Xavier Adsarà: “A Haití hi ha una violació permanent dels drets humans i una impunitat absoluta”

“Tinc molts títols i no els he volgut mai”, assegura amb tota modèstia el Xavier Adsarà. Aquest català, farmacèutic i nutricionista, ha dedicat bona part de la seva vida a ajudar aquells que més ho necessiten. Aquesta tasca, que va començar a través del voluntariat, l’ha dut a ser director i secretari general de la Fundación Nuestros Pequeños Hermanos (FNPH) a Espanya, president de l’entitat a nivell europeu i representant de la fundació davant de Nacions Unides. 

La FNPH, que enguany compleix setanta anys, és una entitat internacional que treballa per garantir els drets dels infants en àmbits com l’educació, la salut i l’alimentació. Un dels països en què la fundació té presència des de fa dècades és Haití, actualment immers en una espiral de violència que fa estralls entre la població. Per conèixer com està el país caribeny i quina és la tasca que hi desenvolupa la FNPH, conversem amb el Xavier Adsarà. 

Quina és la situació actual d’Haití?

En aquests moments, el país pateix un conflicte armat des de l’assassinat, fa un parell d’anys, del president Jovenel Moïse. Hi ha hagut una gran proliferació de grups armats i avui n’hi ha més de dos-cents, que tenen controlat i paralitzat el país, sobretot des de la seva capital, Port-au-Prince. Han fet tancar ports i aeroports i els tenen sota el seu domini; per tant, controlen l’entrada i sortida de persones i mercaderies. 

Algú lidera aquestes faccions criminals?

Sí, és un antic policia que es fa dir Babekyou, qui era líder d’un dels grups. Ara, els ha aconseguit unir tots per derrocar el que fins fa pocs dies era el president, Ariel Henry, que va marxar del país fa pocs mesos per anar a buscar forces de pau a l’exterior, més concretament a Kènia. 

Ho va aconseguir?

Va obtenir el compromís que vindrien unes forces internacionals per posar pau i ordre al país, però el que ha passat és que els grups armats no l’han deixat tornar. Van tancar totes les vies d’entrada al país i van evitar que tornés. Aleshores, Henry va haver de dimitir perquè va veure que el seu lideratge era molt feble.

Com ha impactat aquesta situació al país?

Durant aquests darrers dos anys, l’ascens d’aquests grups armats han provocat una violència extrema a tot el país, especialment a la capital. Resultat d’això, avui hi ha més de 360.000 refugiats que han hagut de marxar de les seves cases pel pànic i el terror que perpetren aquests grups, que han anat casa per casa i barri per barri per controlar el territori i fer fora les famílies i els infants que hi vivien.

La situació de la majoria de la població és crítica.

Haití és un país d’uns 11,5 milions d’habitants, dels quals prop de tres milions són infants. Actualment, el 70% de la població viu en l’extrema pobresa, és a dir, amb menys de dos dòlars al dia. Si a això li afegim que 360.000 persones han hagut de deixar casa seva per buscar un lloc segur, la situació és absolutament dramàtica. De fet, el d’Haití es considera un dels deu conflictes armats més violents que hi ha al planeta.

"Avui, el 70% de la població viu en l’extrema pobresa, amb menys de dos dòlars al dia".

Estem parlant d’un Estat fallit.

Evidentment. La població pateix una manca de seguretat alimentària absoluta, gairebé no existeix l’assistència mèdica perquè la violència dels grups armats ha provocat una fugida del personal professional i ben preparat que tenia el país cap als Estats Units i l’Amèrica Llatina, cercant un lloc tranquil on poder viure. A banda, el cost dels aliments i de les matèries més bàsiques és altíssim, i si la majoria de les famílies sobreviuen amb dos dòlars al dia, et pots imaginar que la fam està molt present a Haití.

Un dels pocs hospitals que funciona a Haití és el que gestiona la FNPH.

