Ruth Mañero: “L’educació i l’acompanyament són les claus per començar a trencar el cercle de pobresa infantil”

La Ruth Mañero s’ha implicat en causes socials des de ben jove i avui continua amb aquesta tasca al capdavant de l’ONG AMIC. L'entitat, que opera principalment a Guinea Bissau, dedica molts esforços a millorar les condicions de vida dels infants, amb un enfocament integral que combina educació, salut i el suport a les famílies, entre altres. 

La presidenta de l’ONG, molt vinculada a la Fundación Ivan Mañero, que dirigeix el seu germà, reflexiona sobre els reptes socials del país, les transformacions que ha experimentat i la necessitat de crear un impacte real i sostenible en la comunitat. A més, parlem amb ella sobre el paper central de l’educació com a motor de canvi per lluitar contra la pobresa infantil, en un país en què la meitat de la població té menys de quinze anys.

On i com comença la teva inquietud i compromís amb temes socials?

Tot parteix d’una qüestió d’educació familiar. Quan el meu germà i jo vam complir els catorze anys, una edat en què aleshores ja es podia començar a treballar, els nostres pares ens van donar l'opció de fer una acció social. I així ho vam fer aquí a Catalunya. Quan arribem a la majoria d’edat, el meu germà estudia medicina i marxa al Brasil a treballar amb la Fundación Nacional del Indio (FUNAI). Allà, va recórrer tot l’Amazones per atendre persones malaltes que no tenien accés a la sanitat. I els nostres camins es troben a l’ONG Metges Solidaris de Catalunya i comencem a treballar plegats.

Però vosaltres volíeu anar més enllà.

Sí, perquè ens adonem que anar a un lloc, fer una acció puntual i marxar, des del nostre punt de vista, només té un impacte puntual en la societat. I nosaltres el que buscàvem era generar un impacte real. 

Com arribeu a Guinea Bissau?

Hi arribem de la mà de Metges Solidaris, perquè amb ells recorrem tot el nord d’Àfrica, fins al Senegal, resseguint la ruta que antigament feia el Ral·li París-Dakar. El segon any que ho vam fer, es va decidir no entrar a Mauritània per qüestions de seguretat i es va optar per endinsar-se a Guinea Bissau i repartir tot el material humanitari que portàvem. A més, en aquell moment, Guinea Bissau acabava de sortir d’una guerra civil i de seguida vam veure que era un país molt pobre on hi havia molta feina per fer. 

Què us va xocar més del país?

Nosaltres volíem començar actuant en l’àmbit sanitari i ens adonem que és un país que està ple de criatures. De fet, avui la meitat de la població té menys de quinze anys. Per casualitat, allà coneixem gent que treballa amb infants i ens hi unim. A l’inici, actuem amb nens que estan cremats per les mines antipersones que hi havia al país. 

Hi ha un tema persona que encara us lliga més al país.

Sí, perquè en aquell moment el meu marit i jo, com a família, volíem adoptar un segon fill. I ens vam convertir en la primera família espanyola que va adoptar a Guinea Bissau. A partir d’això, ens vinculem molt a l’orfenat on adoptem, que es diu Casa Emanuel i que dirigeixen dues missioneres. A poc a poc, comencem a desenvolupar projectes i veiem que la comunitat ens accepta bé. Això és molt important per a nosaltres perquè sempre treballem molt amb la comunitat.

"A Guinea Bissau la meitat de la població té menys de quinze anys".

A partir d’aquí, comenceu a créixer.

Sí, el primer projecte que fem és per ajudar unes nenes que algú havia abandonat a un hospital. La seva mare havia mort, van néixer prematures i es van quedar oblidades en una incubadora, d’on en van sortir cremades de dalt a baix. D’aquesta manera, comencem a lligar infància amb salut, acollida i alimentació, i comencem a plantejar projectes en aquest sentit. 

Ara ja fa molts anys que treballeu a Guinea Bissau. Ha canviat molt el país en aquest temps?

