Conversa amb Lluís Virgili i Farrà, director musical i pedagog català. Un punt de referència obligat quan es parla del cant coral a Catalunya.

- D’on és originari en Lluís Virgili?
Sóc nat a Manresa l’any 1925. Sóc manresà il·lustre. L’any 1931 ja estava a Lleida, però.
-El vostre pare exercí una forta influència...
Cert. El meu pare em va influenciar molt pel que fa al cant coral. Tots dos ens hem relacionat molt directament amb el món de les edicions, de la impremta, de la llengua. Ell va refer l’Orfeó Lleidatà l’any 1932. Jo tinc cartes seves en les quals escriu als seus amics de Lleida i on els hi diu que la dictadura de Primo de Rivera s’acaba, que resisteixin i que no perdin l’ànim. El meu pare també va dirigir, com jo vaig fer més tard, el cor de Clavé La Violeta. Nogensmenys el varen matar a la guerra civil.
- De jovenet passeu per l’Escolania de Montserrat..., que ens en podeu dir d’aquesta època.
Si, vaig ser escolà de Montserrat dels anys 1934 al 1936. La guerra em va agafar sent escolà de Montserrat. L’any 1935 es fa el primer enregistrament de l’Escolania de Montserrat on jo hi participo. A Montserrat aprofundeixo molt el sentit musical.
- Heu reflexionat molt sobre el fet musical, el com ensenyar-lo... en definitiva, sobre la seva pedagogia.
Jo sempre he estat treballant amb el sistema de Jacques Delcrose músic suís, que el mestre Llongueres va catalanitzar creant tot un repertori de cançons catalanes. La pedagogia del cant en els infants és molt important de cara els futurs cantaires adults. Penseu que el cantar és un fet natural. El nostre instrument més apte és el cos humà.
El Pare David Pujol, director de l’escolania, li vaig preguntar, com s’ho feia per triar els candidats a cantaires de l’escolania: és molt fàcil, digué, només cal escoltar com parla la mare. Cal saber escoltar la pròpia veu i la de l’altre, això és la base per a una bona i sòlida formació musical. La capacitat auditiva dels homes no està treballada.
- L’Orfeó Lleidatà després de la guerra...
L’any 1953 assumeixo la direcció de l’Orfeó Lleidatà després que una bona colla d’excantaires em demanessin de fer-ho. Va ser un procés força lent. Penseu que calia demanar permís per tot en aquella època. Els orígens del nou Orfeó Lleidatà foren per una banda el Cor La Violeta i per altra cantaires del cor de noies de Sant Joan. Així fou com crearen un cor mixt. És ben curiós, aquest procés s’havia repetit abans de la guerra, quan la dictadura de Primo de Rivera. I així es va tornar a reestructurar l’Orfeó. Deixo la seva direcció l’any 1991.
- Parlem dels cursos Internacionals de Música...
Després de la guerra vàrem dedicar moltes energies a anar pels pobles de Lleida, organitzant i creant cors. Molt aviat, però, ens vàrem adonar que el punt feble estava en els directors. És a dir, calia formar molt bé els directors de les corals per tal de garantir no sols una qualitat, sinó una estabilitat. Aquí sorgeix la necessitat d’organitzar a l’estiu cursos de formació per a directors de corals.
- Però, com va sorgir concretament aquesta iniciativa tant reeixida?
Arran d’un viatge que vàrem fer amb l’Oriol Martorell a França, vaig descobrir que hi havia una pedagogia, una manera d’ensenyar la música coral. El primer curs que organitzàrem a Lleida fou donat per César Geoffray, Marcel Courneloup, Oriol Martorell i jo mateix. Era la primera meitat dels anys seixanta. S’han realitzat trenta-quatre edicions.
Més endavant hi col•laborà també en Helmut Lips, especialista en tècnica vocal, pedagog, professor de cant al Conservatori de Stuttgart. Es tracta d’una pedagogia molt diferent de la que es dóna al conservatori. Es concentra molt en la interpretació.
- Sempre heu proclamat la importància del cant gregorià.
Si. A finals dels anys vint, a Manresa, el meu pare es trobava periòdicament amb una bona colla d’amics per cantar cant gregorià. Van ser uns anys que ho vaig viure molt. Tant, que per a mi sempre hi ha cant gregorià, sempre!. El cant gregorià té unes normes que són comuns en tot. És tot el resum de la tradició musical del món culte de l’època de Sant Gregori.
El cant gregorià, l’experiència de l’escola de Montserrat... és tota una barreja que m’ha ajudat i possibilitat les meves tasques pedagògiques. La formació no pot passar per una metodologia tipus conservatori. Actualment s’està destrossant els nens.
- L’aparició del cant coral a Catalunya, primer amb Clavé, després amb els orfeons, representen una manera de fer i de sentir el país, més enllà de l’estricament musical.
El moviment orfeònic pren sentit de reivindicació amb la Renaixença. És el descobriment de la pròpia possibilitat, els poetes... Si no hagués estat pels cors, els esbarts, els sardanistes, els excursionistes... la Renaixença s’hagués convertit a una societat d’élite. El qui va projectar la Renaixença cap al poble, que li va fer descobrir la dignitat de la seva llengua i de la seva història, som nosaltres, que vam agafar aquestes idees i les vam transmetre als cantors. I quan anàvem a cantar nosaltres fèiem pàtria.
- Parlem una mica de la vostra activitat política. Com vareu arribar al Parlament de Catalunya?
El meu pare era d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tanmateix em vaig presentar amb en Jordi Pujol perquè em va sembla que tenia més possibilitats de treure el càrrec de diputat. Vaig ser elegit diputat a la primera legislatura (1981). Sempre he estat un home que he mirat que tot sigui eficaç, “dretoner” (recte, que no pas de dretes!). En aquell tremps vaig aconseguir que hi hagués un piano a cada escola. Tanmateix la conclusió que en trec de tot plegat sobre el pas pel Parlament de no és massa bona.