Drets i Obligacions dels treballadors

A la relació amb la seva empresa, els treballadors estan emparats per la legalitat per poder exercir els seus drets lliurament.

En moltes ocasions, les entitats i associacions tenen la creença errònia de que els seus treballadors no han d’exercir algun d’aquests drets, apel·lant a l’activitat benèfica de l’entitat i a l’impacte econòmic que té sobre ella.

Tanmateix, aquesta premissa no obsta per a què un treballador d’una associació s’aculli a un permís o una llicència determinada, malgrat que això suposés un perjudici per a l’entitat.

D’aquesta manera, els drets de tot treballador podrien resumir-se en els següents:

• Drets constitucionals (Vaga, sindicació, reunió, etc.)
• Dret a l’ocupació efectiva
• Dret a la promoció i formació professional
• Dret a una adequada política de seguretat i salut en el treball
• Dret a la retribució pactada i a rebre-la de forma puntual
• Drets que emanen de normes legals o convencionals
• o drets que puguin derivar del propi contracte de treball.

De tots aquests, els que més controvèrsia susciten en el dia a dia de les entitats en quant a la seva aplicació són els permisos i llicències reconegudes a l’Estatut dels Treballadors. A més, aquests permisos són ampliats o millorats pels convenis col·lectius. En qualsevol cas, si no hi ha conveni col·lectiu, el treballador, amb avís previ i justificació, podrà absentar-se de la feina amb dret a retribució en els casos assenyalats per la Llei.

Algun dels deures dels treballadors poden semblar molt bàsics, però no per això manquen d’importància.

Exigir el seu compliment és quelcom que els directors de les entitats han de fer perquè és una cosa que també redunda sobre la qualitat final del servei que s’ofereix.

Els deures exigibles són:

• Complir les instruccions de l’empresari i les obligacions del lloc de treball amb diligència.
• Actuar sota el principi jurídic de la bona fe.
• Complir les mesures de seguretat imposades per l’empresari.
• No concórrer amb l’activitat de l’entitat (només a determinats casos i en els termes estipulats normativament).
• Contribuir a la millora de la productivitat.
• Tots aquells deures que puguin emanar del propi contracte de treball o de normes legals o convencionals.

L’incompliment de qualsevol d’aquests deures pot generar l’exercici de la potestat sancionadora de l’empresari, aflorant, aleshores, el règim d’infraccions i sancions estipulat en conveni col·lectiu o acord exprés.

Malgrat que de la definició de "Voluntariat" es podria escriure força, la pròpia descripció que en fa la Llei estatal del voluntariat 6/1996 (art. 3) sembla molt aclaridora:

"...se entiende por voluntariado el conjunto de actividades de interés general, desarrolladas por personas físicas, siempre que las mismas no se realicen en virtud de una relación laboral, funcionarial, mercantil o cualquier otra retribuida y reúna los siguientes requisitos: que tengan carácter altruista y solidario, que su realización sea libre’, que se lleven a cabo sin contraprestación económica, sin perjuicio del derecho del reembolso de los gastos que el desempeño de la actividad voluntaria ocasione y que se desarrollen a través de organizaciones privadas o públicas y con arreglo a programas o proyectos concretos."

Això, que en un primer moment sembla tan senzill, en moltes ocasions sembla no tenir-se del tot en compte i es converteix en un veritable calaix de sastre on s’encobreixen altres tipus de relacions. Cal però matisar que per retribució ha d’entendre’s el fet de retribuir la feina prestada; per tant res impedeix compensar les despeses justificades, que el voluntari hagi tingut en l’exercici de la seva activitat, però mai no poden retribuir-se quantitats que no siguin despeses reals. L’absència de retribució, doncs, és vital perquè la relació sigui considerada com de Voluntariat.

El més important a destacar en aquesta figura és que la prestació del servei ha de ser ocasional i no habitual, ja que en cas contrari estaríem davant d’una relació laboral o una relació d’autònom, depenent dels casos.

Els ingressos obtinguts en aquesta modalitat (si s’acompleix el requisit de la no habitualitat) són considerats com a rendiments del treball i estan subjectes a un tipus de retenció fix del 15% a compte de l’IRPF. Al no tractar-se d’una relació laboral per compte aliè, només se li apliquen deduccions per aquest concepte i, evidentment, no es cotitza a la Seguretat Social.

Aquesta forma de prestar serveis és bastant confusa per a les entitats, ja que en nombroses ocasions amaga una veritable relació laboral en no complir-se el requisit de l’ocasionalitat i, pel contrari, complir-se la resta de requisits de la relació laboral per compte aliè. Aquesta confusió no és en va o per falta de coneixements legals, atès que és difícil esclarir a partir de quin moment deixa de ser una prestació de cursos o tallers i passa a ser altra mena de relació. Ni el Tribunal Suprem ni les consultes vinculants realitzades a la Direcció General de Tributs semblen aportar una solució definitiva, especialment a l’hora d’establir límits econòmics.

D’aquesta forma, només podem aplicar com a elements diferenciadors per poder discernir aquesta figura de les altres el sol fet que, d’una banda, realment les tasques s’ajustin exclusivament a cursos, tallers, conferències, col·loquis i similars, i d’altra banda, que el servei sigui ocasional i no habitual.

No obstant això, el Tribunal Suprem sí que ha intentant establir un llindar a partir del qual l’ocasionalitat passaria a ser habitualitat, i, per tant, una relació per impartir cursos deixaria d’acollir-se a aquesta modalitat i passaria a ser considerada rendiment econòmic, és a dir, com a treballador autònom; aquest llindar queda establert en una quantia equivalent al salari mínim interprofessional en còmput anual, entenent que aquest import ja implica per sí mateix habitualitat. Tot i això, les consultes vinculants fetes a la Direcció General de Tributs precisen que hi ha altres límits no econòmics que convertirien una relació d’aquest tipus en un rendiment d’activitats econòmiques.

Tanmateix, els límits establerts per la doctrina no han de prestar-se a confusió, ja que el que intenten fer és diferenciar les relacions de cursos i tallers de les activitats econòmiques, però no diferencien amb cap claredat les relacions de cursos i tallers de les relacions ordinàries per compte aliè.

Així, a les entitats i associacions que utilitzin aquesta via per dur a terme alguns dels seus serveis només els queda fer una valoració subjectiva per saber definir si realment els serveis corresponen a cursos, tallers, conferències i similars, i sobre tot, si la prestació de les persones que els imparteixen ho fan de forma esporàdica i no habitual.

Si aquests requisits no es compleixen, tot i que l’import abonat no sigui superior al salari mínim anual, hauríem de parlar, a tots els efectes, de relacions per compte aliè. A més de tot això, s’ha de matisar que les característiques d’alienitat i, especialment, de dependència no queden massa clares en aquest tipus de relació, ja què la forma en que es duu a terme implica una certa independència a l’hora d’impartir el curs o el taller, i això fa difícil aclarir si realment hi ha presència o no d’aquestes característiques, i s’ha de deixar a l’estudi de cada cas concret si s’acompleixen o no.