En els últims anys, ha avançat en l’àmbit de la tecnologia. Quan vam arribar-hi, el 1999, havíem de comunicar-nos amb telèfons per satèl·lit perquè no hi havia xarxa telefònica, i molt menys mòbils. Això ha canviat. També s’ha fet alguna millora en carreteres, però encara queda molt per fer. Per exemple, la carretera que uneix el país amb el Senegal continua sent un camí de carro. També tenen un parlament i un palau presidencial nous, però en àmbits com l’educació i la sanitat, i a nivell social, la realitat és que no s’ha progressat gaire.  

I pel que fa a la infància?

En aquest sentit, una de les coses que comença a millorar és el concepte d’infància. A l’època en què vam arribar, els infants eren considerats com una mena de propietat que es podia utilitzar, per dir-ho d’alguna manera. Parlo en general i de cap manera vull dir que no s’estimin la canalla ni res d’això, simplement hi havia un concepte de la infància similar al que existia aquí fa cent o cent cinquanta anys. És a dir, que no es tenia tant en compte la seva salut o educació, per exemple, ni eren tan prioritaris com ho són per a nosaltres, sinó un membre més de la família que ha d’aportar com qualsevol altre. 

I això ha canviat?

S’ha fet una feina important en aquest sentit i avui s’entén millor que els infants han d’anar a l’escola, una idea que aleshores no era majoritària, ni de bon tros. Els pares et deien: ‘Jo no he anat a l’escola i estic viu’. 

Amb tot, les dificultats persisteixen.

Guinea Bissau continua sent un país ple de criatures i l’accés a les necessitats bàsiques, com la salut i l’alimentació, és molt limitat. L’accés a l’aigua potable no està garantit, les cases no tenen electricitat, ni bany. Tampoc hi ha banys públics i la gent fa les seves necessitats com ho feia fa tres-cents anys. El treball infantil continua a l’ordre del dia i es calcula que prop de la meitat dels infants no van a l’escola de manera regular, una situació que s’agreuja en el cas de les nenes. També continuen pràctiques com el matrimoni infantil o la mutilació genital femenina, que pateixen més del 50% de les nenes… Per tant, cal continuar treballant moltíssim. 

Què implica tot plegat per als infants del país?

El tema principal és que la societat s’adoni que els infants tenen unes necessitats diferents dels adults. És a dir, un infant necessita anar a l’escola, necessita menjar més d’un cop al dia, necessita una higiene diferent de la d’un adult, necessita anar al metge de manera habitual… I tot això els infants de Guinea Bissau no ho tenen.  

Vosaltres teniu cura que això no passi a les escoles que heu impulsat.

Sí, de fet, una de les raons per les quals els infants venen a les nostres escoles és perquè donem un àpat al dia, i és un àpat que els pares no han de donar. Allà, sobretot a les zones rurals, els infants mengen un cop al dia i amb això van tirant. També donem bidons d’aigua potable que es poden endur a casa, i això fa que no hagin d’anar a buscar-la al matí i puguin venir a l’escola, que per a ells és un espai segur. 

Canviar les coses implica transformar les mentalitats. 

En aquest sentit, una de les coses que tenim en marxa des de fa tres anys és una escola de pares, on volem fer-los entendre que els infants han d’anar a l’escola, al metge… Per exemple, aquest any, per matricular-se a l’escola estem exigint la cartilla de vacunació. Si no la tenen, no passa res perquè nosaltres ens ocupem d’acompanyar l’infant a vacunar-se de forma totalment gratuïta. És una manera d’inculcar la idea que la canalla s’ha de vacunar, perquè encara hi ha molts infants que moren d’escarlatina, de tos ferina o de diarrea, entre altres. 

No deu ser fàcil qüestionar idees que estan molt arrelades.

No és gens senzill, perquè allà un infant de quatre anys es veu com una persona totalment autònoma i, per tant, amb moltes responsabilitats. Aquí no els deixem ni baixar unes escales sols i allà es considera que són completament independents. Això és una de les coses en què cal treballar més, en una educació d’acompanyament i no d’autoritat. 

"Treballem per millorar la implicació familiar en una educació d'acompanyament, no d'autoritat".

A molts infants se’ls continua educant a cops?

