Voluntariat internacional: viatjar per compartir

“Em va canviar la vida i la manera de veure el món”. Malgrat soni a tòpic, aquesta és una reflexió que es repeteix sovint entre les persones que algun cop a la vida han fet un voluntariat a l’estranger. Fer les maletes i deixar enrere el confort d’allò que coneixem per viatjar a un país amb menys recursos i implicar-s’hi a fons és una experiència que no s’oblida fàcilment. 

De voluntariats internacionals n’hi ha de molts tipus i amb filosofíes molt diverses: col·laboracions amb ongs, camps de treball, estades breus, brigades internacionals, etc. Per a uns suposa una presa de consciència; per a d’altres, és un xoc emocional; però la gran majoria coincideix: sobretot és un aprenentatge. Ras i curt.

I com tot aprenentatge, no està exempt de complexitat i de situacions de dificultat que no tothom està preparat per viure. En això també convergeixen molts voluntaris internacionals: “No totes les persones estan preparades per ser voluntari”. 

Així ho creu l’Estrella Lalueza, de 54 anys, qui acumula una àmplia experiència de voluntariat internacional i s’hi va enganxar tant que ho ha va convertir en la seva professió. Després de 15 anys com a cooperant, el 2004 va fundar la seva pròpia ONG, Sumum, que treballa, entre altres, construint escoles a la Costa d’Ivori, un país que sent com casa seva perquè hi va viure set anys. 

L’Estrella recorda com si fos ahir el dia que va decidir fer-se voluntària, ara fa més de 25 anys: “va ser veient la Guerra de Bòsnia per televisió”, explica aquesta infermera i veterinària. “La guerra és quelcom que t’afecta moltíssim i vaig pensar que hi havia de fer alguna cosa”. Dit i fet, va contactar amb una ONG del País Basc i s’hi va embarcar “a pèl, com no s’ha de fer”, assegura.

No és 'volunturisme'

Preparar-se a fons per a tot el que implica un voluntariat internacional és fonamental perquè l’experiència sigui profitosa, tant per als qui decideixen fer-ho com per a les comunitats que se’n beneficiaran. “El primer que t’has de plantejar és perquè vols fer el voluntariat i informar-te molt bé del lloc on vas i amb qui hi vas. Això no es tracta de marxar 15 dies a fer el paripé i fer-te la foto”, explica el Marc Comas, un barceloní de 41 anys que treballa en el sector de la publicitat i és un dels fundadors de l’ONG ‘Colabora Birmània’. 

En Marc sap del que parla perquè les seves primeres experiències com a voluntari internacional no van ser prou reeixides. El 2008 va viatjar a Tailàndia, a Kao Lhak, al nord Phuket, una zona que va quedar devastada pel tsunami del 2004. “No tenia coneixements en l’àmbit del voluntariat i no vaig acabar satisfet amb l’experiència, vaig pagar una quantitat desproporcionada i em vaig trobar que la meva funció era quasi nul·la. Vaig sentir que no hi feia falta”, subratlla.

Aquest és un assumpte recurrent quan parlen els voluntaris internacionals, el que ara en diuen ‘volunturisme’. És cert que cada cop més veus alerten de la proliferació d’empreses que han vist el filó i oferten experiències solidàries de 15 dies, normalment durant les vacances d’estiu, per a aquells que busquen un creixement personal. Tot això acaba dotant d’un revestiment frívol a aquest tipus de voluntariat i, el que és més greu, pot arribar a impactar negativament en les comunitats locals. “Jo m’hi vaig trobar i no va ser una experiència positiva”, ressalta en Marc

El segon viatge del Marc com a voluntari a l’estranger, en què va donar classes d’anglès a nanos de Birmània durant quatre mesos, va ser més positiu. En aquest cas, va anar per lliure i es va posar en contacte amb una escola local per oferir els seus serveis. I malgrat tot, també es va quedar amb un regust agredolç: “entenc el voluntariat com un ‘win-win’, però tenint clar que qui s’ha de quedar amb la part més gran són els beneficiaris, i en aquest cas jo em vaig endur una experiència molt maca, però els nanos no van aprendre massa anglès”, lamenta.

El Yannick Ramis, de 33 anys, va viatjar a Grècia a finals del 2017 i en total s’hi va estar cinc mesos, durant la crisi humanitària dels refugiats que ha sacsejat els fonaments de l’Europa i ha fet envermellir el vell continent. Aquest mestre igualadí reforça el missatge que el Marc posa sobre la taula. “Hi has d’anar sencer, perquè et necessiten al 100%, si el que vols és desconnectar o trobar el teu lloc a la vida, millor que no hi vagis”, sentencia.

En el seu cas, però, va ser diferent perquè tenia clar que no podia afrontar l’experiència del voluntariat internacional amb expectatives ben definides. Implicat en tasques de voluntariat al territori, va agafar-se un any d’excedència i el setembre del 2017 va viatjar a Grècia, un dels països més afectats per la crisi dels refugiats. “No tenia expectatives, la meva voluntat era anar-hi a compartir, aportar el que pogués i esperar a veure què em trobava”, assenyala aquest igualadí, que va treballar en un forn de pa àrab a Polykastro, a prop del camp de Nea Kavala.

