peixos acabin malalts i plens de paràsits.

Com hauríem d’actuar?

Convé que assumim d’una vegada per totes que l’aqüicultura no és sostenible i que fomentem al màxim el consum de peix de proximitat. Tenim llotges i confraries de pescadors meravelloses que avui estan fumudes perquè costa molt trobar relleu generacional. Ajudem-los. I també crec que cal promoure altres tipus de proteïnes vegetals per alimentar-nos més enllà del peix d’aqüicultura. Aprofitem l’ampli ventall de possibilitats que tenim.