Un estudi de l’Unicef explica que més del 90% dels infants del país reben disciplina violenta. Sovint els pares no entenen per què a les nostres escoles no es pega els nens, quan a altres centres sí que ho fan. Nosaltres intentem explicar que és totalment contraproduent, perquè si a una criatura se l’educa a cops, entendrà que la violència és una solució.  

És una tasca que requereix una mirada llarga.

Sí, però quan aconsegueixes resultats és realment agraïda. Veure a les reunions més de cent cinquanta pares i mares que volen aprendre una altra manera d’educar i que volen saber què necessiten els seus infants és molt gratificant. A més, nosaltres confiem molt en el paper de les noves generacions. 

Són la clau i el motor per canviar les coses.

Exacte. Per això a l’escola fem educació cívica, parlem de la igualtat de drets o estudiem dones que van ser heroïnes del país en diferents moments de la història. De fet, a Guinea Bissau tenen la Carmen Pereira, la primera dona que va ser presidenta d’un país africà. Volem educar les nenes a partir d’aquestes referents, i que els nens també ho vegin. A més, des de cinquè de primària fem educació sexual molt explícita, parlem de mutilació genital femenina, de matrimoni infantil, del dret al nostre propi cos. La idea és que el dia de demà, quan aquests nanos siguin pares, ho tindran molt més assumit i serà més fàcil. 

Parlem dels projectes de l’entitat. 

Ara mateix estem molt centrats en l’educació, des d’un punt de vista integral. Tenim una escola a Hafia que té 800 alumnes i que es pot dir que ja funciona sola, és a dir, que la gestiona personal del país i és un projecte autònom. Nosaltres només ens ocupem dels apadrinaments i de fer una mica de seguiment. I aquest curs hem inaugurat la nova Escola Innova, situada a Bissalanca, una zona rural i molt empobrida del país. 

Com es va plantejar el projecte de la nova escola?

Primer va ser una escola pilot, i va funcionar molt bé perquè les famílies volien aquesta escola. La vam plantejar per escolaritzar infants de primer a quart de primària, però les famílies ens van demanar més. Per ampliar-la, en plena pandèmia vam comprar un terreny a la zona que vam veure a través de Google Earth, atès que no podíem viatjar al país, i aquest curs ja l’hem pogut inaugurar. 

És un dels projectes més ambiciosos de l’entitat.

N’estem molt satisfets, perquè té aules grans i ben ventilades; banys per al professorat i l’alumnat; una cuina-laboratori molt gran on es fan els àpats i una cuina externa per a l’època seca; i una sala polivalent per fer-hi diferents activitats, entre altres. A més, estem molt contents perquè dels 231 alumnes que tenim, 163 són nenes, i això vol dir que hem fet arribar a la comunitat el missatge que les nenes també han d’anar a escola. Enguany hem inaugurat secundària i preescolar, és a dir, P4 i P5. 

No és habitual que els infants s’escolaritzin abans dels sis anys.

Nosaltres ho hem fet perquè al país l’educació, des de primer de primària fins que acaba la secundària, és obligatòria en portuguès, atès que Guinea Bissau va ser una colònia portuguesa. No obstant això, clar, el portuguès no és la seva llengua, només la parla prop d’un 20% de la població. Els infants tenen una llengua pròpia a casa, que és la de la seva ètnia, i després es relacionen amb la gent de fora en crioll. El problema és que molts infants arriben amb sis anys o més tard i es troben amb un professor que només parla en portuguès, amb llibres i matèries que només estan en portuguès.

I com plantegeu aquests cursos de preescolar?

Estem desenvolupant un sistema per projectes i tot en llengua Crioll, alhora que introduïm el portuguès com a llengua estrangera. També intentem que es familiaritzin amb el portuguès a través de l’audiovisual, amb dibuixos i petits documentals. Per tant, la idea és introduir el portuguès de manera lúdica perquè quan arribin a primer tinguin una base de vocabulari prou àmplia per seguir les classes amb normalitat.

També feu vosaltres mateixos els llibres de text.

