Xile camina cap a un nou horitzó polític després d’una votació històrica

“The times they are a-changing”, que cantava Bob Dylan. Una cançó que té més de cinquanta anys i el missatge de la qual segueix estant molt vigent en l’actualitat. Sí, són temps de canvis, com bé indica la situació que s’està vivint a Xile. El passat 25 d’octubre, el país sud-americà va ser testimoni d’una jornada que només es pot definir d’històrica. Després de tres dècades des que un plebiscit va posar fi a la dictadura d'Augusto Pinochet, el poble xilè va tornar a sortir al carrer per votar sobre la redacció d’una nova Constitució.

El sistema polític actual, hereu directe de la ideologia neoliberal de Pinochet, ha estat molt criticat durant els últims anys, en els que ha estat rodejat de polèmica i una repressió constant cada cop que hi havia mobilitzacions socials: tortures, morts, detinguts... La violència ha estat a l’ordre del dia i els xilens, farts d’aquesta situació i d’unes decisions polítiques cada cop més humiliants, han dit prou, alçant-se i aconseguint celebrar un plebiscit que permeti redactar una nova Carta Magna.  

El resultat de la votació va ser aclaparador: amb una participació del voltant del 50%, fins a un 78% dels votants es van decidir per deixar enrere la constitució de 1980 i redactar-ne una de nova, a priori més democràtica, en la cerca d’un Estat social. “Una pallissa contundent”, afirma Tomás Rojas, col·laborador de l’Associació Irídia, “que és indicador del sentiment que hi ha a Xile, d’un disgust i descrèdit contra les institucions enorme entre la població”. Però com s’ha arribat a aquesta situació, i per què no s’hi ha arribat abans?

Esclata la revolució

Si ens mirem la història recent del país llatinoamericà, podríem pensar que tot va començar fa poc més d'un any. El 18 d’octubre de 2019, Santiago, junt amb d’altres ciutats xilenes, va entrar en una dinàmica de mobilitzacions i protestes contra el govern, que va decidir, des d’un primer moment i sense gaires miraments, declarar l’estat d’emergència i treure l’exèrcit al carrer.

L’espurna que va donar peu al qual ja es coneix com a "esclat social" va ser l’anunci d’una pujada de les tarifes del metro, que va provocar la sortida en massa de centenars de joves descontents contra aquesta mesura. Però això només era la punta de l’iceberg. El sentiment de menyspreu i humiliació no havia deixat de créixer durant els últims anys entre els xilens, que a més observaven incrèduls com alguns dels ministres del govern feien declaracions totalment fora de lloc.

Juan Andrés Fontaine, ministre d’Economia, recomanava a principis d’octubre del 2019 i arran de l'increment de la tarifa del metro, que aquells que volguessin estalviar, s’aixequessin aviat per pagar una tarifa menor. D’altra banda, el ministre d’Hisenda, Felipe Larraín, tampoc va estar gens encertat quan va afirmar que els romàntics podien estar contents, ja que tot i que la inflació era inferior a l’esperada, els preus de les flors havien baixat.

Totes aquestes declaracions no feien res més que caldejar un ambient que portava anys suportant penúries, desigualtat, un endeutament cada vegada més alt, un sistema de pensions molt baixes i totalment privatitzat...

"El model econòmic de Xile de les últimes dècades ha generat un creixement molt destacat, sens dubte, i molta riquesa, reduint la pobresa "oficial" en general, però lamentablement això s’ha fet a costa dels salaris de la classe treballadora, que són baixíssims", declara l’economista xilè Marco Kremerman de la Fundación SOL. I és que en l’actualitat la meitat dels treballadors i treballadores del país guanya menys de 401.000 pesos xilens, que al canvi en euros són aproximadament uns 450€.

Això xoca de ple amb el cost de vida del país, que és molt alt i desigual entre les diferents zones. "Xile és l’alumna número 1 de l’Amèrica Llatina en números macro", explica Rojas, "però el PIB, per exemple, és molt desigual: mentre que la classe alta viu molt bé, el sector popular, a la zona perifèrica, té un PIB similar al Congo o Paraguai".