Sí, ara mateix l’Hospital Saint Damien, a Port-au-Prince, és l’únic hospital pediàtric que existeix a tot el país. Si una persona té un fill d’entre zero i quinze anys, l’únic hospital on l’atendran a nivell pediàtric és el nostre. Una altra cosa és que, per a molta gent, no és fàcil arribar a la capital perquè el país està sumit en un clima de violència extrema, ple de barricades i de punts de control dels grups armats. 

Qui és responsable de la situació que viu el país?

Les armes que hi ha a Haití, i això ho ha dit el mateix Babekyou, no s’han fabricat al país, sinó que venen de fora. Aquests grups armats tenen les armes perquè algú les ha introduït al país. Estem parlant de les elits haitianes i d’actors internacionals a qui els ha interessat introduir tot aquest armament i crear aquest caos. Arran d’això, Haití s’ha convertit en país important per al tràfic d’armes i de drogues entre els Estats Units i països de l’Amèrica Llatina com Colòmbia o Veneçuela.

Tot plegat s’agreuja amb els desastres naturals que colpegen el país cada cert temps.

Haití n’ha patit sempre de desastres naturals. Malauradament, la seva situació geogràfica fa que es produeixin terratrèmols, pluges torrencials, inundacions i tota mena de catàstrofes. Amb tot, el país hi està acostumat. El gran problema d’Haití és que és un país sumit en el caos.

Després de la renúncia de Henry, s’ha articulat un govern de transició.

Sí, sembla que aquest anomenat govern de transició ha dit que el febrer del 2025 hi haurà unes eleccions democràtiques. I l’executiu ha assumit el compromís de no presentar-se a les suposades eleccions, però tot això encara està per veure.

La població d’Haití no vota en unes eleccions democràtiques des del 2016…

És així. Amb tot, penso que el que realment necessita el país és que arribin forces de pau internacionals, desarmin aquests grups criminals i treguin les armes dels carrers. Un exemple d’aquest caos és que els grups armats van aconseguir alliberar tres mil presos de les presons, molts dels quals són violadors i assassins. Ara, tots estan al carrer. Això és només una mostra de la violació dels drets humans permanent i la impunitat absoluta que hi ha a Haití, i que impacta principalment en els més vulnerables.

Com una entitat com la FNPH pot treballar enmig d’aquest caos i aquesta violència?

Aquesta pregunta ens la fa tothom i té una resposta relativament senzilla. Nosaltres fa més de quaranta anys que estem a Haití i la nostra filosofia sempre s’ha basat a treballar amb personal local. Això passa a Haití i a tots els països on treballem i desenvolupem els nostres programes d’educació i salut. Per tant, si tu treballes des de fa quaranta anys en un país, amb personal local, i et dediques a salvar vides de tots els bàndols i colors, al final aconsegueixes tenir una certa neutralitat que et permet continuar funcionant.

Heu aconseguit que la població us faci confiança.

Clar, i hem arribat a un punt en què l’Hospital Saint Damien de la FNPH no és vist com l’hospital d’una entitat internacional, sinó que és un hospital dels haitians. A més, van ser els mateixos haitians qui el van construir amb les seves pròpies mans. 

Com ho vau fer?

La FNPH tenia un hospital antic, on ateníem uns 25.000 infants cada any, però va quedar destruït arran del terratrèmol del 2010. Aleshores, vam decidir aixecar-ne un altre al barri de Tabarre, on avui atenem uns 80.000 infants. L’hospital no el vam construir amb maquinària pesant ni a través d’una empresa internacional, sinó que ho vam fer amb tres-centes famílies locals a qui vam donar feina durant cinc anys. Per tant, en el cap d’aquestes persones, no estaven construint l’hospital de la FNPH, sinó l’hospital dels haitians.

Igualment, també haureu patit situacions de molta dificultat.

Evidentment, tot això no ens ha deslliurat de patir segrestaments i atacs violents. Per exemple, una de les doctores de l’hospital va ser segrestada i n’hem perdut tot el rastre. Molt probablement, va ser assassinada i va morir durant el segrest exprés. Hem patit aquestes situacions, però podem continuar funcionant en un context tan terrible, que ja és molt.

Us heu plantejat marxar del país?