Tots els fem nosaltres perquè al país no hi ha llibres i no volem utilitzar els llibres de Portugal perquè, òbviament, parlen de Portugal i d’una realitat que no té res a veure amb la seva. Un exemple d’això és que a moltes escoles no s’estudia la geografia d’Àfrica o del país perquè els llibres no en parlen. Aquest curs, per exemple, hem fet un llibre de geografia i història de primer d’ESO. 

No deu ser fàcil començar un llibre de text des de zero.

No ho és, perquè requereix fer una investigació profunda, atès que no ens podem basar en cap llibre que estigui fet. Aquest any, per exemple, a sisè de primària estan estudiant les ètnies del país i ens hem hagut de basar a fer entrevistes per saber quines llengües es parlen, contactar amb antropòlegs especialitzats en l’Àfrica Occidental… Fem un esforç per recuperar la geografia i la història del seu propi país, que als llibres començava amb la colonització portuguesa, perquè els infants se sentin orgullosos del seu país, del seu passat i de tot el que tenen.

Voleu que l’escola no només sigui una escola. En quin sentit?

Volem que sigui més un centre social. Per això, fem cursos d’alfabetització de dones, perquè en aquella zona prop del 40% de les dones no saben llegir ni escriure. També l’hem convertit en un centre de formació del professorat i, aquest any, quatre persones voluntàries han format una cinquantena de professors de tot el país. I en un centre lúdic, una escola de pares i un espai de control de la salut dels infants, que disposa d’una infermera. 

També treballeu per la inclusió de nanos amb discapacitat.

A l’escola tenim canalla amb discapacitat intel·lectual que comparteixen aula amb els seus companys i companyes. Això és important perquè en un país on la discapacitat és un dimoni que fa por, tenir infants a classe facilita molt la seva inclusió i afavoreix que tot plegat es vegi amb més normalitat.   

Aquest centre també pretén ser un motor de desenvolupament de la zona.

Ara mateix hi treballen vint-i-vuit persones i totes són del país, així com la direcció de l’escola. La nostra funció és, bàsicament, de suport. També estem rebent joves i adolescents que mai han tingut l’oportunitat d’anar a l’escola, que ens demanen si podem fer cursos d’informàtica i de formació professional. I ho estem mirant. 

Les demandes sempre parteixen de la comunitat?

Sempre, perquè realment és quan sabem que els projectes tindran èxit. 

Així, a partir de la vostra experiència, quines diríeu que són els factors decisius per trencar el cercle de pobresa en contextos tan difícils com els que treballeu?

Et diria que l’educació i l’acompanyament són les claus per trencar el cercle de pobresa infantil. Si un nen és analfabet, molt probablement només podrà repetir l’esquema de pobresa dels seus pares. En canvi, una educació vàlida els donarà eines per tenir idees i ser emprenedors. La nostra idea és acompanyar els nanos en els somnis que tinguin i ajudar-los a fer que esdevinguin realitat. L’acompanyament és molt important durant tota aquesta etapa, fins que siguin persones adultes i ja es puguin valdre per ells mateixos. No hi ha res més trist que els nanos ens diguin que se senten sols.

Com podem col·laborar amb l’ONG AMIC?

Cada any fem una gran gala benèfica, que serà el 14 de novembre a la Masia Can Magí de Sant Cugat. Amb tot, la manera més bonica de col·laborar és l’apadrinament, perquè ho fem d’una manera molt directa. A banda que els diners serveixen perquè els nanos vagin a l’escola, tinguin els àpats, l’aigua, els llibres i l’acompanyament, hi ha una raó molt més important.

Quina?

Pot semblar una ximpleria, però per als nanos és important saber que hi ha algú, que viu molt lluny, que s’ocupa del seu futur. Hem vist casos d’infants a qui els costava molt estudiar que, arran d’un apadrinament, s’han compromès molt més seriosament amb els seus estudis. Parlem, un altre cop, de la importància de l’acompanyament. Quan saben que hi ha algú que vetlla per ells, que s’interessa per les seves notes, la seva evolució, que els envia fotos i cartes, el seu compromís augmenta perquè senten que hi ha una persona que està apostant per ells.