El voluntariat penitenciari és un compromís relacional d’igualtat. És un espai de dignificació de la trobada entre dues persones que exerceixen el seu dret a decidir. Lliurement.
Educador social, productor musical, músic i terapeuta Gestalt. Ha treballat en centres d’acollida de menors, centres de justícia juvenil i de treball comunitari. Compta amb una llarga experiència en la investigació del model UTE en centres penitenciaris.
El voluntariat i la iniciativa social es presenten avui com un moviment consolidat per traçar ponts de diàleg entre les diferents realitats socials, especialment les que estan en situació de risc i d’exclusió. En el cas dels centres penitenciaris aquest moviment pren una major rellevància, ja que les persones privades de llibertat perden els llaços amb la comunitat, queden aïllades dels vincles afectius més importants.
Si ens parem a pensar un moment, és a partir d’aquests vincles que les persones ens construïm, ens definim i tracem el nostre sentit de vida. Les persones privades de llibertat perden tots aquests vincles, sovint també els més propers. Si a aquesta pèrdua relacional hi afegim que estem vivint un moment social especialment agressiu pel que fa a la velocitat de la informació, el creixent individualisme i el progressiu deteriorament de la comunitat, ens trobem davant d’una situació que l’administració per si sola no pot entomar.
És aquí on les iniciatives voluntàries d’acció social prenen una importància cabdal, no només per la tasca que desenvolupen sinó també per l’experiència que el voluntari viu en si mateix.
El voluntari, com molt bé el seu nom indica, és voluntari. Utilitza el propi temps per donar als altres. Agafa el seu cotxe, arriba a la presó. Inverteix uns 30 minuts per creuar els accessos fins al mòdul (i els conseqüents 30 minuts per sortir) es planta davant d’un grup d’interns i desenvolupa l’activitat, perquè vol. No té cap obligació de fer-ho. Per altra banda, l’intern, baixa de la seva cel·la i es posa al grup davant del voluntari, també perquè vol. Ningú l’obliga. No guanyarà punts. Per tant, és un compromís relacional d’igualtat. És un espai de dignificació de la trobada entre dues persones que exerceixen el seu dret a decidir. Lliurement.
Sembla que estigui dient una obvietat però no ho és. La potència d’un espai digne promou la mirada amorosa, el “m’importes, vinc per tu”. “Construirem quelcom junts” “NOSALTRES TAMBÉ SOM LA SOCIETAT”. I és en aquesta petita llavor on es produeix el moviment polític i social més important. La màgia. És aquí on, per una estona, no existeixen els murs, ni les etiquetes, ni els rols estigmatitzats, per fi, es pot produir la trobada genuïna i compromesa, la necessària pertinença i la sensació que el món és un lloc confiable per a viure-hi.
Afegeix un nou comentari