Ona Anglada Pujol (Banyoles, 1994) va ser escollida el passat 10 d’abril presidenta d’Amnistia Internacional Catalunya. Doctoranda en comunicació a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), guionista i comunicadora, Anglada assumeix el càrrec amb moltes ganes de fer servei a l’organització, de la que ja era vicepresidenta. Durant l’any que ocuparà el càrrec, la nova presidenta té coll avall que les vulneracions de drets humans vinculades als efectes de la pandèmia centraran la seva tasca.

Quan comença la teva vinculació amb Amnistia Internacional?

Vaig començar a fer activisme a Amnistia Internacional el 2013, a l'època en què anava a l'universitat, però ja coneixia l’organització perquè la meva mare i la meva àvia eren sòcies i sempre havia estat molt present a casa meva. Ara bé, la meva faceta com a activista comença quan estic fent segon de carrera, em volia involucrar en la vida universitària i fer quelcom de caràcter més social, així que em vaig decidir per entrar-hi. Aquest va ser el meu primer contacte de forma més compromesa i continuada amb l'activisme social.

I ara n’ets la presidenta, com afrontes aquesta nova etapa?

Contenta i amb moltes ganes, però també amb respecte perquè és un càrrec que imposa. El meu mandat serà curt, de només un any, perquè tenim limitació de mandats i jo ja en fa cinc que formo part del comitè executiu, i en puc estar un màxim de sis. Serà breu però intens, perquè arriba en un moment molt complicat arran de la pandèmia. Tinc la sort que tant l'equip tècnic que hi ha a l'oficina com la resta del comitè executiu són gent molt potent, molt trempada, i això m’aporta aquesta tranquil·litat de pensar que la feina és compartida.

Ja heu definit quines seran les línies mestres que centraran la tasca de l’organització durant el teu mandat?

Vam celebrar una assemblea fa un parell de setmanes i vam parlar de quines línies guiarien la nostra actuació aquest any, que en moltes coses estan alineades amb les de l’organització tant en l’àmbit internacional com espanyol. I és clar, també hem definit problemàtiques més properes amb les quals podem tenir més impacte.

Segur que l’afectació de la pandèmia ocuparà un lloc destacat.

Està clar que aquest serà un tema que centrarà molt la nostra atenció. En aquest sentit, ara fa poc vam treure un informe sobre els centres d’atenció primària i és un tema que seguirem treballant, per exemple pel que fa a les residències i la vacunació, entre altres. Són qüestions que hem d’afrontar decididament, atesa la situació que vivim.

També treballarem temes vinculats amb les forces de seguretat, perquè arran de la pandèmia s’han produït nombrosos abusos de poder i actuacions molt qüestionables, i no només aquí a Catalunya sinó a tot el món. Igualment, seguirem treballant, com hem fet des de fa anys, amb problemàtiques vinculades a la llibertat d'expressió i la llei mordassa, i seguirem fent pressió per aconseguir la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, empresonats des del 2017.

La irrupció de la Covid ho ha empitjorat tot.

Nosaltres sempre diem que la pandèmia ha empitjorat l’estat d’un món que ja estava ferit. Ho plantegem així perquè sobretot n’han patit els efectes les persones que ja sofrien més discriminacions i més vulneracions de drets humans. Un clar exemple és el cas de les persones refugiades, que s’han quedat completament desprotegides i han vist com es tancaven les fronteres. També les persones més pobres, que potser es guanyaven la vida com podien en l'economia informal i no han pogut treballar ni accedir a ajudes socials.

I és clar, les dones, que han estat més exposades a tota mena de violències com la intrafamiliar, entre altres.

La situació de moltes dones durant el confinament va ser molt dura, sembla evident que van fallar els mecanismes de protecció.

Sí, totalment. Moltes s'han vist obligades a viure situacions de violència a casa i hi ha hagut moltes dificultats a l'hora d'abordar aquesta situació. És un tema que ens ha preocupat molt i creiem que no es va actuar amb prou rapidesa per trobar mecanismes per poder protegir-les.

Pel que fa a les restriccions de drets imposades arran de la pandèmia, temeu que hagin arribat per quedar-se?

Aquesta és una qüestió que ens fa patir molt perquè hem vist que, en comptes de reforçar alguns drets i augmentar la protecció de les persones més vulnerables, el que ha passat és gairebé el contrari.

La pandèmia ha estat l'excusa que han utilitzat alguns dirigents polítics per aplicar més restriccions de drets humans i per endurir aquestes vulneracions, per excloure i demonitzar encara més aquestes persones. Sembla que el món, enmig d’una crisi d’aquestes dimensions, s'ha tornat més excloent i menys solidari. Ho estem veient amb les vacunes i la cooperació internacional, per exemple.

