Els cineclubs catalans en la nova Llei del Cinema de Catalunya

Els cineclubs a Catalunya representen l’opció de la societat civil organitzada, treballant des de fa ja més de vuitanta anys en la formació del públic a través del cinema. Durant aquests anys i cada vegada més, els cineclubs, que en l’actualitat són més de cinquanta al nostre país, s’han convertit en focus de resistència, ja que són dels pocs que projecten a comarques cinema d’autor, cinema europeu, espanyol i català. I s’afirmen com a punts de difusió cinematogràfica allà on els exhibidors comercials fa temps van decidir triar opcions molt més comercials. A més, cal remarcar que la presència de cineclubs en l’àmbit català representa un fet diferencial amb la resta de l’estat espanyol i una realitat que ens acosta als plantejaments cinematogràfics d’arreu.

Els cineclubs programen habitualment cinema europeu (32 %), espanyol (7 %) i català (10 %). D’una mostra de 517 sessions estudiades durant el 2008, gairebé el 50 % del cinema projectat a les nostres pantalles és de cinema europeu. La resta de programacions és composta per cinema de la resta del món (21 %) i cinema nord-americà (30 %). Val a dir que, quan els cineclubs programen cinema nord-americà, programen cinema independent. Els blockbusters no són projectats pràcticament mai en les pantalles dels cineclubs.

Ateses aquestes característiques especials de la xarxa de cineclubs a Catalunya i preparant-se la futura Llei del cinema de Catalunya vam fer constar davant dels parlamentaris algunes qüestions:

1. A l’article 4, en els principis rectors es fa referència al «Dret a l’accés a totes les persones a la cultura, als béns, als serveis culturals i al patrimoni». Aquest principi rector i dret fonamental de vegades es veu compromès pels conflictes entre els interessos comercials i el dret a l’accés a la cultura. Els cineclubs i les altres associacions que projecten cinema representen el sector de l’exhibició no comercial, que vol acostar als ciutadans la cultura cinematogràfica que el sector comercial no considera rendible. Aquest segment d’exhibició de la cultura cinematogràfica fonamenta les seves activitats en el principi rector esmentat. L’exhibició no comercial reclama una llei que en tingui en compte la realitat, les dificultats i proposi un marc general on es pugui desenvolupar amb garanties.

La cohesió social en base a aquest principi rector s’hauria de veure beneficiada als llocs on hi ha la pràctica de l’exhibició no comercial. Films de producció nacional, europea, però també d’altres continents; curtmetratge; documental; festivals i mostres; cinema alternativa, activitat per a tota la família, tenint en compte els col·lectius de nouvinguts, etc, és l’àmplia oferta del sector de l’exhibició no comercial a Catalunya. I aquesta cohesió social es veu reforçada per una activitat continuada al llarg de l’any. La llei hauria de tenir previst els ajuts necessaris per al suport d’una activitat que supleix en molts dels casos la iniciativa empresarial, des de l’àmbit no comercial.

2. Aquest sector és clau a l’hora d’afavorir l’impuls econòmic de les indústries culturals relacionades. En la nostra tasca de formació de públic afavorim que les distribuïdores d’un tipus de cinema d’autor, nacional, estatal, europeu i de qualitat, en la majoria dels casos ubicades a Catalunya, tinguin un mercat gens menyspreable. Un 65 % del volum de la facturació en la programació de films va destinat per distribuïdores fincades a Catalunya, mentre que un 27 % són de distribuïdores de fora de Catalunya i un 8 % de majors.

En aquest sentit, la federació catalana de cineclubs, els cineclubs i les associacions similars que programen en suport digital són agents anti-pirateria molt importants, ja que amb el seu exemple afavoreixen una normalitat en el pagament de drets que de vegades algunes altres entitats, administracions públiques incloses, no respecten. Demanem, doncs, a la comissió estar atenta a incompliments flagrants de la llei. I que no s’oblidi que un consumidor de cultura audiovisual ho és també de tots aquells productes culturals associats al cinema —DVD, bandes sonores, revistes especialitzades, libres, etc.— i que evidentment també assisteix a les sessions de cinema comercial.

