Núria Garriga: “Em vaig passar quinze anys pensant que era l'única, mai havia vist dones així”
Comparteix
-
Núria Garriga, cofundadora de l'associació A Pelo! Font: Núria Garriga. -
Imatges del rodatge del documental 'Mujeres Calvas'. Font: Núria Garriga. -
Dones que formen part de l'associació A Pelo! Font: Núria Garriga.
Parlem amb una de les fundadores de l’associació A Pelo, que també coprotagonitza el documental ‘Mujeres Calvas’, sobre el patiment silenciat i el rebuig social que pateixen les dones amb alopècia.
D’aquí a poques hores, el 6 de març, els Cinemes Girona acolliran una jornada molt especial: l’estrena del documental ‘Mujeres Calvas’, de la directora Sandra Román. Es tracta del primer llargmetratge a tot el món que parla del patiment silenciat de les dones amb alopècia, un projecte que ha estat també una espècie de catarsi per a moltes de les dones que hi participen.
Parlem amb la Núria Garriga, una de les protagonistes d’aquest projecte i cofundadora de l’entitat A Pelo!, sobre la pel·lícula i sobre la seva història de superació, que és també la d’altres dones que viuen sense cabells i que s’enfronten al rebuig de la societat.
Núria, quan ens referim a l’alopècia, com ho hem de fer?
Nosaltres parlem de condició de l’alopècia, intentem no dir mai la paraula malaltia perquè no ho és, és una condició amb què hem de viure.
Moltes dones amb aquesta condició esteu a punt de mostrar al món la vostra història a la pantalla gran. Què suposa per a vosaltres aquest documental?
És un pas molt important, ja només pel fet de veure una cosa que no estem acostumades: unes quantes dones calbes en una pantalla de cinema. El documental suposa donar a conèixer la nostra història a molta gent amb molts testimonis i amb molta delicadesa. Està fet amb molt de mim, tractant el tema amb carinyo.
Totes les dones que sortiu al documental esteu ja en un moment vital on no us fa por mostrar-vos?
No, no totes... a la pel·lícula es veuen totes les etapes per les quals passem les dones amb alopècia, des de l’acceptació fins a l’alliberament, tot i que moltes encara no han arribat aquí.
En el cas de les dones, el tema de l’alopècia és una discriminació relacionada amb l’aspecte físic...
Sí, el tema toca a molta gent que ens ha dit “jo tinc cabells, però em ressona tant el que expliqueu”. Parlem de l’alopècia, però és el mateix patiment que per ser grassa, o massa alta, o massa petita... al final parlem de la por de mostrar-nos, de no entrar en aquest món tan petit que han creat amb el que és correcte i el que no, on hi ha triomfadors i persones que no ho són.
En el teu cas, et va ser difícil fer el pas i acceptar fer una pel·lícula amb el teu testimoni i la teva imatge?
Va comptar molt l’impuls de la lluita i la visibilització col·lectiva. Veure el gran esforç que estem fent totes. No podia dir que no... al documental explico la meva història vital, una història molt potent, fruit d’una entrevista molt profunda on vaig dir coses molt fortes...
Què et va dir el teu entorn, la teva família?
Vaig parlar amb els meus fills, ho vam anar a veure tots junts abans de donar el sí final. I va ser com “és la veritat, és el que hi ha”, així que endavant. També era una manera de reconèixer la meva valentia, la generositat per donar a conèixer una part de mi amb un objectiu bo que és ajudar a altres persones que estiguin passant per alguna cosa similar.
No ha estat fàcil fer el documental, no? El projecte es remunta al 2019...
Comença un any abans de la covid, a principis del 2019, quan la Sandra, la directora, contacta amb l’associació i ens proposa el que tenia al cap. Ella tenia la clara idea de fer un documental de dones calbes, per treure l’estigma d’aquesta paraula. I l’hem fet molt juntes, entre totes, i durant tots aquests anys.
Quins entrebancs us heu trobat?
Hi ha hagut molts problemes, al principi hi havia dues productores i una es va tirar enrere. L’altra, que és Benecé, va continuar al nostre costat sense saber si tindria èxit o no. Amb el confinament es va aturar tot quan el projecte ja havia arrencat. De fet, al principi havia de fer la meva entrevista amb un nen de set anys, després jo embarassada, i he acabat donant el meu testimoni amb una nena de gairebé dos anys.
Parla’m de la teva història amb l’alopècia, quan comences a perdre els cabells?
