Sense les sòcies i socis, un ateneu no és res. Si no hi ha persones que ocupin els espais, que participin de les activitats, poca vida podrà tenir l’ateneu. Però, ens hem de centrar únicament a voler ampliar el nombre de socis i sòcies? Cal créixer per créixer?
Quan pensem en el futur dels ateneus, sovint relacionem aquesta fita amb la necessitat de relleu generacional i amb el risc que si no hi ha relleu, si les juntes no es renoven i estan envellides, difícilment l’ateneu podrà créixer, adaptar-se als nous canvis i necessitats o, simplement, mantenir-se. Però tenir massa crítica no només és important pel relleu generacional sinó també perquè doni vida a l’entitat.
Sense les sòcies i socis, un ateneu no és res. Si no hi ha persones que “ocupin” els espais, que participin de les activitats, poca vida podrà tenir l’ateneu. Però, ens hem de centrar únicament a voler ampliar el nombre de socis i sòcies? Cal créixer per créixer? Reflexionar sobre quants volem ser i a qui volem atraure és una part important per preparar el nostre futur.
Que se’ns visibilitzi, que organitzem activitats de qualitat i obertes a tothom serà una forma d’atraure noves persones a la nostra entitat. També ens podem plantejar obrir la nostra mirada a les diversitats. La generacional, cultural, socioeconòmica, funcional... Els ateneus estem preparats per assumir aquestes diversitats? A vegades no, malgrat que hi convivim cada dia. Potser podem unir-nos a altres entitats, construir aliances i xarxa per créixer, per aprendre, per fer millor les coses.
Però al que anava... la quantitat és important, però cal res més? Volem xifres o volem tenir associats implicats en la gestió i els projectes, que impulsin coses, que tinguin cura de l’entitat? Que aportin i siguin futur?
Sense una implicació de les persones serà difícil, a la llarga, mantenir viva l’entitat. Per aconseguir-ho és bàsic generar sentiment de pertinença. Si ens sentim d’un lloc, d’una organització, la voldrem cuidar, ens hi voldrem relacionar i fins i tot gestionar. El sentiment de pertinença, doncs, neix inicialment de sentir-te que formes part d’un grup. I posteriorment, de les possibilitats reals de poder-hi participar.
Per arribar al sentiment de pertinença, el primer pas és que les persones se sentin acompanyades (sobretot als inicis) i coneguin l’entitat (tenint els estatuts i coneixent els drets i deures, sabent de la història, els valors i missió, coneixent l’organització interna).
També incrementem el sentiment de pertinença si estem informades contínuament del què passa. Actualment, existeixen molts canals diversos de comunicació (butlletins electrònics, revistes i memòries, XXSS, cartells, etc.). Cal informació i transparència.
Però hi ha altres maneres també interessants de fer que les persones estiguin informades del que passa a una entitat: dissenyar una exposició (amb l’excusa de commemorar alguna efemèride), oferir objectes de regal (amb el logotip de l’entitat i fins i tot una frase que ens defineixi) o explicant a través de campanyes (participatives o no) temes o valors que expliquen l’entitat.
Si a més se senten reconegudes, agraïdes i premiades, la vinculació segur que serà més forta. Oferim-los descomptes exclusius a les nostres activitats i també a serveis i botigues del nostre territori. Fem que puguin accedir a preinscripcions prioritàries i espais i materials d’ús privat. Reconeguem la vinculació a l’entitat amb celebracions i cartes d’agraïment. Fem enquestes de satisfacció.
Quan les persones sòcies se senten cuidades, reconegudes, informades, en resum, fidelitzades, s’aproparan amb més facilitat als espais de participació. Així doncs, serà el moment de construir-ne de formals. Una bústia, una assemblea atractiva i productiva, comissions de treball temàtiques, juntes obertes.
I amb socis i sòcies que tinguin sentiment de pertinença i participin activament, segur que el relleu i el futur de l’entitat està assegurat!
Afegeix un nou comentari