Olga Grueso: “La burocràcia ens complica la feina, però el repte és continuar defensant les més vulnerables”
Comparteix
L’activista i cofundadora de l’ONG Dagua ens explica com l’entitat treballa entre Colòmbia i Girona per garantir els drets i les necessitats bàsiques de les persones amb menys recursos.
L’Olga Grueso va arribar de Colòmbia a Girona ja fa més de trenta anys. En un dels viatges que va fer al seu país, va viure una experiència que encara avui no ha pogut oblidar. D’aquest impacte va néixer l’ONG Dagua, una associació que fa gairebé vint anys que dona suport a infants, dones i la població amb menys recursos de Buenaventura (Colòmbia).
A la capital del Gironès, l’entitat també impulsa projectes d’acollida, formació i sensibilització amb la població migrant nouvinguda, especialment de l'Amèrica Llatina. L’Olga reivindica el valor del compromís amb les més vulnerables, alhora que denuncia els obstacles que la burocràcia posa al treball social que duen a terme. De tot plegat, en parlem amb ella.
Quin és l’origen de l’ONG Dagua?
Jo ja vivia a Catalunya —hi vaig arribar el 2006—, però l’origen de tot ve d’un viatge que vaig fer a Colòmbia. Vaig anar a Buenaventura i, en aquell moment, la zona estava immersa en ple conflicte armat. Al barri on avui treballem en projectes de cooperació hi havia el que s’anomena ‘barreres invisibles’, perquè hi convivien tres grups armats: les FARC, l’ELN i els paramilitars. Això provocava enfrontaments constants entre ells.
Què són les barreres invisibles?
Significa que un grup armat no pot travessar el barri o la zona controlada per un altre grup, perquè es considera una invasió del seu territori. I aquesta restricció no afecta només els grups en conflicte, sinó també les mateixes persones que hi viuen. Per entendre-ho millor, seria com si una persona del barri de Gràcia passés a la Sagrada Família —imaginant que a Gràcia hi ha les FARC i a la Sagrada Família, l’ELN—. Tot i no tenir res a veure amb cap d’aquests grups o bandes criminals, aquesta persona podria ser assassinada simplement per creuar d’un barri a l’altre. Això són les anomenades barreres invisibles.
Aquesta situació ja s’ha acabat?
No és cosa del passat, avui dia encara hi són. No ha canviat res. Ja fa pràcticament vint anys que vam fundar Dagua i la situació continua igual. Recordo perfectament que, en un d’aquells enfrontaments, just al punt estratègic on tenim el menjador, hi va haver una topada entre aquests tres grups armats. Aquell dia van assassinar moltes persones, i sobretot, hi va haver infants ferits.
I vau decidir actuar.
Tinc una imatge gravada al cap: un noi que passava amb una moto, amb un infant ferit al davant i un altre darrere… Va ser un impacte molt fort, no m’ho esperava. A partir d’aquell moment ens vam preguntar què passaria amb aquells infants ferits, què se’n faria d’ells. Colòmbia es considerava un país desafavorit, però també emergent, i tot plegat em va commocionar perquè mai havia viscut una situació així. D’aquella preocupació va néixer Dagua, que vam fundar entre tres dones que coneixíem la realitat de Buenaventura: l’Estefania, mestra i logopeda de Barcelona; la Julieta, metgessa; i jo.
A Colòmbia, centreu la vostra acció a Buenaventura.
Sí, treballem a Buenaventura, una ciutat del Valle del Cauca. És el principal port del Pacífic i de tot Colòmbia, per on entra prop del 75% de l’economia del país. En teoria hauria de ser una ciutat pròspera i desenvolupada, però la realitat és molt diferent: avui té una taxa d’atur que arriba al 75% i un 85% de la població viu en situació de pobresa. És una ciutat portuària amb més de mig milió d’habitants, la majoria dels quals es mouen entre el llindar de la pobresa i la misèria. Antigament en dèiem pobresa; ara, senzillament, parlem de misèria.
Un altre problema és el racisme.
Sí, perquè Buenaventura té prop d’un 90% de població afrodescendent. A Colòmbia, encara avui, el racisme és una realitat, i aquesta vulnerabilitat s’accentua perquè es tracta d’una població afro històricament discriminada. No s’han tingut en compte les seves necessitats ni se’ls ha donat la importància que mereixen.
Parlem dels objectius que us van portar a crear l’ONG.
