“La majoria d’empreses tenen plans de Responsabilitat Social Corporativa molt bonics però no de retre comptes. L’interès és comunicatiu i de màrqueting”, opina Orencio Vázquez, coordinador de l’Observatorio de la Responsabilidad Social Corporativa (RSC).

La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) té per objectiu millorar aspectes socials i econòmics i es duu a terme a les empreses de manera diversa: des que els treballadors realitzin un voluntariat un cop l’any a que les empreses elaborin plans en relació a la inclusió social, el medi ambient, o altres temes socials. Segons l’Observatori de l’RSC és “una forma de dirigir les empreses basada en la gestió dels impactes que la seva activitat genera sobre els seus clients, empleats, accionistes, comunitats locals, medi ambient i sobre la societat en general”.

Moltes ONG’s de justícia global denuncien, però, que es tracta d’una estratègia de rentada d’imatge davant les vulneracions de drets humans i laborals i normatives mediambientals que perpetren les grans transacionals. En el cas de la petita i mitjana empresa, les fonts consultades tenen clar que queden al marge d’aquest debat ja que l’impacte en termes globals que provoquen és reduït.

Dades creuades

L’estudi del passat juliol de l’ONG internacional Carbon Majors denunciava les firmes que més van contaminar entre el 1988 i 2015. Entre les 100 primeres firmes, algunes d’espanyoles. Per exemple, la companyia energètica Repsol. Al seu torn, la mateixa Repsol apareixia al rànquing mundial de les empreses més sostenibles segons l’ l’Índex de Sostenibilitat Dow Jones (DJSI) del 2016, elaborat per la firma d’inversió en sostenibilitat RobecoSAM i S&P Dow Jones. Al costat de Repsol hi ha altres firmes espanyoles com Telefónica o Inditex. Enguany, Inditex també ha estat escollida com la líder espanyola en sostenibilitat del sector tèxtil sostenible.

Inditex no només apareix en aquests informes. De la marca Zara (del grup Inditex), també en parla l’estudi Moda Sucia, publicat el passat mes de juny per Ecologistas en Acción en col·laboració amb l’ONG Changing Markets Foundations. Aquest informe afirma que, aquesta, és una de les empreses que es proveeixen de viscosa produïda en fàbriques que vessen residus tòxics perjudicant el medi ambient i la salut de les persones a països productors com la Xina, Indonèsia o l’Índia.

Un altre cas d’aquesta dualitat succeeix en les empreses d’electrònica. Samsung Exposed, per exemple, és un web realitzat per la Confederació Sindical Internacional, que denuncia pràctiques de Samsung en relació a explotació laboral a treballadors d’empreses subcontractades i la política antisindical de l’empresa. També denuncia altres companyies com Apple, de qui afirma que ha arribat a evadir “56.900 milions de dòlars als EE.UU”.

Aquestes denúncies sorprenen respecte la reputació que tenen. Apple es troba en vintena posició de l’índex de reputació que elabora anualment el Reputation Institute, el Global RepTrak 100. Enguany, degut a l’escàndol amb un dels seus mòbils, Samsung ha caigut a la 70a posició. Al lloc 92, la única empresa espanyola: Inditex.

Davant d’aquest entramat, què prendre en referència? El debat real té a veure amb parlar de l’impacte de les empreses, les externalitats (en termes econòmics), els efectes que produeix l’activitat d’una empresa al seu entorn. En aquest doble joc, però, té sentit parlar d’RSC com una responsabilitat real o és només una rentada d’imatge? En definitiva, la Responsabilitat Social Corporativa és qüestió d’ètica o d’estètica?

Paradisos fiscals, externalització, subcontractació i auditories no independents són algunes de les pràctiques que les ONG i altres organismes denuncien com a trampa de l'RSC.

RSC i empreses transacionals: un oxímoron?

Jesús Carrión és coordinador del Col·lectiu Ronda, una cooperativa d’assessoria jurídica, laboral, fiscal, econòmica i social. Abans, però, va estar molts anys vinculat a l’Observatori del Deute en la Globalització i a diverses iniciatives de justícia global. “L’RSC és falsa. Si les transnacionals segueixen vulnerant drets, de què serveix parlar de Responsabilitat? La piràmide que regeix la societat està invertida: els drets humans haurien d’estar a la cúspide i no hauria d’haver-hi cap dret comercial que pogués trepitjar un dret humà”, afirma.

