Montserrat Ríos: “Hi hauria d’haver cors a les escoles, a les empreses i a tot arreu, tothom hauria de cantar”

Després de vint anys al capdavant de la Federació d’Entitats Corals de Catalunya (FCEC), la Montserrat Cadevall ha cedit la presidència a la Montserrat Ríos, que afronta aquesta nova etapa amb il·lusió i ganes de continuar la tasca de la seva predecessora. Ríos està lluny de ser una nouvinguda, de fet, ja formava part de la FCEC i ha dedicat bona part de la seva vida al cant coral. Tarragonina de pedra picada, el 1991 va fundar la Coral i l’Orfeó de la Universitat Rovira i Virgili (URV), després de cursar els estudis de Direcció Coral al Conservatori Superior de Música de Ginebra i formar part de l’Ensemble Vocal de Lausanne, entre altres.

Ara, comença una nova etapa com a presidenta de la FCEC, amb diversos objectius al cap, com radiografiar l’estat actual del cant coral a Catalunya o treballar de valent per garantir el relleu generacional a les corals, una problemàtica que s’ha agreujat en els darrers anys. Parlem de tot plegat amb ella.

Què significa el cant coral per a tu?

Ho podria resumir en dues paraules: vida i passió. Vida en el sentit ampli i de professió, m’hi he dedicat tota la vida i sempre intentant buscar l’excel·lència. Jo vaig entrar al cant coral als disset anys, quan un amic em va proposar provar-ho a la Coral Al·leluia de Tarragona, però ja venia del conservatori: era guitarrista. Per tant, ja cantava amb la guitarra i a casa també, amb la família.

Però va ser aleshores quan vas descobrir el cant coral.

Sí, i ja no en vaig poder sortir. Ben aviat, la directora de la Coral Al·leluia, la Josepa Rosselló, em va enviar a la Seu d’Urgell  a fer un curs de direcció coral de l’Orfeó Lleidatà, que durant molts anys ha fet una feina impressionant en aquest país. Per tant, amb uns vint anys ja vaig descobrir tot el que era el cant coral de grans dimensions, a un alt nivell. I des d’aleshores ja vaig fer el canvi de guitarra a direcció coral professional.

I et vas continuar formant.

Sí, vaig marxar a Suïssa amb una beca del Ministeri de Cultura i em vaig treure el Títol Superior de Direcció Coral al Conservatori de Ginebra. Vaig continuar ampliant la meva formació i vaig formar part de l'Ensemble Vocal de Lausanne. Per tant, des del punt de vista acadèmic, he fet concerts de grans obres i he estudiat grans compositors. En aquest sentit, he intentat fer el màxim que he pogut i, des que vaig començar a dirigir, ja no vaig parar.

Què és el que et va enganxar del cant coral?

Et diria que potser l’essència del que és un grup. La idea que un cor és molt més que una simple suma dels seus integrants. O sigui, el resultat final és una entitat molt superior. I passen coses com que la part més dèbil del grup esdevé una part igualment fonamental. Això passa a tots els nivells, des del cor més professional a un cor de barri. Tots junts, sempre som molt més forts que la suma de tots nosaltres.

El vessant humà és cabdal en un cor.

Per descomptat, jo he après molt d’aquesta part més humana i social del cant coral. De la mirada i l’escolta a l’altre. A la música ens hem d’escoltar, i això vol dir també aprendre a escoltar la persona, saber què li passa o què sent. Aquesta part de la música i del cant coral em sembla fonamental.

“El vessant humà és una part fonamental del cant coral.”

Avui, això s’està perdent?

Malauradament, en alguns grups professionals et diria que sí. Recordo que quan vaig cantar a l’Ensemble Vocal de Lausanne, una de les coses que em va sobtar és que poques persones em miraven i em van preguntar qui era o d’on venia. Per això, és una cosa que, com a directora, he intentat treballar moltíssim a tots els cors. Sempre tracto d’interessar-me per les persones i crec que un bon director ha d’estar alerta en aquest sentit.

Té a veure amb el fet que també t’has dedicat molt a la docència i a treballar la base?

Segurament sí, perquè quan tu tens un grup d’alumnes aprens molt a mirar què passa davant teu. Per tant, per a mi un bon director ha de saber escoltar amb totes les lletres, més enllà de la música.

El 1991 vas fundar la Coral de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Et va costar engrescar les estudiants?

A la primera crida van venir només sis persones. Però al juny, només sis mesos després, ja vam fer el primer concert amb vint persones. Gràcies al boca-orella vaig aconseguir formar el primer grup, i com que jo també era professora de magisteri musical de la URV i tenia molts alumnes, van ser una mena de pedrera per a la coral. Amb els nous plans d’estudi això va canviar i va ser més difícil atraure alumnes.

Això continua passant? Manca relleu generacional?

Sí, és un dels problemes que tenim i un dels meus cavalls de batalla com a nova presidenta de la FCEC. Penso que manquen cors, cada conservatori hauria de tenir el seu, o més d’un, i no només una assignatura de cant coral. Això canviaria les coses, perquè una de les coses que passa és que els joves que estudien al conservatori s’identifiquen més amb l’instrument que amb la veu, i cada vegada costa més que cantin en cors, tinguin més o menys nivell. 

