Entre l’esperança i la incertesa: claus d’un acord històric per finançar la conservació de la natura

En un context global en què la conservació i protecció de la natura semblen lluny de ser una prioritat per als grans blocs i interessos polítics, qualsevol pas endavant sempre s’ha de celebrar com una bona notícia. I més si es tracta d’assentar les bases del primer pla global per finançar la conservació de la natura, l’acord principal que s’ha adoptat a la 16a reunió de la Conferència de les Nacions Unides sobre Biodiversitat (COP16), celebrada fa poques setmanes a Roma.

No ha estat gens fàcil arribar fins aquí, i més tenint en compte que la primera COP16 que va tenir lloc a Cali (Colòmbia) el novembre del 2024 es va haver de suspendre per falta de quòrum en les negociacions sobre com finançar el Marc Mundial de Biodiversitat de Kunming-Mont-real, acordat en la COP15 i que pretén protegir un terç de la terra i els oceans d'aquí a 2030.

La segona part de la COP16 ha pogut superar les diferències i la divisió habituals en aquestes cimeres per arribar a un consens que permet albirar el futur amb una mica més d’esperança. “És un dia històric per a la biodiversitat! A la COP16 hem aconseguit l’adopció del primer pla global per finançar la conservació de la vida al planeta”, ha exclamat en un tuit la presidenta de la cimera, Susana Muhamad, alhora que ha assegurat que “la implementació del Marc Global Biodiversitat té ara una ruta clara i recursos per a fer-se realitat”.

🚨A historic day for biodiversity! At #COP16Resumed, we achieved the adoption of the first global plan to finance the conservation of life on Earth.

📌 Resource mobilization
📌 Financial mechanism
📌 Monitoring framework

🔎 The implementation of the Global Biodiversity… pic.twitter.com/DtCr0Z7xDG

— Susana Muhamad (@susanamuhamad) February 27, 2025

No hi ha dubte que l’avenç és important, però tampoc convé perdre de vista que el camí per recórrer encara és llarg i que el retard que acumulem en la lluita contra el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat és alarmant. 

“El balanç final d’aquesta COP16 és més positiu del que esperàvem; arribar a un acord sobre com estructurar el finançament per a la biodiversitat, crear un fons com el de Cali o definir quines són les directrius per fer un seguiment adequat dels avenços del Marc Mundial de Biodiversitat, són bones notícies, però ens quedem curts pel que fa a la velocitat i encara estem lluny en la definició de tot el tema del finançament”, explica el Luis Suárez, coordinador de conservació de WWF Espanya.  

En la mateixa línia, el Juan Carlos Atienza, director de conservació de SEO/Birdlife, considera que, tot i que amb carències significatives, a Roma “s’han fet passos endavant molt rellevants, especialment en el finançament i en el seguiment i control de les accions dutes a terme pels estats membres”.

Una arquitectura de finançament per a la biodiversitat

Si hi ha una fita que destaca per damunt de la resta en aquesta COP és la creació d’una arquitectura financera per a la biodiversitat, un acord que dibuixa un full de ruta, amb la vista posada en el 2030, per tancar la bretxa de finançament pel que fa a la biodiversitat i desenvolupar un mecanisme financer eficaç per assolir els objectius. A Roma s’ha acordat una mobilització global de 20.000 milions de dòlars per al 2025, que s’hauran d’incrementar fins als 200.000 de cara al 2030. 

Segons les entitats, aquest és un pas rellevant en la bona direcció per no repetir la decepció amb relació al compliment de les Metes d’Aichi, el prometedor Pla Estratègic per a la Diversitat Biològica 2011-2020, que es va adoptar el 2010 i va acabar en fracàs i la sensació d’una dècada perduda. 

L’aprovació d’aquesta nova arquitectura financera per a la biodiversitat ha de facilitar l’impuls d’accions a favor de la biodiversitat que ajudin a implementar el Marc Mundial de Biodiversitat de Kunming-Mont-real, la versió renovada de les Metes d’Aichi, que defineix quatre grans objectius generals i vint-i-tres metes concretes a fi de revertir la pèrdua de biodiversitat amb l’horitzó del 2030.

Amb tot, el moment és greu i invertir en la natura s’ha convertit en una qüestió de pura supervivència. Per això, des de SEO/Birdlife i WWF destaquen la importància cabdal de parar atenció a la lletra petita de l’acord per determinar exactament com quedarà aquest pacte per estructurar el finançament de la biodiversitat. “El paper ho aguanta tot, però fins que no tinguem clares qüestions com la manera en què s’aportaran els fons i on i a qui es destinen, no ho podrem valorar”, assegura el Luis Suárez. 

En aquest sentit, per al Juan Carlos Atienza, un dels aspectes clau és que “els diners arribin on han d’arribar”, atès que un dels principals problemes de l’anterior mecanisme eren les dificultats perquè els fons arribessin als usuaris finals, encarregats d’executar les accions previstes. “Estem parlant, per exemple, de les comunitats indígenes i locals, que fins ara tenien molt difícil accedir a aquests fons; aleshores, caldrà veure si el mecanisme que s’acaba articulant esmena aquestes deficiències”. 

No obstant això, des de WWF remarquen la importància del “reconeixement que cal aportar aquests fons, de l’acceptació dels objectius plantejats en el marc mundial i de la posició comuna que cal articular mecanismes per aconseguir i vehicular aquests fons, així com reduir els anomenats subsidis perversos, que són contraris a la biodiversitat”. 