També hem vist exemples positius d’esforç i solidaritat.

I tant, i també s'han de destacar. Parlem del personal sanitari, per exemple, que han estat uns herois en aquesta crisi i han treballat en condicions molt precàries, sense equips de protecció personal, i així i tot han fet aquest esforç. I arreu del món també hi ha gent que ha sortit al carrer a defensar drets, com ha passat als Estats Units amb el moviment Black Lives Matter. És cert que hi ha hagut mostres de solidaritat, però encara queda molt per fer.

Així, d’aquesta crisi no en sortirem millors?

Tant de bo sigui així, és cert que han sorgit onades de solidaritat i molta gent, tot i aquestes circumstàncies tan adverses, han seguit ajudant a altres persones o han fet aquest exercici de responsabilitat de quedar-se a casa. Penso que a nivell més individual segurament sí que hem vist certa esperança i solidaritat. Per contra, si parlem dels dirigents polítics, ha estat a la inversa. El que sí que tenim clar és que vindran temps difícils.

En el cas d’Espanya, l’informe anual d’Amnistia Internacional ha posat molt el focus en la manca de recursos sanitaris, materials i humans, per fer front a la pandèmia. És un problema que ve de lluny?

Sí, ve de totes les polítiques d'austeritat, que fa molt de temps que ens preocupen. El sistema sanitari d’aquest país ja estava malament, especialment l'atenció primària, i aquesta crisi encara l’ha enfonsat més. Tot plegat és producte d’aquesta falta d'inversió i de recursos. Ara hem vist el gran impacte que ha tingut tot plegat en el dret a la salut de la població. El que ha passat amb les residències n’és un exemple, hem vist com a molta gent no la derivaven als hospitals, fet que atempta contra el seu dret a la salut.

Com ha afectat la pandèmia al funcionament de l’organització?

Ha estat difícil perquè nosaltres funcionem sobretot amb grups locals i universitaris, amb grups de persones activistes que fan accions al carrer, des de fer una exposició, a un cinefòrum, una performance... I és clar, de sobte ens vam trobar que això no era possible.

El 2020 ha estat un any de cuidar-nos, que tothom estigués bé, i intentar donar el màxim suport a les persones i també al personal de l'oficina en temes de conciliació i teletreball. I pensar molt en com podem seguir treballant pels drets humans des de la distància i la virtualitat. És quelcom que seguirem duent a terme aquest any, però és complicat perquè no hi estem acostumades.

Sembla que la pandèmia hagi estat l’únic que ha passat el 2020. Hem perdut la perspectiva sobre altres situacions de vulneracions de drets humans que es produeixen cada dia arreu del món?

Està clar que la pandèmia ho ha absorbit tot, però han passat moltes altres coses al món. El moviment del Black Lives Matter, que aquests dies torna a estar molt candent, o l'impacte que causa l'emergència climàtica en els drets humans. En aquest sentit, hi ha hagut efectes molt catastròfics de fenòmens meteorològics extrems com tempestes tropicals. Tot això ha seguit passant i convé no deixar-ho de banda, també la situació dels refugiats, que ja ni tan sols està a l’agenda política. Aquí a Espanya podem parlar de la llei mordassa i el cas del Pablo Hasel.

Us preocupa especialment l’estat de la llibertat d’expressió a Espanya?

Sí, sobretot des del 2015, quan es va aprovar la llei mordassa i que fa anys que denunciem. No només en el cas de Hasel, també en el de molts altres rapers, activistes o tuitaires a qui s’ha vulnerat la seva llibertat d’expressió.

Malauradament, és un patró que s'està repetint a Espanya. És molt preocupant que s'estigui enviant gent a la presó per un tuit o una lletra d'una cançó. També per l'efecte dissuasiu que això pot tenir, és a dir, que la gent abans de fer o escriure segons què es plantegi no fer-ho pels problemes que li pugui implicar. El cas del Pablo Hasel ha estat l'espurna que ha fet saltar tota aquesta indignació.

També has parlat del cas de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

És un tema que ja vam denunciar pocs dies després de la seva entrada en presó preventiva. I seguim demanant la seva llibertat immediata. Ens preocupa que al codi penal espanyol el delicte de sedició està definit amb molta vaguetat i això permet que es puguin vulnerar els drets, com ha passat. I en el cas dels Jordis, que són societat civil, és a dir, que, d’acord amb el dret internacional, creiem que s'ha restringit el seu dret a la llibertat d'expressió.