Vam començar donant resposta a una de les necessitats més urgents: l’alimentació infantil. Vam posar en marxa un menjador i vam començar amb una trentena d’infants; i avui ja en són prop de vuitanta. També treballem per garantir-ne l’educació, oferint beques escolars a criatures òrfenes o sota la cura de ties i àvies, sovint sense recursos i que pràcticament viuen al carrer. D’altra banda, abordem un altre aspecte essencial, que és la salut. A Buenaventura no hi ha hospitals, així que fem revisions, controls de creixement i jornades mèdiques comunitàries per cobrir, en la mesura del possible, aquesta manca d’atenció sanitària.
No només treballeu a Colòmbia, també desenvolupeu projectes a Catalunya.
Sí, exactament. Aquí ens vam veure amb la necessitat d’organitzar tallers psicoformatius i de sensibilització per donar a conèixer els nostres projectes a Colòmbia i la realitat dels països del Sud Global. Però, amb l’augment de la població llatina i les demandes que rebíem cada dia, també vam començar a fer acció social a Girona.
Quina mena d’accions dueu a terme?
Fem petites acollides i oferim assessorament, perquè moltes persones arriben molt desinformades. Sovint la tendència és buscar altres persones migrants i es creen guetos que perpetuen aquesta manca d’informació. Per això oferim orientació jurídica —per a tràmits de regularització, estrangeria, padró, accés al sistema sanitari o al treball, entre altres—, acompanyament emocional i un espai de comunicació: la ràdio ‘En la buena’, des d’on informem, defensem i sensibilitzem sobre els drets humans.
Em pots citar un parell de projectes concrets que us defineixin com a entitat?
Sí. A Colòmbia desenvolupem el projecte 'Viure els valors', amb el lema 'Viure els valors, formar personalitats'. És una iniciativa integral que engloba l’educació, la defensa dels drets de la infància i la formació en valors humans. A Girona, impulsem el projecte 'Cuidem i cuidem-nos', adreçat principalment a dones llatines que treballen com a cuidadores d’infants i persones grans. L’objectiu és, precisament, cuidar la cuidadora: tenir cura de la seva salut mental, del seu cos i del seu entorn.
Esteu satisfetes amb l’impacte que heu aconseguit?
Pel que fa a la feina, sí, n’estem satisfetes. El que realment ens desanima és la burocràcia, que cada vegada és més complexa. Vivim de subvencions, però les convocatòries arriben tard i amb massa protocols i tràmits. Això et desgasta, perquè l’objectiu és atendre les persones, i al final acabes dedicant més temps als papers i a les justificacions que a l’atenció a les persones. Com podem cuidar i acompanyar si ens passem el dia fent paperassa?
I més enllà de la burocràcia, quines principals dificultats teniu per fer la vostra tasca?
La principal dificultat és la manca de recursos. Som una ONG petita, basada en el voluntariat, i abans tot era més assequible; ara és molt més complicat. Sembla que les entitats hagin d’estar completament professionalitzades, amb tècnics que redactin i justifiquin projectes, facin informes, formacions o reunions constants. Tot això ens allunya del més important: la tasca directa amb les persones. Necessitem més personal qualificat, però no tenim els recursos per poder-lo contractar.
Suposo que el treball en xarxa és cabdal per a vosaltres. Fins a quin punt és important connectar amb altres entitats?
Moltíssim. El treball en xarxa és més gratificant i més suportable. Si treballem en equip amb altres associacions, compartim la càrrega i som més eficaces.
Si ampliem el focus, creus que som una bona societat d’acollida o encara queda camí per fer, segons la vostra experiència?
A nivell general, diria que sí, que Catalunya és una societat acollidora. Personalment, mai he tingut problemes. Amb tot, també percebo un cert retrocés. Visc aquí des del 1993 —ja fa més de trenta anys—, i recordo que, quan vaig arribar, Catalunya era molt oberta. Per exemple, en comparació amb Madrid, em vaig sentir molt més ben acollida. Vaig poder estudiar, treballar i gaudir de les mateixes oportunitats que qualsevol catalana.
Això ha canviat?
He notat un canvi, especialment a Girona. Moltes persones migrants que atenem se senten desplaçades. Quan hi vaig arribar, em vaig sentir ben rebuda, però avui hi percebo més recel i més distància.
Quins reptes de futur teniu al cap per a Dagua?
Com he comentat, la burocràcia ens complica la feina, però el repte és continuar defensant les més vulnerables i treballant per la defensa dels drets humans. Però, és clar, necessitem ajuda i recursos.
Afegeix un nou comentari