3. Defensem la versió original subtitulada al català com la millor manera d’acostar-se a l’obra cinematogràfica en la seva totalitat. Poder disposar de la còpia subtitulada al català representarà una normalitat en l’àmbit de l’accés a la comprensió del film en la nostra llengua. Per al sector que representem, el debat entre doblar al català o al castellà no hauria d’existir. Pensem que l’obra d’art cinematogràfica s’ha de veure en la seva totalitat, que incorpora, evidentment, tant la imatge com el so, com els diàlegs dels actors.

La nostra llengua és present en la promoció i la difusió dels films que es projecten i, si l’exhibició de films subtitulats al català és reduïda, és sens dubte perquè l’oferta és escassa. Normalment, els cineclubs que programen en 35 mm opten per la versió en VOSE (57,49%) o VOSC (4,11%) —perquè la baixa oferta així ho determina—. Quan l’oferta de la VOSC ha existit, els cineclubs han programat utilitzant aquesta versió.

Els cineclubs que programen amb el suport DVD, en VOS, també opten per la VOSC quan el suport ho permet. Treballant així amb col·lectius de persones que d’aquesta manera aprenen la llengua original. Alguns cineclubs, que programen habitualment en DVD i opten per les versions doblades, sempre que l’opció estigui disponible en el DVD fan servir també la versió catalana.

Creiem que el debat sobre la llengua no ens hauria de fer oblidar que l’accés de les persones a la cultura hauria d’assegurar que aquesta es fes de la manera més completa possible.

4. La llei fa esment a l’article 45 de la necessitat de la difusió de la cultura cinematogràfica al sistema educatiu. Aquest procés de formació és essencial si volem atreure nous públics, especialment en l’àmbit de la infància i la joventut a les nostres sales. Una vella reivindicació és la d’incloure l’ensenyament de l’audiovisual a les escoles dins el currículum escolar. Seria la manera, tal com ja fan alguns altres països europeus, de fomentar la cultura cinematogràfica en l’àmbit escolar i treballar per a recuperar públic, especialment l’infantil i juvenil, habitualment menystingut en relació al seu accés a les obres audiovisuals.

5. La xarxa de cineclubs ha mostrat des de sempre el seu compromís per la difusió del patrimoni fílmic de la cultura cinematogràfica catalana. Mantenim aquest compromís en totes les accions que des de la Filmoteca de Catalunya es puguin portar a terme. Hi ha una relació ‘natural’ entre la Filmoteca de Catalunya i cineclubs, que esperem que augmenti en el marc de la nova llei.

6. Xarxa concertada de pantalles. Entenem necessari el concert per a facilitar que el tipus de cinema que defensa la llei sigui present en tot el territori, inclús allà on no hi hagi cinema comercial. En aquest sentit, volem destacar que la xarxa de cineclubs existent ja realitza aquesta feina i veuria amb bons ulls ajuts per a desenvolupar la seva tasca. S’hauria de vigilar que en poblacions amb presència de la societat civil organitzada en l’àmbit de l’associacionisme cinematogràfic, siguin cineclubs o similars, no apareguessin sales que entressin en competència i que destruïssin un treball realitzat des de fa anys. Es podria comptar amb la coordinació de la Federació Catalana de Cineclubs per a assessorar en aquest punt a l’administració competent. Haurem d’esperar a veure com es desenvolupa el reglament d’accés al concert.

7. Digitalització del parc de pantalles. És una preocupació general veure què passarà en el procés de digitalització al nostre pais. Ens preocupa que només arribi als cinemes comercials i el sector no comercial en quedi al marge, obligat a projectar en formats domèstics (DVD o Blu Ray) quan el 35 mm ja no existeixi. La dificultat que tindran aquestes administracions locals per a fer-se càrrec de la inversió forma part de les conclusions de la conferència internacional sobre la digitalització de les sales de cinema que ha tingut lloc a Barcelona aquest mes de març.

8. Per al cineclubisme català aparèixer per primera vegada en la llei és un èxit després de més de vuitanta anys demostrant la seva capacitat per a la difusió de la cultura cinematogràfica al nostre territori.