Reptes i incerteses del Fons de Cali

En l’àmbit del finançament de la biodiversitat, un dels avenços rellevants d’aquesta COP també ha estat la creació del Fons de Cali, un mecanisme financer destinat a la protecció de la biodiversitat que involucra directament el sector privat. “Caldrà comprovar que s’articuli correctament, però ja és un avenç reconèixer que qui obté un benefici econòmic de l’explotació dels recursos genètics ha de contribuir i que les aportacions s’han de destinar a les comunitats locals, qui des de sempre han salvaguardat aquests recursos genètics”, exposa Suárez, qui considera una molt bona notícia “que el sector privat es corresponsabilitzi de la conservació de la natura i de l’ús que fa dels recursos naturals”.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de SEO/BirdLife (@seo_birdlife)

Ara bé, aquest fons també presenta incerteses respecte a la seva veritable efectivitat, així com en una implementació justa, equitativa i inclusiva. De fet, encara queden per definir aspectes importants amb relació a l’aplicació del Fons de Cali, com la manera com es distribuiran els fons i la seva governança. 

A més, “una de les principals problemàtiques en aquest sentit és que una part dels fons s’obtinguin a canvi de permetre destruir biodiversitat, com passa amb els Fons de Carboni, que permeten a les empreses pagar com a compensació a canvi de continuar emetent, cosa que suposa un contrasentit”, adverteix Atienza.   

Igualment, segons les entitats, el seu caràcter voluntari i una excessiva dependència del sector privat també generen dubtes sobre la seva capacitat real per canalitzar recursos de manera estable i equitativa. Alhora, és important garantir que aquest fons no s’acabi convertint en una eina de rentada d’imatge per a grans empreses responsables de la destrucció de biodiversitat. 

Un pas més en la rendició de comptes

Sigui com sigui, un dels factors clau perquè es pugui avançar de manera efectiva és que hi hagi un sistema de seguiment i control real de les actuacions en l’àmbit de la protecció de la biodiversitat. 

De fet, segons el Juan Carlos Atienza, una de les principals raons de la fallida de les Metes d’Aichi, més enllà de la manca de voluntat política a l’hora de complir els objectius fixats i de no controlar els sectors que estan generant pèrdues de biodiversitat, va ser “que no es van articular mecanismes per avaluar si els estats estaven avançant o no”.

En aquest punt, la COP16 de Roma ha suposat un avenç, que caldrà consolidar en els anys següents. “Si la COP15 de Montreal va definir els objectius, la cimera de Roma ha començat a determinar com avancem en el compliment d’aquests objectius i en la rendició de comptes al respecte”, afirma el Luis Suárez. 

“Així com respecte al canvi climàtic, dins del possible, sí que hi ha uns controls i sabem quantes emissions es generen, pel que fa a la biodiversitat, en canvi, no hi havia res; és a dir, no sabem quantes espècies o superfícies perdem”, diu Atienza, qui posa el focus en la necessitat de comptar amb mecanismes per fer “un seguiment per saber què està passant i si els estats estan avançant en els seus compromisos”. Tampoc es disposava d’eines per fer seguiment dels plans de biodiversitat que tots els països s’han compromès a presentar –encara hi ha molts estats que no ho han fet–. 

Per això són importants els avenços en aquest sentit: “Ara tindrem aquests mecanismes, i segur que no estem d’acord amb molts dels indicadors que s’han proposat, però la diferència entre tenir-los o no és tan gran, que podem estar satisfets”, assenyala el director de conservació de SEO/Birdlife.

Un context global incert 

Més enllà del contingut concret dels acords, el fet d’haver arribat a un quòrum en qüestions tan cabdals com el finançament de la biodiversitat ja és una molt bona notícia des del punt de vista del multilateralisme, malgrat l’absència d’actors protagonistes com els Estats Units. Especialment, tenint en compte el context actual desafiant, marcat per les dificultats per avançar en pro d’un objectiu comú.

“En aquesta mateixa COP hem pogut veure com països com Argentina, Rússia o la Xina han posat bastons a les rodes a qualsevol pas endavant, i tenim la sensació que cada cop són més els estats que intenten posar problemes, reduir l’ambició i fer fracassar aquestes cimeres”, lamenta Atienza. 

En la mateixa línia, el Luis Suárez, creu que “molts països que apliquen estratègies i utilitzen aquestes trobades per retardar-ho tot, més que per accelerar”. Amb tot, i malgrat “la lentitud en la presa de decisions que impliquen aquests escenaris de multilateralisme, no tenir aquestes cimeres voldria dir que només faríem declaracions d’intencions i difícilment podríem anar més enllà”, afegeix el coordinador de conservació de WWF Espanya. I rebla: “Encara que ens desesperin aquestes cimeres, no podem perdre l’esperança”.

Com a última reflexió, Atienza posa sobre la taula un factor que defensen sempre i que consideren bàsic per avançar: “És molt necessari que hi hagi molta més unió entre els diferents convenis, especialment entre el del clima i la biodiversitat; al cap i a la fi, estem parlant de problemes ambientals generats per estils de vida de sistemes de producció i de consum, que cal abordar de forma conjunta”, conclou.