Una herència enverinada

Durant els anys noranta, doncs, Xile va créixer a un ritme altíssim... un creixement, però, que afavoria principalment a les elits i a les classes benestants. En aquell moment Pinochet ja no estava al poder, tot i ser Comandant i Cap de l’exèrcit fins al 1998 i després senador vitalici, però havia deixat com a herència un sistema polític neoliberal que va estendre’s per tot el país fins ben entrada la segona dècada del nou mil·lenni.

"Xile es va convertir progressivament en el Far West liberal d’occident", afirma Rojas, "amb grans empreses funcionant sense cap mena de control i amb total impunitat, amb decisions que afectaven a l’accessibilitat dels serveis bàsics, com la privatització de l’aigua, etc". La sanitat pública, per exemple, o l’accés a l’educació superior van ser víctimes també d’unes polítiques socials que no tenien en compte les classes més desafavorides.

La població observava atònita com els diferents partits polítics que anaven governant, ja fossin de dretes o d’esquerres, no mostraven gaire interès en realitzar canvis profunds en el sistema polític o en la constitució. I a mesura que passaven els anys, a mesura que s’acumulaven decepcions i que els governs anaven fent i desfent sense cap tipus de criteri, el sentiment d’incredulitat de gran part del poble xilè creixia i amb ell la voluntat de sortir al carrer i canviar les coses d’una vegada per totes.

Però el govern respirava tranquil. Tot i que el descontent era general, la política institucional havia avaluat aquest sentiment i creia que era poc perillós, que no estava articulat, que no es reflectia en organitzacions socials i sindicals que poguessin tenir prou força per canviar tot el sistema. A més, un canvi constitucional era per molts una quimera, ja que a Xile això no tenia res a veure amb la realitat del país.  "Mentre no hi hagués perill", diu Kremerman, "no hi hauria canvis".

Mobilitzacions pel canvi

Aquest sentiment de confiança desmesurada per part del govern va acabar xocant, finalment, amb la realitat. El poble es va afartar de mentides i humiliacions i va acabar sortint al carrer d’una manera que no ho havia fet en dècades anteriors. Si el 18 d’octubre els joves havien sortit a manifestar-se contra la pujada de la tarifa del metro, el 25 d’aquell mateix mes Santiago veia com sortien al carrer més d’un milió de persones, la major concentració des de 1990.

Aquesta manifestació va ser pacífica, però la tensió es podia palpar en l’ambient. Tothom sabia que en un moment es podia tòrcer la situació i que la policia acabés intervenint, com habitualment feia, amb violència. "La violència ha estat una part essencial per part de les forces de seguretat, que se suma a la sensació d’abús empresarial, de les elits", explica Rojas, "i la desconfiança en la policia és directament hereva de Pinochet".

Perquè reprimir qualsevol protesta social no ha estat només cosa de l’actual govern de Piñera, sinó que també ha format part del sistema polític dels anteriors partits. "Davant de qualsevol tipus de protesta, es reprimeix amb força", comenta Kremerman. "Es reprimeix perquè no canviï el model. I s’ha reprimit fins a nivells demencials, perquè hi ha un problema amb les forces de l’ordre. Com pot ser que la gent es mobilitzi per aconseguir un país diferent, i se’ls reprimeixi amb tanta força, se’ls hi posi la por al cos per aconseguir que no surtin a protestar?".

Els resultats de la violència policial parlen per si sols: durant les manifestacions de 2019 i principis de 2020 es van comptabilitzar fins a 34 morts, més de 8.000 detinguts, centenars de ferits...

La solució: un nou procés constituent

La situació, doncs, era insostenible, i la possibilitat de realitzar un plebiscit per redactar una nova constitució va sorgir principalment com un acte de defensa per part dels partits polítics que han governat el país durant les últimes dècades. "Davant de la desesperació de la societat xilena", explica Kremerman, "la classe política va decidir arribar a un acord per donar una sortida institucional al descontentament general i a la crisi política i social que existeix a Xile".

Aquesta sortida institucional, en forma de plebiscit per una nova constitució, va establir un full de ruta que fixava l’abril de 2020 com a data límit per realitzar el referèndum. Una pandèmia mundial, però, va endarrerir tots els plans, i la votació es va acabar duent a terme fa tres setmanes, on es van aconseguir gairebé un 80% de vots a favor de la nova constitució.