No, perquè no és la nostra filosofia. Nosaltres, quan entrem en un país, acompanyem les comunitats i ho fem sempre amb personal local, mai amb personal estranger. Hi pot haver un suport extern per a capacitacions, formacions i intercanvis de coneixement, per exemple, però la nostra filosofia és mantenir-nos, passi el que passi, al costat dels més vulnerables, per molta guerra que hi hagi. I si ens assalten l’hospital, doncs ens quedarem, n’aixecarem un altre i ho tornarem a fer. És un tema de drets humans, és el que la gent necessita i mereix.

"Hem aconseguit tenir una certa neutralitat que ens ha permès continuar funcionant en un context tan difícil".

Quins altres projectes teniu en marxa més enllà de l’Hospital Saint Damien?

La FNPH és una entitat que defensa i garanteix el dret a l’educació i a la salut d’infants, adolescents i comunitats. Per exemple, a Haití tenim un programa d'atenció a la discapacitat, en què treballem amb les famílies de les comunitats que tenen infants amb discapacitat. En aquest sentit, intentem convertir aquests infants en motor econòmic i d’integració de tota la família perquè, en comptes de veure’ls com un problema, els vegin com una solució, com una oportunitat. D’aquesta manera, no els abandonen i les famílies es converteix en agents defensors dels drets humans d’aquests infants amb discapacitat. Això ens ha funcionat molt bé.

També teniu cura dels infants que no tenen a ningú.

Disposem d’un programa d'atenció a la infància i a l'adolescència per al jovent que no té família i els allotgem en un centre residencial que tenim a les muntanyes, on viuen uns tres-cents infants d’entre zero i quinze anys. I quan compleixen els setze, baixen a la capital i s’integren al programa Don Bosco, on viuen en una mena de residència d’estudiants i s’integren a la societat. Es preparen per a la realitat que els tocarà viure fora del paraigua de la fundació.

A més, ara treballem cada cop més amb comunitats i famílies per evitar que es trenquin i quedin desestructurades. Intentem anar més a l’arrel i la causa del problema. 

Per què no sentim parlar de la situació d’Haití als mitjans de comunicació?

Malauradament, vivim en un món en conflicte. Com l’economia o el món en general, els conflictes també s’han globalitzat. Passa a Ucraïna, que ja no és una guerra entre dos països sinó un conflicte global, o a Palestina. I el més terrible de tot plegat és que ho hem normalitzat i, d’alguna manera, ens hem fet insensibles a aquesta violència. Això, de retruc, provoca una desmobilització general de la societat envers aquests conflictes, que ja els considera com a part de la normalitat.

Una part de la culpa la tenim les persones, que responsabilitzem els governs de tot el que passa. I no hem d’oblidar que els governs els posa la gent. Com a societat, tenim més força de la que ens pensem, i si realment ens mobilitzéssim els governs canviarien moltes decisions que es prenen.

Malgrat tot, teniu esperança en el futur del país?

L’esperança no la perdrem mai. Al llarg dels setanta anys d’història de la FNPH hem passat cops d’estat a l’Amèrica Llatina, dictadors, problemes socials, desastres naturals, crisis humanitàries permanents… Pensem que, al final, si hi ha un treball constant de picar pedra, un compromís, una fermesa en les accions i una garantia dels drets fonamentals de les persones, tot això, a llarg termini, té un impacte i un resultat en forma de vides humanes. El que passa és que, sovint, a les entitats, se’ns demanen també impactes a curt termini i això no és fàcil.

Com podem col·laborar amb la FNPH?

A través del nostre web, i per diverses vies, tothom que ho vulgui ens pot fer arribar els seus donatius que, evidentment, desgraven. També poden apadrinar infants que tenim als centres residencials i apadrinar l’Hospital Saint Damien.

Igualment, també tenim programes de voluntariat per a joves a partir de setze anys, per a famílies, per a adults i corporatius, per a empreses. I si la gent vol fer aportacions regulars, també ho pot fer. De fet, nosaltres sempre animem a tothom que faci aportacions regulars. No podem crear un impacte en un territori si no hi ha aportacions regulars, perquè això ens permet organitzar i planificar la incidència que desitgem fer.