Més que ajudar, és compartir

Compartir, més que ajudar, és el concepte que empren bona part dels voluntaris a l’estranger per definir la seva tasca. “Un cop hi ets, l'últim que penses és que estàs ajudant: allà convius; i si has de treure a una persona de l’aigua, ho fas; i si has de cuinar, ho fas”, explica en Yannick, i afegeix que, per a ell, “ser voluntari és entendre i empatitzar amb la realitat d’una altra societat, col·lectiu o comunitat, és compartir i estrènyer lligams, crear xarxa i després fer d’altaveu per denunciar situacions injustes”.  

L’Estrella hi coincideix plenament: “és fonamental afrontar el voluntariat amb humilitat, tenir clar que vas a aprendre i compartir més que a ajudar. I no vessar-la, que molts cops ho fem per pura ignorància”. Una de les lliçons que ha après de la seva experiència com a voluntària és que no tothom té la mateixa sort, i des del primer món “hem de ser conscients que tenim sort d’haver caigut d’aquest costat de la pel·lícula, per això hem de tractar de fer les coses més senzilles als que no han tingut aquesta fortuna”, rebla.

Un aprenentatge de valors

Això també ho sap bé el Josep Maria Roldán, comercial de 49 anys. Ell va fer un voluntariat a Cochabamba, Bolívia, de la mà de la Fundació Juan Ciudad, de l’Hospital Sant Joan de Déu. Va estar un mes treballant al pavelló d’aguts d’un hospital psiquiàtric de la ciutat, fent tasques de reforç del personal mèdic. En Josep Maria ja fa de voluntari a Vilafranca del Penedès, on viu, amb malalts mentals i el setembre del 2018 va decidir seguir amb la seva tasca lluny de casa seva. 

“El més significatiu que vaig aprendre és que som molt fràgils, i que el que necessita qualsevol persona, d’allà i d’aquí, és que l’escoltin i l’estimin. Tot aniria millor amb més amor”, ressalta. Malgrat que només s’hi va estar 30 dies, la implicació emocional que li va suposar el viatge va ser gran: “va ser bèstia, perquè al cap i a la fi el que es demana a un voluntari és una entrega incondicional, i malgrat ens van preparar, sempre hi ha coses que et toquen molt”.

És innegable que una experiència d’aquest tipus sempre deixa una profunda petjada emocional, que molts dels voluntaris ni tan sols s’adonen que està quallant. “El xoc emocional fort és quan tornes a casa, quan ets allà no te n’adones, però després notes el desgast”, diu en Yannick.

S’ha de fer el cor fort i no trencar-se, perquè si no la tasca del voluntari pot ser contraproduent. En aquest sentit, l’Estrella confessa que, tot i ser una persona “molt emocional”, ha après mesurar les seves reaccions. “Si no saps gestionar determinades situacions, passes a ser un problema, més que una ajuda. Jo em deia a mi mateixa: ‘ja ploraré quan arribi a casa’”. 

Crear i enfortir lligams

No obstant la duresa que implica en certs moments, fer un voluntariat a l’estranger també és experimentar vivències que ho compensen tot. Durant la seva estada a Bolívia, en Josep Maria també va trobar “moments de felicitat” que s’endurà per sempre.

Com per exemple, quan un dels interns va rebre permís del personal mèdic perquè la seva família li portés una guitarra típica del país. Aquell instrument es va convertir en una vàlvula d’escapament per a tot el pavelló del psiquiàtric, que durant un parell de dies no va parar de cantar i  ballar. “Tots els que estàvem allà ens vam oblidar d’on érem, va ser un moment de felicitat plena, fins i tot per als pacients que menys integrats i pitjor estaven”. 

Un sentiment de germanor que el Yannick també va experimentar al nord de Grècia, a prop de la frontera amb Macedònia, en un context de molta dificultat. “Jo em quedo amb els moments que vaig compartir amb les famílies, que per coses de la vida s’han vist abocats a situacions molt injustes. I no dubten a compartir el poc que tenen, fins al punt de donar-te més menjar que el que es guarden per a ells”.

Per no parlar d’aquelles relacions personals que es forgen en moments de tanta intensitat. Tots els voluntaris conserven amics que van fer durant la seva estada i hi segueixen mantenint contacte. En Josep Maria segueix de primera mà la convulsa situació política que es viu a Bolívia gràcies al germà religiós que el va acollir durant la seva estada, amb qui parla regularment. En Yannick també xerra i es veu amb refugiats que van aconseguir arribar a Barcelona, Madrid i Alemanya.

L’Estrella ho fa a través de les xarxes socials, que l’han ajudat molt a seguir en contacte amb gent a qui va conèixer durant els seus viatges. “Nenes, que ja són dones, amb qui estava l’any 1993 em van trobar per Facebook gairebé 15 anys després i em van dir coses molt boniques”, explica emocionada.

I sí, segueix sent un tòpic, però ningú nega una experiència com un voluntariat a l’estranger et remou i et canvia la vida, o més aviat la visió que tens de la vida. En Yannick ho resumeix molt bé: “Tornes i t’adones de lo fàcil que ho tenim tot, de la poca importància que donem a les coses més bàsiques. Quan estàs de nou a la teva realitat, tan còmode, és quan més valores l’experiència”.