Montserrat Garcia: “El fracàs i l’abandonament escolar venen, en part, pels problemes de lectura”

El mètode Glifing és un instrument digital per millorar l’aprenentatge de la lectura en infants que tenen problemes per llegir. L’Associació Avesedari es va crear l’any 2009 per fer-lo arribar a aquelles famílies vulnerables que no tenen prou recursos per costejar l’ajuda que necessiten. És una entitat sense ànim de lucre formada per “professionals amb vocació d’aportar solucions innovadores” i actualment treballa en una vintena de països.

Hem parlat amb la Montserrat Garcia, presidenta de l’associació i creadora del mètode Glifing, sobre el treball d’investigació que la va impulsar a crear-lo, en què consisteix i sobre els reptes derivats de la digitalització i les pantalles.

Avesedari va néixer arran d’una investigació a partir del cas del teu fill. Quin era el tema d’aquell estudi i a quines conclusions vas arribar?

L’estudi va consistir a treballar primer amb el Mario, el meu fill, i d’allà va sortir un diagnòstic de dislèxia que fins aquell moment no havíem tingut mai. El Mario ja tenia onze anys i havia repetit un curs sent un nen molt intel·ligent. La primera conclusió va ser la dislèxia del Mario i, en veure que el treball que havíem fet havia donat resultat, és a dir, que havíem tingut una millora molt important de la lectura, vam treballar amb molts nens d’escoles de Barcelona. A partir d’aquí, va haver-hi un altre petit estudi sobre quants nens a les escoles estaven en un nivell de lectura realment molt baix. I ens va sortir entre un 25 i un 28%.

Va ser tan alt que jo vaig pensar que ens havíem equivocat. Com pot ser que hi hagi tants nens? I sí, aquestes dades, de fet, no havien de sorprendre tant perquè eren les mateixes dades que surten cada any del Departament d’Educació i Formació Professional de la Generalitat de Catalunya quan passen les proves a les escoles. Els últims anys sembla que ha baixat una miqueta, però en aquell moment estàvem realment al 28% de nens que tenien una lectura que no els permetia tenir la solvència necessària.

Va ser gràcies a aquest estudi que va sorgir el mètode Glifing. En què consisteix i què el fa diferent d’altres mètodes d’aprenentatge de lectura?

El primer que el fa diferent és que va ser dels primers. Ara hi ha altres mètodes, però quan va sortir Glifing no hi havia pràcticament res més amb aquestes característiques, amb la idea d’entrenament, de ‘necessites que les teves neurones connectin les grafies amb els sons moltíssimes vegades per arribar a fer-ho d’una forma automatitzada, que és el que permetrà al teu cervell llegir amb fluïdesa i amb comprensió’. Per fer això, s’ha d’entrenar el cervell i, per entrenar-lo, tota la vida el que s’ha dit és ‘agafa un llibre i llegeix’, però veiem que els nens no s’hi posen.

Per què?

Hi ha molts motius, perquè si et costa llegir o no t’agrada llegir, no t’hi poses; però a més, vivim a l’època que vivim, envoltats de coses molt més interessants, a priori, i d’estímuls que són molt més fàcils d’atendre que no pas la lectura. I dic a priori perquè després, si ets un bon lector, saps que no és així. Per tant, tenim els nens immersos en un mar de possibilitats on tot és immediat, ràpid i poc profund, i la lectura és una cosa profunda.

El que vam dir és posem-nos al nivell de la nostra època, donem als nens una eina que sigui més propera al que ara ja estan acostumats i que els permeti entrenar la lectura. Era un mètode digital completament i, per això, quan vam sortir, no hi havia res semblant perquè encara no utilitzàvem les tecnologies per als temes educatius, psicològics o psicopedagògics.

Glifing és només per a infants o també el poden fer servir adultes?

Vam començar amb nens que estan en fase de llegir, d’aprendre a llegir o que tenen dificultats de lectura i amb molts nens que tenen discapacitats cognitives. Vam passar als adolescents -que hi ha un problema gran de dificultats de lectura o de lectures no consolidades- i a persones que llegeixen molt malament. Ara estem amb adults i persones grans, molt grans, perquè se n’adonen que no tenen una lectura fluida i volen millorar. I, evidentment, també ho poden fer amb Glifing.

Quina és la vostra missió com a entitat?

