La Sofia és una periodista especialitzada en comunicació de conflictes armats, pau i moviment socials. En l’actualitat forma part de l’ONG No Name Kitchen (NNK) en aquesta zona dels Balcans, especialment crítica per tractar-se d’una porta d’entrada a la Unió Europea.

Quins motius et van portar a formar part de l’ONG No Name Kitchen?

Des de fa uns anys estic interessada en temes de refugi, drets humans i llibertat de moviments i havia treballat en aquestes temàtiques en diversos llocs però mai havia estat als Balcans. Sabia que aquesta es una zona crítica per la violència policial que es produeix a les portes de la Unió Europea contra persones migrades i, buscant associacions que treballen sobre el terreny, vaig trobar No Name Kitchen, em va agradar el projecte i vaig decidir posar-m’hi en contacte.

Explica’ns una mica la problemàtica a la frontera entre Sèrbia i Croàcia...

Pel que fa a moviments migratoris, ara mateix és un enclavament calent perquè esdevé una de les portes d’entrada a Schengen. Les polítiques racistes de la Unió Europea deriven en violència policial física i psicològica cap a les persones que intenten sol·licitar asil al continent Europeu i la situació d’estancament que viuen aquestes persones atrapades a Sèrbia és crítica.

Quines son les vostres principals tasques en aquest territori?

A Sid, No Name Kitchen proveeix esmorzar, sopar, dutxes d’aigua calenta, productes d’higiene i assistència mèdica a les persones refugiades que viuen en una antiga fàbrica abandonada a les afores d’aquesta ciutat.

Fa uns dies, contaves que diversos voluntaris i voluntàries vau ser arrestats per agents serbis. Per què no us deixen treballar amb tranquil·litat a la zona?

Les organitzacions que treballen a favor de la llibertat de moviments migratoris son una molèstia per les forces europees perquè deixen entreveure les vulneracions de drets humans que es cometen per part de les institucions.

En aquest sentit, quin paper haurien de desenvolupar les institucions europees en aquest conflicte?

Primer de tot, respectar els drets humans i el dret d’asil. Moltes vegades, les persones migrades són deportades, tot i que hagin demanat l’asil davant de les autoritats i aquesta és una pràctica totalment il·legal que cal denunciar.

Què és allò més dur de viure com a voluntària i en primera persona aquest tipus de conflictes?

Ser testimoni de totes les injustícies impunes que es cometen per part de les institucions europees, veure el dia a dia del racisme institucional i social, i la indiferència de moltes persones davant d’una realitat tan dura com és el tancament de les fronteres...

I el més reconfortant?

El més bonic, potser, les converses amb totes les persones amb qui compartim experiència, la humanitat i el fet de conèixer gent compromesa que lluita per la mateixa causa que tu.

Consideres que una persona per realitzar voluntariat en zones problemàtiques, ha d’estar especialment preparada, sobretot psicològicament?

Crec que aquestes experiències són dures i, òbviament afecten en tot allò personal. Tanmateix, és una realitat que existeix i, per tant, no es pot defugir i crec que qualsevol persona que vulgui, li vingui de gust i estigui compromesa, pot fer-ho. Amb el temps, s’acaba aprenent dels errors.

Com veus el futur de les persones que segueixen cercant una vida segura i s’han quedat atrapades pel tancament de fronteres o per tràmits burocràtics?

Aquí ens omplim d’alegria quan alguna de les persones refugiades ens envia un missatge dient que ja han arribat a Europa, però quan ho penso, em frustra saber que, tot i que ara estiguin contents d’haver arribar a Itàlia, França, Alemanya o Espanya, la realitat que els espera és molt dura. El sistema d’asil a Europa és racista i, en moltes ocasions, inhumà. Per no parlar del trauma psicològic que impliquen les migracions i que no es tracta adequadament ni se li dona la importància necessària.

Per acabar, com creus que canvia a una persona aquest tipus d’experiències?

Per a mi, aquest tipus d’experiències et fan més conscients d’allò que realment està passant al món i, després de viure-ho, es pràcticament impossible deixar de lluitar per aquesta causa. La terra és de tots i tothom hauria de ser lliure de moure-s’hi.