El següent pas té com a data límit l'11 de gener de 2021, dia fins al qual es podran presentar tots aquells que vulguin formar part de la comissió de 155 delegats que redactaran la nova constitució. Una comissió que vol ser la primera totalment paritària, i on s'hi pugui incloure gent independent i amb representativitat del poble indígena. A partir d'aleshores i fins a l'11 d'abril, es posarà en marxa la campanya d'elecció, i un cop escollits els 155 delegats, aquests tindran tot un any, fins a l'11 d'abril de 2022, per redactar la nova constitució.

"És en el moment de començar a elaborar la nova Carta Magna quan sorgiran les diferències entre els delegats", afirma Rojas, "perquè evidentment del 80% que va votar a favor de la nova constitució no tothom estarà d’acord amb els articles que s’hi vulguin incloure. Hi haurà una lluita entre la vella i la nova política, i ja es veurà qui guanya".

Perquè un article pugui ser aprovat i inclòs en la nova constitució, es necessitaran dos terços dels delegats que estiguin a favor. I això, segons Kremerman, serà el més difícil. Les probabilitats que puguin ser escollides persones que d’alguna manera encarnin l’esperit transformador que es demana a Xile són molt baixes. Per tant, la probabilitat que es canviï la constitució també serà molt baixa. "Si més d’un terç dels delegats acaba sent dels partits de tota la vida, els canvis que s’aconseguiran seran molt minoritaris", comenta l’economista.

Per això es necessita un canvi en el qual Kremerman anomena "les regles del joc", que han romàs del costat dels partits tradicionals durant les últimes dècades: "Si no es canvien aquestes regles, el procés està seriosament amenaçat. Les mobilitzacions socials seran, de nou, importantíssimes durant les properes setmanes per aconseguir un canvi real i que el procés deixi de ser tan elitista".  

L’efecte del triomf del plebiscit, tot i això, pot arribar a ser una arma de doble fil. Segons Kremerman, "d’un costat, va provocar un cert component de tranquil·litat, de poder dir 'hem guanyat alguna cosa' i això fa que les mobilitzacions i el malestar es calmin, però al mateix temps hi ha veus que ja van avisant que les regles del joc s’estan negociant per evitar que la nova constitució provoqui un canvi real".

Hi ha un desconeixement per part de la població de quins són aquests criteris que definiran com s’escolliran els constituents i com es redactaran els articles de la nova constitució. El temps ara és un element vital, ja que només queden dos mesos fins a la fi del termini per presentar-se com a delegat. És molt poc temps i requereix negociacions entre unes forces polítiques que han estat en desacord durant molt de temps. "S’han de posar d’acord ja per pactar", explica Kremerman, "però la pregunta és com, si en totes aquestes dècades no ho han aconseguit".

Un futur esperançador?

"L’any 2020 ha estat un any especialment llarg per Xile", comenta amb un aire de desànim Rojas, "primer amb les protestes i el moviment social i després amb la pandèmia de la Covid-19, però es comença a veure amb esperança tot el nou procés". Que la participació en la votació de fa tres setmanes fos del voltant del 50%, en temps de pandèmia, només es pot considerar un èxit, un indicador de com està la societat xilena i les ganes que té d’un canvi.

I és que han estat trenta anys de "democràcia" que el poble xilè ha viscut amb amargura, veient com les doctrines neoliberals que va deixar el règim militar de Pinochet s’estenien per tots els sectors, donant molt de poder a una elit blanca conservadora i adinerada que queda com el segon gran enemic a vèncer.

Ara s’haurà de veure si hi ha vida més enllà d’aquesta proposta de nova constitució. Si, com molts xilens esperen, el plebiscit del 25 d’octubre va ser el primer (petit) pas per impulsar un canvi necessari. O, si com molts altres sospiten, la proposta de la nova constitució no ha estat més que una anestèsia administrada pel govern per calmar el poble xilè i seguir allargant l’ombra d’una dictadura que s’ha estès de manera descontrolada.