El 1999, les Nacions Unides va impulsar el Pacte Mundial, una iniciativa internacional per promoure la sostenibilitat i responsabilitat en la praxi empresarial que inclou deu principis sobre “drets humans i empresa, normes laborals, medi ambient i lluita contra la corrupció en les activitats i l'estratègia de negoci de les empreses”. Quasi 13.000 companyies de 145 països diferents hi estan adherides, un miler de les quals són espanyoles.

Carrión opina, però, que és una mesura totalment insuficient, ja que l’adhesió al Pacte és voluntària però no implica un control clar en la pràctica empresarial. Sol Trumbo, del Transnational Institute (TNI), opina que “l’RSC és l’estratègia per part de les empreses per evitar la creació de normes vinculants, ”. EL TNI és una ONG que forma part de la Campanya Global, una iniciativa que aglutina 500 grups d’arreu del món, creada el 2014 i que vol culminar amb l’aprovació d’un tractat vinculant a la ONU que obligui a les empreses a complir drets humans i laborals dels treballadors i respecte mediambiental i pel territori. “Les normes voluntàries no funcionen: diversos plans d’aplicació voluntària en relació a les activitats de les transnacionals no han reduït els assassinats d’activistes o la destrucció de ecosistemes. Cal modificar-ho de manera urgent”, opina Trumbo.

L’externalització i la subcontractació també són dos dels principals objectius a combatre per part de les ONG i institucions que denuncien la pràctica empresarial de les grans companyies transnacionals. Alba Trepat, responsable de campanyes de SETEM, explica com, per exemple, aquestes tendències estan especialment esteses en el sector de l’electrònica on “les cadenes de producció són extremadament complicades i, a més, les empreses no expliquen clarament on tenen les fàbriques i a qui pertanyen”.

D’altra banda, les ONG també posen el focus amb les seus a paradisos fiscals. De fet, l’Observatorio de la Responsabilidad Social Corporativa, d’àmbit estatal, s’encarrega anualment d’analitzar les pràctiques de les empreses que formen part de l’Ibex35 i ha comprovat que l’any 2013, per exemple, 1.285 filials estaven en paradisos o nínxols fiscals mentre que “si parlem de responsabilitat, justament una de les principals responsabilitats d’una empresa és pagar al mateix territori on obté els beneficis”, denuncia Orencio Vázquez.

Alba Trepat també reclama posar atenció a les empreses auditores. “Les auditories socials són el gran frau i centre de l’engany que és l’RSC: les grans companyies contracten auditors que van a fàbriques que ja estan avisades de la visita i no parlen amb les persones treballadores o, si ho fan, aquestes estan amenaçades amb represàlies”.

Per fer front a aquest fet, diverses organitzacions promocionen actuacions com que les administracions públiques realitzin la compra de productes electrònics a empreses respectuoses amb els drets laborals dels seus treballadors. Un exemple d’això és Electronics Watch, una organització de supervisió independent que treballa per introduir mesures com que les inspeccions de les fàbriques les facin organitzacions locals i independents i que es detectin les vulneracions i s'impulsin mesures correctives. L’Ajuntament de Barcelona i l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat ja s’hi han adherit.

Lany 2013, per exemple, 1.285 filials d'empreses de l'Ibex35 estaven en paradisos o nínxols fiscals.

La situació a Catalunya

El debat sobre l’RSC es manté encara com un pols entre transnacionals i organitzacions de justícia global. Si bé, són les transnacionals les que dominen els canals de màrqueting i comunicació, la feina de les ONG en la denúncia de les vulneracions i els casos mediatitzats (esfondraments de fàbriques, per exemple), han provocat que els governs comencin a regular en aquest sentit.

Des de les organitzacions catalanes, l’estratègia passa per la creació del Centre d’avaluació dels impactes de les empreses catalanes a l’exterior, impulsat pel Grup de Treball d’Empresa i Drets Humans, format per la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia i Lafede.cat. Aquest Centre tindria capacitat sancionadora i seria de naturalesa pública, independent i dotat de personalitat jurídica pròpia. El Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la creació d’aquest òrgan el novembre del 2016 tot i que, des de llavors, no hi hagut avenços significatius. Alba Trepat, avisa que “caldrà seguir treballant en aquest tema perquè no quedi en res”.

Segons Sol Trumbo, però, aquest és un pas més que el que ha fet el Govern espanyol, que manté la postura de suport a la UE. Trumbo adverteix que “el pla d'acció nacional se centra en la sensibilització i la promoció dels drets humans als actors empresarials, però no inclou mesures efectives vinculants”. Tot i això, aquest octubre el Congrés de Diputats va aprovar la Llei de Contractes del Sector Públic, que ha de garantir contractes amb firmes més transparents i respectuoses.