El que va originar tot va ser ajudar aquestes persones que no se’n surten amb la lectura i que fracassen a l’escola i, més tard, fracassen en l’àmbit professional o en l’àmbit personal perquè se senten malament i se senten menystinguts (moltes vegades menystinguts per ells mateixos). El meu fill, el Mario, ho tenia tot perquè li anés bé a l’escola: tenia una família amb possibilitats econòmiques, tenia una mare i un pare que estaven pendents d’ell, una bona escola, unes bones mestres, unes bones professionals de reforç... i, tot i això, li va anar molt malament per aquest tema de lectura.

De seguida vaig pensar: ‘els nens que no tenen aquestes possibilitats, com s’ho fan?’ Poden haver-hi nens molt intel·ligents fracassant a l’escola per culpa de llegir malament o per tenir problemes de lectura que no els poden detectar perquè no tenen recursos econòmics ni poden tenir algú treballant amb ells. I això va ser el que va donar origen a Avesedari: poder arribar a aquests nens.

Llavors, aquestes dificultats i el no tenir accés a un mètode d’aprenentatge adequat fa més gran la bretxa social i la desigualtat.

Totalment.

“Les dificultats de lectura són a tot arreu, però com més vulnerable sigui l’entorn, pitjors són les conseqüències”.

I passa més als entorns vulnerables o és generalitzat?

Les dificultats de lectura són a tot arreu, com quan es parla dels problemes de salut mental: són a tota la capa social, però com més vulnerable sigui l’entorn, pitjors són les conseqüències d’un problema de salut mental perquè hi ha menys recursos per afrontar-ho. Amb la dislèxia i les dificultats de lectura passa absolutament igual: hi ha nens dislèxics i amb problemes per llegir que poden ser de la classe més alta que puguis trobar. La causa és un tema neuronal, de néixer amb un cervell que no està tan preparat com altres per al tema de la lectura.

El problema és quan tenen un entorn vulnerable que fa que no tinguin tot aquell suport que necessiten per poder tenir unes bones habilitats bàsiques escolars, una d’elles, la lectura. Si un nen neix amb aquest cervell no tan preparat per llegir, però amb una família que el pot atendre, pagar una psicopedagoga, pagar un diagnòstic... se n’acaba sortint. En canvi, si neix en un lloc on la família no té mitjans, ningú li fa un diagnòstic, no s’adona que és dislèxic, ni treballa amb ell a consciència, aquest nen es va fent gran pensant que és un inútil, que no serveix per a l’escola i abandona. Part de l’abandonament escolar es produeix pel fracàs escolar i aquest, una part molt gran, ve pels problemes de lectura.

El mètode el proposeu vosaltres a les escoles o venen a buscar-vos?

Una mica de tot. Hi ha persones que ens venen a buscar perquè són molt sensibles amb el problema i saben que això els pot ajudar, i altres a les quals nosaltres ens adrecem i ens expliquem el que fem. Tenim un projecte molt bonic que hem començat ara fa un mes a Badalona amb el qual treballem amb escoles i centres socioeducatius. Que això és molt important perquè resulta que els centres socioeducatius ajuden aquests nens a fer els deures i estan alarmats perquè detecten que no llegeixen bé.

L’Anna Chaves, assessora pedagògica d’Avesedari, i la Pilar Jover, coordinadora de projectes, van anar a fer la presentació a un centre socioeducatiu de Badalona i les famílies que hi van anar estaven encantades de rebre aquest ajut i molt agraïdes que el programa fos en català perquè deien ‘és que nosaltres no li podem ensenyar català al meu fill perquè jo no el sé encara i l’escola és en català’. Hi ha nens que el català el veuen a l’escola i després no el veuen mai més. Per tant, si no tenen oportunitat de treballar més la llengua que els ha de permetre escalar dintre de l’àmbit acadèmic, perden pistonada.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de @avesedariassociacio

Deu ser un alleujament per a elles perquè veuen que hi ha una solució.

És clar, elles deien, ‘nosaltres no podem ajudar els nostres fills amb això’ perquè són mares que potser no treballen, estan en un àmbit molt tancat i no tenen possibilitat de tenir massa contacte amb el català.

La conferència es va fer en castellà i ens van preguntar ‘i això [Glifing] no podria ser en català?’. Ens va fer moltíssima il·lusió perquè els hi vam dir ‘és que els vostres fills ho tindran en català’. A vegades critiquem molt pensant que les famílies no volen i no s’involucren, i això és un exemple que això no és així.

Quins altres projectes teniu en marxa?

