Carles Barba: “Compartir valors i missió és fonamental perquè qualsevol procés d’integració funcioni”

A vegades, les entitats, fruit de diferents situacions, com per exemple problemes de recursos econòmics, organitzatius o de relleu de l’òrgan de govern, es veuen abocades a la seva desaparició i no troben altres solucions per preservar la supervivència del seu projecte.

Hem parlat amb Carles Barba, vicepresident de la Fundació Catalana de l'Esplai, qui ens ha explicat com la Fundació ha acollit als esplais que s'han trobat en aquesta situació.

1.- Quina situació va motivar la inserció d’altres iniciatives en el projecte de Fundesplai?

Ens els darrers anys,  algunes entitats que han entrat en crisi per diverses circumstàncies s’han dirigit a la Fundació per tal de cercar la manera de donar continuïtat i futur a la missió i al projecte que les va fer néixer. Estem parlant de centres d’esplai que van néixer als anys 70 i 80 per la iniciativa de grups de joves o de parròquies i que per raons organitzatives, econòmiques o de governança, no poden seguir endavant per si mateixos el seu projecte.

El dilema que s’acostuma a plantejar és finalitzar el projecte o cercar alguna organització que el pugui continuar. Històricament, quan es donava aquesta situació, es dissolia l’associació i el projecte moria.

Des de fa alguns anys, Fundesplai s’ha proposat assumir aquest llegat, donant continuïtat i vida a aquests esplais amb el paraigües jurídic i organitzatiu de la Fundació. Es tracta d’un fenomen relativament recent –cinc ó deu anys enrere- que ofereix un balanç molt positiu.

2.- Quins avantatges heu trobat en el fet d’acollir aquestes entitats dins la vostra?

No hi ha un nosaltres i un vosaltres. Estem parlant de la relació d’entitats de primer nivell i de segon  nivell que formen part del mateix projecte. El projecte local, d’un esplai, d’un barri o d’un poble, reforça la seva tasca al pertànyer a un projecte més global dins d’una entitat jurídica, en aquest cas la Fundació, que li dóna més estabilitat  i credibilitat davant de tercers.

El projecte global queda també reforçat i guanya en solidesa i contacte amb la realitat en la mesura que és la suma de realitats locals i de proximitat que és el context on es decideix l’eficàcia dels projectes educatius i socials.

3.- Com heu viscut els processos d’integració? Quins són els principals reptes?

La casuística és diversa, perquè cada història és específica i intransferible. La clau de l’èxit d’aquests processos és que les persones i col·lectius vinculats a la història de l’entitat vulguin seguir-ho estant, mantinguin el sentiment de pertinença i puguin continuar participant en el projecte.

Alhora, el repte és saber formar part d’un col·lectiu més ampli i compartir objectius, esforços i cultures organitzatives amb d’altres esplais i projectes que integra la Fundació. En definitiva, el repte principal és trobar un nou equilibri de relació entre el projecte local i el global.

4.- Com heu aconseguit mantenir l’essència de les diferents iniciatives dins del projecte global?

El més important és compartir valors i missió. Això és fonamental i condició sine quan non  perquè qualsevol procés d’integració funcioni. Si és així, la personalitat pròpia de cada projecte es manté a partir del protagonisme de les persones vinculades al territori i a la realitat més propera, de la preservació de tradicions específiques i elements d’identitat particulars, i del manteniment i la gestió de les relacions i el treball en xarxa amb la comunitat.

Es essencial també la participació de l’entitat que s’integra en els espais comuns de la Fundació, a fi de poder aportar i rebre, i tenir la percepció i convicció que això és així.

5.- Què recomanaríeu a d’altres entitats de primer o segon nivell que s’estiguin plantejant fusionar-se o absorbir altres iniciatives?

Crec que el més important és posar per damunt de qualsevol consideració la missió, els valors i els destinataris del projecte.

En ocasions, he vist persones que han anteposat les seves lògiques i egos personals i han preferit que l’entitat de primer nivell morís amb elles. Per tant, crec que cal molta generositat i maduresa per part de les persones que han impulsat l’entitat i que l’estimen. Aquesta estimació no ha d’anar associada a mantenir unes estructures que potser en un moment donat ja no serveixen per impulsar al projecte.

També cal disposar d’una obertura mental, i imaginar que les coses es poden fer d’una altra manera preservant el que és essencial.

Les estructures de segon nivell han de ser sensibles a les realitats que acullen i vetllar també amb sensibilitat, generositat i intel·ligència emocional la integració de les realitats locals en les estructures de segon nivell, a fi de garantir l’equilibri de les lògiques globals del projecte i el factor proximitat.