Aissatou Diallo: “El sentit de la meva lluita és que cap altra nena mori per la mutilació genital femenina”

Supervivent de la mutilació genital femenina, l’Aissatou Diallo lidera la lluita per erradicar aquesta violència des de l’Associació Humanitària Contra l'Ablació de la Dona Africana (AHCAMA). La mutilació genital femenina és una de les violacions dels drets humans més flagrants, amb conseqüències devastadores per a la salut física i mental de les dones i nenes que la pateixen. 

Segons Nacions Unides, el 2024, 4,4 milions de nenes estan en risc de ser mutilades. A l’Àfrica, el 2023 aquesta pràctica va provocar la mort de 44.000 persones. Diallo alerta que calen mesures urgents per combatre les normes socials, econòmiques i polítiques que perpetuen aquesta violència, i reivindica el paper clau de la sensibilització i l’educació per posar-hi fi. “Si aconseguim que els joves prenguin consciència, aquesta pràctica s’acabarà”, assegura.

Qui és l’Aissatou Diallo? 

Soc la presidenta i fundadora de l’Associació Humanitària Contra l'Ablació de la Dona Africana (AHCAMA), una entitat que va començar a treballar el 2015 per lluitar contra la mutilació genital femenina. Amb tot, des de l’associació organitzem tallers, formacions i assessoraments contra tota mena de formes de violència que afecten dones i nenes. 

Quin abast té la mutilació genital femenina al món?

Avui, aquesta mena de pràctiques, com la mutilació genital femenina (MGF) o el matrimoni forçat, formen part del que considerem violència de gènere. Bona part de la nostra tasca se centra a lluitar contra la MGF i assolir l’objectiu, en la línia del que marca l’Agenda de Desenvolupament Sostenible, per acabar amb aquesta pràctica de cara al 2030. Encara estem lluny, però, atès que la MGF es continua practicant a 98 països del món, dels quals 28 són africans, dos a l’Amèrica Llatina –Colòmbia i el Perú– i la resta de països formen part d'Àsia.

Què et va portar a fundar AHCAMA?

Jo mateixa soc supervivent de la MGF i tinc cosines que han mort per culpa d'aquesta pràctica. La meva lluita és, en bona part, un homenatge a totes les nenes i dones que han patit aquest tipus de violència. Per desgràcia, la MGF ha format part de la meva vida i ser-ne una supervivent m'ha permès parlar-ne i lluitar-hi des de la pell, des de la meva pròpia experiència. El sentit de la meva lluita és que cal altra nena pateixi o mori per aquesta pràctica.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de AHCAMA (@_ahcama)

Com recordes aquell moment?

Abans, la MGF no es practicava a les nenes quan eren nadons, sinó a una edat més avançada, entre vuit i dotze anys, aproximadament. A mi me la van fer quan tenia nou anys i en tinc un record molt viu i nítid. Recordo perfectament el que em van fer. No oblidaré mai aquell dolor ni tot el que he patit per culpa d’això. Per a mi, recordar-ho ha estat important per després poder afrontar-ho i lluitar-hi en contra. Cal ser valenta.

Quins impactes genera aquesta pràctica?

Les repercussions físiques són òbvies. En l'àmbit psicològic, un problema és que hi ha un tabú molt important sobre aquest tema. Una dona mutilada no parla de la seva mutilació, moltes ni tan sols es miren i es troben soles perquè no hi ha ningú que et pugui aconsellar sobre això, sobre el que està bé o malament. 

Prendre consciència no deu ser fàcil.

Se suposa que si has nascut en una societat on es practica la MGF, has d'assumir aquesta pràctica per formar part de la societat. Fins que no estudies i investigues sobre el tema, o algú amb formació t'obre els ulls i et sensibilitza sobre això, és difícil comprendre les conseqüències que té la MGF, que són moltes i molt diverses. Per exemple, hi ha dones que no volen que arribi la nit, que tenen un trauma psicològic molt profund. També es desenvolupen moltes dificultats a nivell sexual, a nivell corporal. És un desastre.

Al teu país, Guinea Conakry, la MGF continua sent una pràctica molt estesa.

Els estudis que s’han fet indiquen que la MGF es practica al 98% de les dones. És el segon país del món on més es practica, només darrere de Somàlia, on ho pateixen gairebé el 100% de les dones. Si amb la meva feina pogués arribar al cor d'una sola dona o nena i salvar-la, ja em donaria per satisfeta. 

Sovint se n’atribueix la pràctica a un fet religiós. És així?

Sempre hi ha aquesta acusació, però la religió no diu que s’hagi de mutilar les dones. Des del meu punt de vista, depèn d'on has nascut i si en aquella societat es practica. El problema és que continua molt arrelada a la societat i les dones que s’hi neguen pateixen les conseqüències. I cap de nosaltres no volem quedar fora de les nostres comunitats, al contrari, volem formar-ne part. 

Com s’ha enfrontat aquesta problemàtica a Catalunya?

Des del 2005 es van crear protocols per protegir les nenes de la MGF, però en un principi cal dir que es va fer aquesta feina sense comptar amb la comunitat. Això va ser un error. Després, el 2015, es va renovar el protocol i ha anat molt millor. El problema hi és: hi ha moltes nenes que han nascut aquí, que són catalanes, i han estat mutilades als seus països d’origen, ja sigui a Guinea, Gàmbia, Senegal. I moltes ja no tornen i resulta molt difícil protegir-les. Moltes nenes catalanes s'han quedat allà, i en aquests casos els protocols serveixen de poc.

“Catalunya és pionera en la lluita contra la mutilació genital femenina”.

Amb tot, s’ha fet una bona feina de sensibilització, formació i detecció?

Sí, Catalunya ha estat pionera pel que fa als protocols a nivell estatal i és un referent en la lluita contra la MGF. Tenim bons serveis d'acompanyament i de sensibilització. S’ha de reconèixer i ho valorem molt. De fet, per a molts països europeus, Catalunya ha estat un model en aquest sentit i s'han copiat moltes coses que es fan aquí.

Quines activitats feu des de l’associació?

Una de les coses en què ens hem centrat és en fer acompanyaments per a la reconstrucció del clítoris, per exemple. Ho fem abans de l'operació perquè hi ha dones que ho necessiten, perquè tenen por. També fem una tasca de sensibilització i formacions, no només per a les dones, sinó també per als homes i la gent jove. Si no es forma les dues parts, homes i dones, no aconseguirem protegir cap nena. 

Quin és el camí per acabar amb aquestes violències? 

L'educació és clau, però crec que hi influeixen molt la manca de comunicació, formació i sensibilització. El que passa moltes vegades és que els missatges no arriben on han d'arribar. Gràcies a aquesta entrevista, segur que el missatge arribarà a més persones, i aquí hi ha la clau. Cal posar recursos perquè el missatge arribi a tot el món.

Estan canviant les coses amb les noves generacions?

Jo crec que els joves han de tenir una mentalitat oberta. Si de veritat aconseguíssim que tots els joves estiguessin conscienciats, segur que la mutilació genital femenina s'acabaria ràpidament. Els joves han d’implicar-se en aquestes lluites i ser la generació que ja no mutilarà les seves filles, que al seu torn no mutilaran les seves filles quan les tinguin. Cal que aquesta nova manera de fer es transmeti de generació en generació. Així es canvien les coses i, amb sort, deixarem de parlar de la mutilació genital femenina. No obstant això, encara queda molta feina per fer.