Quan algú necessita Glifing i no el pot pagar, fem mans i mànigues perquè el tingui. Llavors, quan nosaltres no tenim fons, perquè Avesedari té pocs fons, és Glifing que ho regala. Que Glifing ho regala significa que treballa gratuïtament, cosa que tampoc es pot permetre indefinidament. Aleshores, Avesedari busca fons per realment poder assolir projectes, com aquest de Badalona, que és molt maco perquè és un programa que té fons que ens ha donat La Caixa.

Treballem en vint països i ens trobem amb casuístiques de tota mena. Tenim un programa amb Nuestros Pequeños Hermanos, una fundació que té cases d’acollida per a nens sense família i centres socioeducatius a vuit països d’Amèrica Llatina. En tenim un altre a Xile amb Acompañando Pasos y Padre Semería, que van a buscar els nens a l’escola i mentre la família no els pot anar a recollir els donen el berenar, una estona de lleure i la possibilitat de fer els deures. I a l’Argentina treballem amb la Fundación Nordelta. Aquí a Catalunya tenim un altre projecte amb alguns CRAE [Centres Residencials d’Acció Educativa] amb nens molt vulnerables.

Com ha aconseguit el mètode Glifing arribar tan lluny i per què creus que connecta amb realitats tan diverses?

La realitat no és la mateixa, però les necessitats sí que són les mateixes. Canvia el nivell de gravetat del problema general, però les dificultats per aprendre a llegir són iguals aquí que a l’altra punta del món. Són nens que necessiten aprendre a llegir per poder integrar-se bé en un recorregut escolar i aconseguir l’èxit que els ha de portar a tenir la millor vida possible quan siguin grans. Per què hem arribat així de lluny? Doncs perquè hi ha molta necessitat.

A més, hi ha molta gent al món que té moltes ganes d’ajudar. En tenim molta que ens ajuda simplement perquè sap que el que nosaltres fem es necessita i que hi ha gent que no ho pot obtenir. Col·laboren posant els aparells digitals (Glifing es fa tot de forma digital i cal internet i una tauleta o un ordinador), fent aquestes cases per als nens o posant la maquinària necessària. I nosaltres col·laborem perquè ho regalem si no hi ha fons. Si després n’hi ha, podem posar més recursos, és a dir, més persones. I quan hi podem posar persones, el projecte acaba sent preciós.

Com impacten la digitalització i les pantalles? Quin efecte produeixen en l’aprenentatge de la lectura i el seu ensenyament a les escoles?

Amb les pantalles s’ha de vigilar perquè segons quins jocs produeixen addicció i és molt fàcil quedar-se enganxat. Hi ha tot de llumetes que et criden l’atenció i, mentre estàs enganxat a la pantalla, la teva vida i els teus problemes queden en un segon pla. Això passa amb tots, els adults també. En el cas dels nens, s’agreuja perquè tenen un cervell que encara no està format i és molt més fàcil que esdevingui addicte.

En canvi, com a eina d’aprenentatge és molt bo perquè als nens els estàs parlant en un llenguatge que els és molt proper i que els és molt més fàcil l’adhesió. Un programa educatiu no produeix addicció, de la mateixa manera que l’Excel no en produeix perquè és una eina de treball. Les programacions educatives són una joia, ja que permeten personalitzar el camí d’aprenentatge i això salva a tots els nens, sobretot aquells que tenen dificultats.

Per tant, entenc que quan es va crear Glifing, hi va haver un procés molt curós a l’hora de dissenyar la imatge que havia de tenir.

Nosaltres ho tenim tot molt cuidat i hem de mirar que les activitats tinguin l’estètica adequada per a cada edat. No és el mateix treballar amb un nen de sis anys, que està aprenent a llegir, que amb un adolescent de setze anys. Tot i que a vegades hi ha nois de setze anys que estan en un nivell de lectura de segon de primària, la tecnologia permet agafar el material d’aquest curs i convertir-lo en quelcom que sigui més o menys atractiu per a l’adolescent. De fet, molts programes d’alfabetització tardana fracassen per culpa d’això, perquè són massa infantils i un nano de catorze, quinze o setze anys no l’hi pots donar perquè es desmotiva i, en el fons, pensa que està quedant molt enrere.

Tot i això, costa perquè quan arriben a certa edat hi ha molt absentisme. Ara que estem treballant en moltes escoles d’entorns molt vulnerables ens diuen que no van a l’escola per vergonya perquè han arribat als catorze o quinze anys i encara llegeixen malament.

I de l’absentisme es passa a l’abandonament.

Sí, van de bracet. Comencen anant-hi poc i acaben abandonant, i més en cursos en què ja no els obliga ningú o no els poden obligar a anar-hi.