Jo tinc alopècia androgenètica, o sigui que és una informació genètica que ja tenia al meu cos quan vaig néixer. Es va despertar sobre els 18 o 19 anys, quan vaig començar a perdre els cabells de la part frontal i de la corona, que són les zones típiques en aquest tipus d’alopècia.
I com ho vas viure això, tan jove?
Em vaig començar a posar mocadors, vaig deixar de fer esport, ningú em podia tocar el cap... Van passar quinze anys així, en què l’alopècia ocupava el 80% dels meus pensaments. Però als 33 o 34 anys, un dia a la platja una amiga em va animar a banyar-me sense mocador. Va ser una sensació molt agradable, però en sortir vaig veure les mirades de rebuig.
“Durant quinze anys, l’alopècia va ocupar el 80% dels meus pensaments”.
I per què allò va ser un abans i un després?
En aquell moment em vaig posar a plorar, no m’acceptava. La meva imatge aleshores era molt xocant, jo ho entenc. Als costats tenia els cabells llargs i a la part frontal i a dalt, res de res. Aleshores, després de 15 anys amb l’alopècia, vaig decidir rapar-me.
Donant aquell pas va començar a canviar tot?
Al principi no m’atrevia a anar rapada pel carrer perquè no havia vist cap dona com jo. De fet, durant 15 anys mai havia pensat que hi havia més dones així. I fent un cafè amb una amiga em va dir que havia vist una noia que feia vídeos per internet, que feia manualitats, i que tenia alopècia. I em vaig posar en contacte amb aquesta noia.
I després?
Ella havia conegut per les xarxes socials dues noies més en la mateixa situació que volien fer alguna cosa, crear una associació... i vaig contactar amb elles també.
I entre totes va ser que vau decidir crear A Pelo!
Sí, era el 2017, i aquell estiu totes havíem fet passos diferents com rapar-nos o anar sense mocador... buscàvem informació per internet i només trobàvem tractaments, dermatòlegs... però no hi havia cap grup amb testimonis de persones, així que vam decidir crear-lo.
I quin és l’objectiu de l’associació?
És una associació sense ànim de lucre i no s’ha de pagar res per formar-hi part. Acollim persones amb alopècia i compartim la nostra experiència. Nosaltres no som metges ni psicòlogues, som persones que ho vivim en primera persona i acompanyem el procés. També tenim un grup de WhatsApp a Catalunya on som 150 dones i un altre a nivell d’Espanya, que en som 400. I també fem quedades presencials.
De quin tipus?
Simplement per trobar-nos i compartir. Podem anar a un spa, fer algun taller... no sempre relacionat amb l’alopècia. Altres vegades, si ha arribat algú nou, fem més una benvinguda, més rotllo teràpia, dinàmiques d’autoconeixement... una mica de tot.
L’objectiu és empoderar les dones per evitar que es posin un mocador?
No, el que volem és que posar-se un mocador sigui una decisió opcional, no una obligació per la pressió o per l’obligació social.
No sou un grup de teràpia convencional...
És que A pelo! no ho és... És una associació d’empoderament, de plorar i de riure, de passar-ho bé i de donar-li una mica la volta a la situació. En el meu cas van ser quinze anys de vergonya, però ara soc activista i gràcies al grup i al treball personal he aconseguit acceptar-ho, i fins i tot en faig humor.
Sí, he vist a Instagram que us ho preneu amb molt de sentit de l’humor!
Al principi, el sentit de l’humor costa molt, però ara em veig fent broma i penso “què guai!”. Hem fet un vídeo moltes de nosaltres de promoció de la pel·li que es diu ‘Placeres de calvas’ on fem broma.
Notes que, d’un temps ençà, hi ha un canvi social respecte a la mirada cap a vosaltres?
Sí, perquè fa un segle ens haguessin cremat a la foguera i fa cinquanta anys ens podrien haver tancat en un psiquiàtric. És ara que ens toca obrir camins i mostrar que no tenim cabells, però som dones i podem ser femenines i treballar on sigui. A poc a poc van sortint personatges públics també, una model amb alopècia en un anunci, l’esportista dels Jocs Olímpics o la Jada Smith...
Moltes gràcies per parlar amb nosaltres i donar el teu testimoni. Esperem que s’omplin els cinemes!
Necessitem més sales interessades a projectar la pel·lícula perquè el missatge arribi a molta gent. De moment n’hi ha algunes, però ens agradaria que es veiés a moltes més. Només que la pel·lícula ajudi una dona sense cabells a estar millor ja haurà valgut la pena.
Afegeix un nou comentari