La llengua de signes catalana: llengua, cultura i accessibilitat

La llengua de signes catalana (LSC) és una llengua natural, de modalitat gestual i visual, pròpia de les persones sordes i sordcegues de Catalunya que en són usuàries. Com qualsevol altra llengua, té una estructura pròpia i completa, amb dimensions semàntica, morfosintàctica i pragmàtica diferenciades de la llengua oral, que desenvolupa totes les funcions comunicatives, socials i culturals. No és, per tant, un llenguatge, ni un simple recurs de suport a la comunicació, sinó una llengua plena, viva i diferenciada, que forma part de la realitat plurilingüe de Catalunya. Val a dir també que existeix una important comunitat de persones, famílies i professionals oïdors que en fan ús en el seu dia a dia, que l’estimen i l’apoderen i contribueixen a visibilitzar la seva riquesa.

La LSC constitueix, alhora, un element fonamental de la identitat, la història, les tradicions i la cultura de la comunitat sorda catalana. És l’eix vertebrador a través del qual s’han transmès coneixements, experiències, valors, expressions culturals i formes de relació al llarg de generacions. La seva preservació, promoció i transmissió són, per tant, qüestions lingüístiques, culturals i de drets. 

Aquest reconeixement té un fonament jurídic consolidat. L’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006, en l’article 50.6, estableix que els poders públics han de garantir l’ús de la llengua de signes catalana i han d’emprendre les accions necessàries per al seu respecte i protecció. Posteriorment, la Llei 17/2010, de 3 de juny, de la llengua de signes catalana, la reconeix com el sistema lingüístic propi de les persones sordes i sordcegues signants de Catalunya i regula aspectes com l’aprenentatge, la docència, la interpretació, la recerca, la sistematització i la participació en les polítiques públiques.

La LSC és també una eina essencial d’accessibilitat. Permet garantir l’accés efectiu a la informació, l’educació, la salut, la justícia, els serveis públics, les emergències, la cultura i la participació social de les persones sordes. Però entendre-la únicament com una mesura d’accessibilitat seria reduir-ne el valor: l’accessibilitat en LSC parteix precisament del reconeixement d’una comunitat que té una llengua pròpia.

En aquest marc s’inscriu una part del treball desenvolupat per la FESOCA i el teixit associatiu, que ha defensat de manera constant i perseverant que la LSC tingui una presència efectiva en les polítiques lingüístiques del país. Fruit d’aquest treball, es va elaborar una Addenda específica sobre la LSC en el Pacte Nacional per la Llengua, en la qual la FESOCA va treballar de manera intensa i incansable perquè les necessitats i els drets lingüístics, culturals i socials de les persones sordes signants hi quedessin reflectits. La posterior eliminació de l’Addenda del Pacte va ser una 'jugada errònia' que va suposar un pas enrere en el reconeixement de la LSC dins d’una política lingüística transversal i un dol difícil d’esvair-se al sí de la comunitat sorda i sordcega.

Actualment, i dins de l’eterna incidència institucional de la FESOCA i el moviment associatiu, la LSC torna a formar part d’un programa transversal i interdepartamental com és l’Estratègia per a l’LSC 2026-2028 que incorpora 7 objectius i 45 mesures en àmbits essencials com l’educació, la salut i les emergències —inclòs el 112—, la justícia, la recerca, el coneixement i l’ús de la LSC, entre d’altres. Aquesta Estratègia instaura, a petició de la FESOCA i associacions afiliades la declaració del dia 3 de juny com a Dia de la Llengua de Signes Catalana. Aquest enfocament és especialment rellevant perquè evidencia que la LSC no pot quedar limitada a un únic àmbit d’actuació: cal una política pública transversal que en garanteixi la promoció, la transmissió, l’ús i la plena participació de les persones sordes i sordcegues signants. 

Reconèixer la LSC significa, en definitiva, reconèixer una llengua, una comunitat i una cultura. Garantir-ne l’accessibilitat significa assegurar drets; garantir-ne el coneixement, l’ús i la transmissió significa preservar el patrimoni lingüístic i cultural de Catalunya. Hem donat un vot de confiança al Departament de Política Lingüística per la iniciativa i a tots els departaments pels compromisos que hi ha assumit, i en aquest sentit estarem pendents de les accions que s’hi inclouen i del seu grau de compliment.