La manca de relleu generacional està provocant una situació complicada. Per exemple, persones d’entre vint i quaranta anys en tenim poquíssimes, i cada cop hi ha menys cors juvenils i infantils. Això no vol dir que la gent jove no canti, però ho fan a altres espais. Crec que aquest tema s’ha de treballar des de les institucions, entenent el problema i actuant per solucionar-lo.

Què pot aportar el cant coral a un infant o un jove?

Moltíssimes coses, per exemple pel que fa al desenvolupament personal. Formar part d’un grup implica regularitat i compromís, que és una paraula importantíssima en el món que vivim. A nivell físic, aporta tots els beneficis del que és l’aire, la respiració, l’articulació, l’educació vocal… I també destacaria la part dels valors socials, que és una educació fonamental i que en una disciplina com el cant coral és claríssima.

Tothom pot desenvolupar la capacitat de cantar?

Sí, absolutament. Això és una de les coses més boniques del cant coral. Tothom pot cantar mentre tingui veu. Fins i tot les persones de noranta o cent anys, mentre puguin obrir la boca i emetre sons. El que cal adequar és el tipus de grup i el repertori més adient. En el cant coral treballem amb l’aire com a matèria primera, i la vida és aire, és inspiració i expiració. Una cosa fabulosa de cantar en una coral és que ho fem tots junts, equilibrant els sons perquè funcioni amb unes harmonies meravelloses.

Tu convides a tothom que ho provi.

Si fos per mi, establiria que fos una experiència constant per a tothom, perquè és una pràctica excepcional. Tothom hauria de cantar: hi hauria d’haver cors a les escoles, a les empreses i a tot arreu. És una activitat que és molt transversal i que hem de cuidar, perquè és un valor i un bé cultural i de patrimoni. Per a mi, el millor que es pot fer en aquesta vida és cantar.

Quins elements ha de tenir una coral perquè soni bé?

Es necessiten moltes coses. Per començar, elements tècnics, perquè depenent de la teva qualitat vocal podràs emetre uns sons o uns altres. La feina dels directors, que sovint treballem amb grups molt heterogenis, és que tothom avanci i ho faci des del plaer de cantar. La gent no pot anar als assajos a patir, per tant, cal plantejar objectius realitzables en aquest sentit. Sigui com sigui, el ventall de possibilitats per cantar que dona una coral és molt ampli.

Actualment, quin és l’estat del cant coral a Catalunya?

Durant la pandèmia vam patir moltíssim. Molts cors vam continuar fent assajos online, però el cert és que no va ser gens fàcil. D’aleshores ençà, alguns cors s’han refet i altres han perdut cantaires, però més o menys hem aconseguit mantenir-nos. Ara, a la FCEC hi ha unes 520 corals federades. També hi ha el Moviment Coral Català, que aplega altres grups. Penso que el cant coral és una mostra molt important de la cultura de Catalunya, que sempre ha estat capdavantera en l’associacionisme coral.

Enguany celebrareu el 200 aniversari del naixement d’Anselm Clavé.

És una celebració important perquè va ser un dels fundadors del moviment coral català i un dels impulsors que la gent, els obrers, comencessin a cantar. El moment del cant coral és bo i hi ha cors de qualitat, però ho hem de cuidar molt i reforçar la connexió amb les institucions per anar tots a l’una. Precisament, com a presidenta de la FCEC, un dels meus reptes és fer un estudi de la situació actual del cant coral al nostre país. A nivell de les entitats, saber identificar les seves necessitats i dificultats, també a nivell econòmic o en la professionalització dels directors, entre altres.

Quines seran les principals línies d’actuació de la FCEC sota el teu mandat?

El relleu generacional i aquesta radiografia sobre l’estat del cant coral a Catalunya en són dues molt importants. Per altra banda, potser perquè he estat molt lligada a la URV, crec que cal potenciar la recerca. Des d’àmbits com la sociologia, l’educació, la musicologia, les humanitats i la medicina, des de la part de foniatria. Ens calen documents potents i que la gent generi temes relacionats amb el món coral per als seus màsters, treballs de fi de grau o doctorats. Necessitem més recerca que tingui a veure amb aspectes científics, socials, culturals, etc.

El cant coral és un món majoritàriament femení?

Sí que ho és, de fet, hi ha més dones que canten que homes, i moltes dones són directores de cors, sobretot a les escoles de música o a cors infantils i juvenils. Sembla que les dones, i no passa només amb el cant coral, sempre estan més relacionades amb la base.

I en els llocs de més responsabilitat?

Si ens fixem més en el món professional, això comença a canviar. Per descomptat, no és que les dones no estem preparades o no puguem fer-ho, sinó que la societat i el circuit per accedir-hi fa que per a les dones sigui més difícil arribar-hi. Són situacions que arrosseguem des de fa molts anys i són flagrants. Si agafem l’exemple de dos estudiants, noi i noia, encara avui qui més possibilitats tindrà d’acabar dirigint un cor professional és l’home. Amb tot, tenim exemples de dones que han dirigit cors professionals, com la Conxita Garcia o la Mireia Barrera. Però en són poques i les has d’anar a buscar.